dimecres, 21 de novembre de 2007

Sessió del dia 15 de novembre de 2007

El passat dia 15, la Pilar Cabot i la seva poesia, dues entitats que al meu entendre no es poden separar, foren l’eix central del taller.

Deia que la poeta i la seva poesia, en el cas de la Pilar i en la majoria dels casos, no són dos camins diferenciats, ni tan sols paral·lels. Són, sens dubte, un mateix camí que avança en diferents nivells. La poesia sempre en un nivell més profund. Excavant la mateixa llera de la vida quotidiana de l’individu. És, doncs, la sinceritat el que preval sempre, i això demana una gran valentia.

Pilar Cabot pertany a una mena de poetes (com jo mateix) sense escola. Vull dir, que ella mateixa s’ha fet des d’una intenció literària i en un procés que no és altre que el de la mateixa vida. El que en diuen l’experiència de la vida. L’experiència de la vida transportada a un ofici que posat a la pràctica anul·la el temps i que exigeix constància i un gran esperit de superació.

Ara penso en la feminitat de la poesia de la Pilar com a un tret molt accentuat de la seva obra. No vull dir amb això que la seva poesia sigui feminista. Crec que el que ella comunica transcendeix aquest i molts altres conceptes. Penso en la forma summament destil·lada. En l’autoexigència de la línea de bellesa harmònica i decididament musical que aconsegueix plasmar en el poema. Jo puc veure (permeteu-me la llicència) les paraules, escrupolosament triades de la poètica de la Pilar, ballar en el traç curvilini i ondulant d’una forma femenina.

Això no vol dir de cap manera que la poeta caigui en un estil tou i bucòlic, ni en la carrincloneria fàcil. Ella, la Pilar, no exclou pas del seu repertori poètic els episodis més coents que poden sortir a l’encontre de les vivències. Patits en la seva pròpia persona o fruit de l’observació més còmplice o més propera. La Pilar, quan escriu, no amaga res, però tot ho fa dansar dins la melodia més pregona de la natura o en un ritme musical pouat, com la mateixa poesia, d’un indret imprecís i profund, aproximat a l’epicentre de la seva essència interior.

Resultava molt gratificant i al mateix temps s’esdevenia un espai molt proper, gairebé familiar, l’entorn de la conversa distesa amb la popular autora. Ella, durant la seva dilatada carrera literària ha tocat, en més o menys profunditat, tots el gèneres literaris, exceptuant la novel·la. La poesia, però, és l’origen, el detonant i el fil conductor de tota la seva obra, com reconeix obertament.

Ens va anunciar un nou poemari que esperem amb candeletes per gaudir de la seva maduresa poètica i de la vitalitat que supuren les seves paraules.


Actualment només es poden trobar aquests dos poemaris de Pilar Cabot al mercat:

Vol ballar un tango amb mi, senyor Vivaldi? (Emboscall)
Els versos obstinats (editorial Comte d'Aure)

Josep Checa

Erotisme som tu i jo





Localització : Sant Hipòlit de Voltregà
Data : 25/11/2007
Descripció : El dia 25 de novembre a les 17 h, a l'Ateneu de Sant Hipòlit de Voltregà tindrà lloc la presentació del llibre "Erotisme som tu i jo", un llibre col·lectiu en què han participat 80 autors. L'acte comptarà amb la presència de diversos autors osonencs i d'altres indrets de Catalunya.

dijous, 15 de novembre de 2007

Presentació del llibre Els plàtans de Barcelona




Ens complau convidar-vos a la presentació del llibre Els plàtans de Barcelona de Víctor Mora, que es farà el propvinent divendres 23 de novembre de 2007, a les 20 hores del vespre, a la sala de Plens del Consell Comarcal d’Osona (Edifici del Sucre, 4a planta).

Obrirà l’acte la senyora Rosa Vestit i Villegas, consellera delegada de Cultura del Consell Comarcal d’Osona.

Presentarà l’acte l’escriptor Víctor Pallàs, vocal de lletres d’Omnium Cultural d’Osona, el coordinarà el poeta Josep Checa i hi intervindran:

Joaquim Noguero, professor de la Universitat Rovira i Virgili i crític de La Vanguàrdia
Maria Lluïsa Pazos, directora literària de La Busca edicions
Armonia Rodríguez,dramaturga, per la Fundació Víctor Mora
Estanislau Puig i Artigas, vicepresident de la Fundació Víctor Mora i batlle de L’Escala

L’autor estarà present a l’acte.

Vic (Osona), 12 de novembre de 2007

dilluns, 12 de novembre de 2007

Properes sessions


Durant les properes tres sessions, també dedicades a la poesia, vindran els següents convidats/es:

- El dia 15 de novembre de 2007 vindrà Pilar Cabot (poeta).
- El dia 22 de novembre de 2007 Àngel Ferrer (catedràtic emèrit de la universitat de Kioto)
- El dia 29 de novembre de 2007 Víctor Pallàs (poeta i editor).

La frontera entre la matèria i l’esperit


El primer dia del taller dedicat a la poesia va ser un temps introductori a aquest món, els límits del qual són poc definibles. Va resultar molt agradable per la meva part constatar la voluntat de participació de les persones inscrites, que varen preguntar i fer comentaris de la manera més natural i en un context comunicatiu.

Quan s’entra decididament en aquest tema, les conclusions sempre són relatives. Es va pretendre donar resposta a preguntes com: què és la poesia? Per a què serveix? Què es pretén aconseguir? Què és més important, el contingut o la forma?

Es descabdellaren conceptes com on comença la poesia i acaba la prosa. Es desmitificà la figura del poeta per atorgar-li els trets comuns d’una persona que ha de conviure i guanyar-se la vida com qualsevol altra.

El resultat de la xerrada va aconseguir fer una reflexió de la poesia com a art, on preval un contingut pletòric d’esperit, on els sentiments i les emocions vessen per damunt de les paraules. Que aconsegueix o intenta aconseguir, primer, endreçar el caos emocional del poeta i, segon, arribar a sotraguejar els sentiments d’un receptor. Tot això amb una veu pròpia, abstracta, feta amb paraules.

La forma: el format clàssic i el format del vers lliure amb ritme intern, o la combinació de les dues coses. L’eterna controvèrsia encara vigent i al meu entendre desfasada. Controvèrsia que a la gran poesia del món fa riure.

Una conclusió: un text amb rima i mètrica no és necessariament poesia. Un text sense rima ni mètrica pot ser poesia.

Després de parlar llargament sobre tot això, la lectura de poemes i els posteriors comentaris van escurçar el temps.

Recull de poemaris i poetes recomanats:

JOANA, de JOAN MARGARIT (PROA)

(1938) Poeta contundent, de caire intimista. Tot el que he llegit d’en Margarit volteja les seves relacions amoroses i familiars. Tot i que la rima en els seus versos és lliure, no ho és pas la mètrica, ja que utilitza molt habitualment el vers hendecasíl·lab. El seu estil és directe i no fa servir un llenguatge rebuscat, tot al contrari. Això, juntament amb un eficaç vers conclusiu, contingut, rotund i un bon ventall de metàfores, fan de Margarit el poeta més llegit de la nostra literatura actual.


LA ROSA, de PEP ROSANES-CREUS (EMBOSCALL)

(1957) Manlleuenc de naixement. Rosanes és un poeta transgressor i al mateix temps conserva el cultisme acadèmic. Agosarat i descarat en moltes ocasions, demostra el seu domini del llenguatge des de l’insult a l’elegància del vers. Abraça l’observació i la preocupació tant social, política, com afectiva. Els seus poemes són àcids i descarnats, amb una tendència o visió negativa de l’entorn humà. En moltes ocasions cenyeix la mètrica a la formalitat clàssica, mentre parla amb els seus fantasmes més secrets.


MARCO AURELIO 14, de ENRIQUE BADOSA (LA BUSCA)

(1927) Per a Enrique Badosa la poesia és un mitjà de comunicació i un mitjà de coneixement, una manera única d’unir la seva ètica i la seva estètica. És a dir, el poeta transcendeix el rigor formal, al qual malgrat tot concedeix importància com a part d’un bagatge clàssic, per fer de la seva poesia una expressió velada de les seves preocupacions com a home.


L’ALÈ DE CADA NIT, de VLADIMÍR HOLAN (LA GUINEU)

(1905-1980) Txec. Poeta dur, àcid i al mateix temps tendre i commovedor. Senzill en la paraula i dens en el significat. Poeta marcat per la mala fortuna o per la realitat més descarnada. La seva poesia és la consciència sense preàmbuls de l’home i de la seva capacitat maligna. Holan és capaç d’esquarterar la seva dubtosa creença en un déu indiferent i posar-se a plorar davant d’unes sabatilles abandonades de ballarina. Emocionalment ferit per la vida, Holan es rebel·la i lluita fins el darrer moment vers la passivitat, fins i tot vers la mort. Mostra la seva ferida oberta i sagnant al món.

La sinceritat dóna a les paraules poetitzades una dimensió que ultrapassa la comprensió. Holan arriba a fregar el sostre de la poesia.


SER POETA, de JAROSLAV SEIFERT (LA GUINEU)

(1901-1986)Txec. Premi Nobel 1984. El poeta de Praga. Enamorat de Praga i del cos femení.

Poeta eminentment descriptiu i amb una gran força subtil i, malgrat tot optimista.

Una vida plena de guerres, d’ocupacions militars i injustícies. Tot això es reflecteix a la seva obra, però també un positivisme paral·lel i una lloança al seu país, concentrat en Praga. Una exaltació de l’art (música, pintura i poesia) i de l’atracció a les formes femenines.



VISTA AMB UN GRA DE SORRA, de WISLAWA SZYMBORSKA (COLUMNA)

(1923)Polonesa. Premi Nobel 1996. Poesia inesperadament fresca. Òbvia en molts casos i per això sorprenent. Una poesia gairebé naïf i amb una sorpresa darrera de cada estrofa. Dóna molt èmfasi a les situacions atzaroses de la vida, fent-se preguntes i invertint les situacions establertes. Una quasi nul·la afectació en el seu discurs, incrementa la ironia i l’humor en temes universals tractats des de sempre amb molta seriositat. L’originalitat d’aquesta autora rau en exposar amb atreviment genial els temes de sempre.


CLAVATS A LA CARN DEL MÓN, de IEHUDA AMIKHAI (PROA)

(1924-2000) Israelià. Soldat i mestre d’escola. Un dels grans poetes del món. El seu tret més característic és, potser, aconseguir plasmar la profunditat del pensament humà amb les paraules més senzilles. En moltes ocasions arriba a ser un llenguatge gratament desconcertant.

“la tasca d’un poeta és posar un nom a cada cosa, a cada sentiment, a cada experiència, d’una manera planera i precisa, sense pretensions...”


LA CIUTAT I EL NEN, d'ALES DEBELJAK (LA GUINEU)

(1961) Eslovè. Poeta compromès amb el seu país en un dels temps més convulsius de la història. La seva poesia no és fàcil, però un cop dins es manifesta un món de metàfores que cal entendre des de la visió d’un intel·lectual que només observa, en el cas de “La ciutat i el nen” la brutalitat de la condició humana. Amb un punt d’inflexió i al mateix temps d’esperança: l’amor. L’amor a la seva dona i posteriorment a la seva filla nounada.

També cal fer esment que aquest poeta fa ús de la formalitat en la construcció dels seus versos. Cal endinsar-nos, no obstant, en la cultura eslovena per poder desxifrar l’arquitectura modificada per la creativitat i l'habilitat del poeta.


Aquest meu poema fou llegit el dia 8, però no en teniu còpia. Aquí el teniu a petició d’alguns de vosaltres. Seria molt bo que hi afegíssiu els vostres comentaris, tant d’aquest poema com de qualsevol altre que us hagi motivat, així com també d’algun poema que hagueu fet.


LA TERRA NO ES POSSEEIX...

La terra no es posseeix.

La terra et pot posseir,

com ho fa amb les arrels d’un roure,

tot i que aquest és un ésser gairebé etern,

donant de vida als missatgers de l’aire.

No com aquest aparença al volant de l’automòbil,

de nit, condemnat per la línea contínua,

entre la fam dels reclams lluminosos dels clubs

i la negació de ser qui ets.

El filaberquí del corc, animal de companyia,

barrina el desig d’esquinçar el dolor

i mudar-te a territoris asèptics.

Aquesta carrera de sacs per parelles:

tu i el teu botxí. Tu i tu mateix.

La terra et va posseir amb habilitats de geisha

i encara restarà púber quan s’oblidin

del teu record i dels teus versos

escabotats com claus d’un crucifix.

El dolor que ara et fa estimar

és menys que una agulla de pi,

o una gota de rou sobre un llimac.

Un murmuri absent de converses perdudes,

el darrer gust emmetzinat

traspassa els fragments d’un anhel

ferrat sota l’oblit de les heures.

Devot, sobre el record d’un antic testament,

vull reescriure els dies anònims.

Anònims són els ossos enterrats darrera el mur,

entre les arrels del roure.




Aquest poema és molt dens. Va ser un repte escriure’l. Ara és un repte per a vosaltres.

Si voleu en parlem.

(Josep Checa)