divendres, 16 de febrer del 2007

UN DIA DE PLUJA







Des de darrera els vidres entelats de l’habitació veig un cel trist, tapat com si l’haguessin cobert amb una tela fina que no deixa passar ni un filet de claror.
El sol s’ha apagat. Fa escassos minuts, encara lluïa amb tota la força, però ara l’espessor que van agafant els núvols l’ha fet marxar: fuig, espantat de la pluja.
Plovineja. Comencen a caure les primeres gotes, que repiquen amb suavitat sobre la catifa de fulles seques que hi ha damunt la terra. L’aigua esparvera els pobres ocellets, que no fa gaire encara cantaven i feien companyia al sol.
Obro la finestra i deixo entrar la flaire de la terra humitejada, que va envaint tota l’estança. Veig passar la gent apressada amb els paraigües oberts: intenten esquivar els aigüerols de les voreres.
Ara ja cau un bon xàfec, i l’aigua va formant petites riuadetes que s’obren pas pels carrers, ràpides.
Està tan fosc que sembla de nit. Els núvols segueixen atapeïts, sense deixar passar el sol. Tanco la finestra, perquè el vent empeny la pluja cap a dins.
La tempesta creix. Els llampecs aombren la ciutat, els trons m’ensordeiexen. Els núvols baixos han entenebrit la casa.

(Maria López)