divendres, 2 de febrer del 2007

Estris de cuina


T'he tocat mil vegades i a penes mai et miro, t'he besat quasi sempre que t'he palpat i, ara que hi penso, avergonyit t'esbrino : Ets blanca, blanca com la llet que, a voltes, reposes; dins la teva cara de lluna guardes els meus primers anhels. Sempre et trobo freda quan els meus dits t'abasten del teu amagatall, alt i precís, i tanmateix saps guardar-hi bé l'escalfor que el meu cos desitja, fretura, a qualsevol hora del dia.
Sempre hi ets menys quan esperes, resignada a la teva sort, submergida amb altres cossos que, com el teu, esperen l'estrebada d'unes mans, massa sovint desconegudes, que et faran oblidar la nostra última trobada. Malgrat tot, sempre calles: qui sap si el teu silenci és el que més m'agrada, de tu. No sé per què, però tots et sabem nostra i a la vegada t'anomenem pel mateix nom: tassa, la nostra tassa.


Joan Miralpeix i Valls