divendres, 23 de febrer del 2007

Solitud, Caterina Albert (Víctor Català)




"Passat Ridorta havien atrapat un carro que feia la mateixa via que ells, i en Maties, amb ganes d'estalviar el delit, preguntà al carreter si els volia dur fins a les collades de la muntanya. El pagès, rialler i encantat de trobar una estona de conversa, li féu de seguida lloc a son costat en la post travessera, i digué a la Mila que s'ajoqués darrera d'ells, sobre el bossat. Ella guaità amb agraïment a n'aquell home desconegut, que li feia semblant mercè. Malgrat la bona cama que tenia, estava fatigada. Son marit li havia contat que de Llisquents, on els deixà l'ordinari, fins a Ridorta, hi havia cosa de mitja horeta, i ja feia cinc quartassos que caminaven quan vegeren negrejar el campanaret del poble dalt del turó verdelós: d'aleshores fins a trobar el carro havia passat un altre quart llarg i entre el solei, la polseguera i la contrarietat, li havia donat un gran malhumor a la pobra dona.
Tantost encauada en son ni de l'estora, amb el farcellet de la roba al caire i l'esquena arrimada a un coster, es desféu el mocador que duia com una teuladeta sobre la cara, i agafant-lo pels becs l'esbategà contra les galtes. Estava acalorada, i l'aire fresquívol del mocador li passà pel coll i polsos com una manyaga dolça i una mica esgarrifadora que la resseguí tota: mes, al parar de ventar-se, es trobà més reposada i serena per a guaitar les belleses d'aquells camins que tantes vegades li havia ponderat en Matias.
Mirà d'una banda i l'altra. Per darrera del carro fugia cap avall, fent tortes i esbiaixades, la carretereta veïnera, plena de sots, de roderes fondes i de crestes de fang ressec, que el pas de les rodes anava escantellant poc a poquet, amb catxassa tan perfidiosa, que fins al pic de l'estiu no les deixaria mal arranades. Aleshores la carretera s'allivellaria amb matalassos de pols per una temporada, fins que la tornessin a malmetre els xàfecs tardorencs."
(Caterina Albert. Solitud, Barcelona: La Magrana, 1998)

Tots tres surten per l'Ozama, Vicenç Riera Llorca




Xop de suor, lentament, el Ramon va cap a casa, amb el gec blanc sota el braç i un paquet a la mà. Ve del Palau del Govern, on ha servit en una festa on hi havia tots els secretaris d'Estat i el Cos diplomàtic, els alts funcionaris de l'Estat i dels bancs...
Quatre hores de servir sandvitxos i begudes, sense reposar un moment. Aquells fanalets de papers de colors, com els que veia a les festes de carrer de Barcelona, han donat to a la festa. Ha vessat una coca-cola sobre la falda d'una dama mulata i aquesta se n'ha queixat al patró, que dirigia el servei, i li ha dit: "Pero, hombre, Ramón... A una dama!" Ha begut molt de conyac i se sent un xic excitat. Si es fica al llit ara, li costarà adormir-se.
Com que ja ha cobrat, anirà al cinema.
Així que entra a casa, el Miquel, que està adobant una cadira que tenia una pota desencolada, el guaita i es posa a riure.
- Quina "torradora" que portes!El Ramon riu i explica que s'ha begut mitja botella de conyac, i de seguida demana:
- Ja has sopat?
- No.
El Ramon desfà el paquet i deixa sobre la taula mitja dotzena de sandvitxos.
- Té, de pernil, de formatge i de foie-gras.
El Miquel n'agafa un, però abans de mossegar-lo el deixa i diu:
- Tinc molta set. Si em pots deixar dos "cheles" aniria a comprar gel i refredaríem aigua.
- Sí, anem. T'acompanyo.

Solitud, de Caterina Albert (Víctor Català)


“Era un pagès de mig temps, malgirbat, amb un gec pansit de vellut blau i unes calces de pana groga estripades i cenyides al cos per una cordilla d’espart. Anava espitregat i descalç, i de la barretina posada sense gira, amb la puntorra enrera, entre clatell i orella, n’eixia un bordó ossós de color d’oli i una margera de celles que amagaven una enclotada, en qual fons s’hi removien inquietament, com dos insectes enmig de la brossa, dos ullets petits, petits, de no se sabia quin color.

(...)

Li costava d’explicar-se, i, tot enraonant, sa mirada fugia de les persones com quelcom esquerp i espantadís, i la veu ronca se li ofegava completament, mateix que se li posés un tel al canyó.”

Víctor Català, Solitud

Pa negre, Emili Teixidor.


El segon en deixar l'escola, si bé de forma provisional van dir, va ser en Quirze jove. Va ser els dies que el mas quedava envaït de segadors, quadrilles de segadors arribats de totes bandes, homes madurs i homes joves, tots forts i descamisats que dormien a la pallissa o al bosc i es reunien a l'era cada matí per repartir-se en grups i dividir-se els camps de blat, feien garbes al racó del braç i després les apilotonaven en garberes, tots amb la falç a una ma i l'esclopet a l'altra, i les dones passaven després pels rostolls a espigolar. Les dones, a mitja tarda els portaven la beguda en un cistell tapat amb un tovalló, i els segadors quan veien arribar la cistella feien xiulets i reien (...) i anaven suats, amarats de suor, i feien una olor tèbia que barrejava l'aroma del blat i l'herba amb la calor dels cossos cepats. En Quirze jove aquell any va haver d'ajudar-los, al costat del seu pare o de l'oncle Bernat i dels mossos, havia d'aprendre'n, van dir, i ja era hora que comencés, l'estudi podia esperar, ja hi tornaria quan hagués acabat la sega. Però després de la sega venia la batuda...
Pa negre. Emili Teixidor (pàg. 292-293)

Resum de la cinquena sessió




Vam parlar del temps narratiu, tan diferent del temps real, i dels diversos usos que n’han fet els grans escriptors i escriptores: alteracions d’ordre cronològic (anticipacions, retrospeccions, temps cíclic...), de duració (acceleracions, desacceleracions) i de freqüència (narració singulativa, repetitiva, iterativa). Tot això a partir del llibre Teoria literària 1, d’Enric Sullà, que us recomanem.
Després de comentar l´ús del temps narratiu en alguns llibres i en el fragment de Tots tres surten per l’Ozama, de Vicenç Riera Llorca que adjuntem al bloc, vam passar a un altre tema: els diàlegs directes i indirectes.
Com a exercici pràctic, vam transformar el diàleg directe del text de Riera Llorca esmentat a diàleg indirecte. I vam fer l’exercici invers a partir del fragment de Pa negre, d’Emili Teixidor, que també adjuntem.
Teníem a punt la correcció col.lectiva d’una descripció de la pluja, però la vam ajornar perquè l’autor no hi era. Ja ho farem!
També vam llegir una descripció de personatge de la novel.la Solitud, de Víctor Català, i una altra feta per una assistent al curset. Com a exercici per fer a casa, la proposta és canviar la persona gramatical d’aquesta descripció de Víctor Català: passar el text de tercera persona a primera.
Per al proper dijous, caldrà aprofundir una mica en l’ús de les persones gramaticals i la funció del narrador. I ja estarem preparats per a veure l’estructura d’un o més contes.

divendres, 16 de febrer del 2007

UN DIA DE PLUJA







Des de darrera els vidres entelats de l’habitació veig un cel trist, tapat com si l’haguessin cobert amb una tela fina que no deixa passar ni un filet de claror.
El sol s’ha apagat. Fa escassos minuts, encara lluïa amb tota la força, però ara l’espessor que van agafant els núvols l’ha fet marxar: fuig, espantat de la pluja.
Plovineja. Comencen a caure les primeres gotes, que repiquen amb suavitat sobre la catifa de fulles seques que hi ha damunt la terra. L’aigua esparvera els pobres ocellets, que no fa gaire encara cantaven i feien companyia al sol.
Obro la finestra i deixo entrar la flaire de la terra humitejada, que va envaint tota l’estança. Veig passar la gent apressada amb els paraigües oberts: intenten esquivar els aigüerols de les voreres.
Ara ja cau un bon xàfec, i l’aigua va formant petites riuadetes que s’obren pas pels carrers, ràpides.
Està tan fosc que sembla de nit. Els núvols segueixen atapeïts, sense deixar passar el sol. Tanco la finestra, perquè el vent empeny la pluja cap a dins.
La tempesta creix. Els llampecs aombren la ciutat, els trons m’ensordeiexen. Els núvols baixos han entenebrit la casa.

(Maria López)

LA PLUJA

Els núvols grisosos ens van prendre l'escalfor del sol i la puresa blava del cel que s'havia tornat d’un blanc brut. Hi havia una claror tènue, pàl.lida, desmaiada. Uns núvols botits d'humitat aclaparaven i oprimien l'ambient. En aquell moment veiérem creuar al cel un agosarat estol d'ocells que volava en línia, com si formessin una espasa que esquincés els núvols.
Tot seguit van començar a caure gotes: primer fou un gotellinar tímid, allargassat com agulles de cosir, unes gotinyes que es clavaven a la pell, feridores. Dalt les branques d'un vern ennegrit per la mullena, alguns ocells intrèpids estiregassaven les ales i rebien el plovisqueig que els rentava el plomall. El forat dels ocells en els núvols s'anava eixamplant i aquell roinejar esdevingué pluja: un ruixat dens, espès, que va aixecar olors soterrades de la terra. Fou un xàfec cantaire que va emmudir els festejos dels ocells, però que portava melodies del piano de Chopin a Mallorca. Rebíem l'aiguat amb els palmells estesos, els braços nus i la boca ben oberta, per poder beure de la puresa que venia del cel i calmar la nostra set de rebel·lia. Llampecs i trons esberlaven els bromalls, plovia ja a bots i barrals i l'aigua negava els solcs llaurats a la terra. Els bassals tèrbols s'agitaven amb les gotellades feixugues com un diminut mar encabritat. La pluja portaria fertilitat als camps, abeuraria els boscos assedegats.
I les aigües revindrien a les fonts.

(Montse Soler)

Resum de la quarta sessió


Vam començar la quarta sessió amb la correcció col.lectiva d’una descripció d’ambient: “La pluja” i vam poder constatar que l’exercici previ de recerca de vocabulari sobre el tema ens havia resultat útil.
A continuació, i abans d’entrar en el tema específic del dia (les imatges literàries) vam tenir un petit debat sobre els grans temes de la literatura universal: l’amor (i l’odi, la gelosia...), la mort, el temps, la reflexió sobre el fet d’escriure...
Feta aquesta reflexió, vaig explicar una mica el per què dels temes aparentment anodins que proposo al curset: descripció d’una cuina, d’un estri de cuina, d’un dia de pluja, etcètera. El cas és que, si no ens impliquem massa sentimentalment en els temes, això ens permet una distància emocional que ens resulta útil a l’hora de poder fer correccions col.lectives. És a dir, que de moment fem de manobres de la llengua, d’artesans de les paraules. Esmolem i posem a punt les eines, tal com un cisteller posa en remull els vímets per a fer-ne un cistell.
Pel que fa a les imatges literàries, només vam aprofundir una mica en les més usuals: el símil, la metàfora, la personalització, la sinestèsia, l’al.legoria...amb la intenció de fer-les servir, més que no pas de fer un llistat exhaustiu i complicat de retòrica literària.
En vam llegir exemples, d’escriptors diversos, i després vam fer un petit exercici escrit: a partir d’un color, vam intentar trobar imatges literàries; val a dir que de creativitat no en falta, al grup!
Com a exercici escrit per al proper dia, la proposta és fer una petita descripció d’un personatge, real o imaginari, tenint en compte els dos aspectes bàsics habituals: l’aspecte físic i els trets del caràcter.
Dedicarem la propera sessió a exercicis de diàleg (directe, indirecte) i d’ús de les persones gramaticals. Però també tindrem un petit debat sobre un dels esculls més habituals a l’hora d’escriure: el tractament del temps (cronològic, lineal, amb salts enrera, endavant...?)

dijous, 8 de febrer del 2007

Descripció d'una cuina


Orientada cara nord, el sol defugia entrar-hi la major part de l’any, sols a les tardes d’estiu hi entrava d’esquitllada. L’ampli finestral de dues fulles rebia joiós els raigs de que anunciaven el capvespre i que inundaven tota l’estança.
Al mig de la cuina, una taula de fusta sostenia els nostres àpats: l’amargor del primer cafè i les dolçaines enfitades de les festes obligades.
Els armaris blancs omplien les parets i s’amaraven, com tota la casa, de l’aroma del brou d’api que ens reeixia de la fredor hivernal. Al costat dels armaris, el rellotge de pèndol dels avis mirava amb desdeny el microones i tenia un litigi no declarat amb la ràdio; la ràdio que callava el tic-tac del pas del temps amb cançons conegudes que omplien la cuina de música i de records nostàlgics.
Tot i que des del balcó albiràvem la muntanya del Puigmal i el seu alè gèlid penetrava per les escletxes, a l’interior de la cuina es respirava aire mediterrani. La fruita vessava dels calaixos de la fruitera i l’omplia de colors: el groc de l’olor de les pomes, el setí verdós de les peres, la calidesa de les taronges; i, a sobre de tot, els plàtans, com fulles de palmera de joguina.
Sobre l’armari baix del costat hi havia hi havia petits testos d’alfàbrega, d’orenga, de julivert i de romaní que usàvem per a condimentar els àpats. I tot plegat, la fruita i les herbes, desprenia olors tèbies, en espera del bon temps.
Els dies de vent vèiem bressolar-se els arbres, buscant un consol impossible. Els més propers, els pollancres riberencs, desfullats i esquelètics, creixien gegants vora el riu, enyorats de les orenetes que ens havien abandonat. Més enllà del riu Freser vèiem un turó poblat de roures; un turonet marronós que contrastava amb la muntanya que en sorgia al darrera, verda tot l’any de l’esclat perenne del pi roig.
(Montse Soler)

La cuina de casa




Un pom daurat em convida a traspassar el llindar d’una porta de vidre glaçat. Un terra grisós marca el rectangle de l’habitacle, que contrasta amb la blancor d’uns armaris penjats a un costat, contenidors de tota mena d’estris. Entremig, un marbre negre clapejat de verds fa que l’aigüera, els fogons, el microones i sobretot la fruitera prenguin, amb la llum del gran finestral, tots els colors de l’arc de Sant Martí. Un parell de natures mortes a les parets, pintades d’un color de dona alliberada, quatre pàmpols per fer llum (amb disseny dels anys setanta) i una taula amb quatre cadires, conformen un espai dintre l’espai, amb la nevera que li fa de tanca.
La llum natural és finita i la part que fa d’obrador s’il·lumina amb un fluorescent de llum groga, que hi dóna calidesa.
Diuen que, cada dia i en hores diferents, una o un alquimista barregen ingredients de tota mena, que tot seguit endrapen amb fruïció, asseguts a la taula.




(Pep Suri)

divendres, 2 de febrer del 2007

JACOBÉ (fragment)




A la platja de Santa Cristina hi havíem fet excursions delicioses algunes tardes d'estiu. Allí, mentres la dida i el mariner que solia acompanyar-nos amb el gussi, coïen el sopar en fogons improvisats amb quatre pedres, la Jacobé i jo gambejàvem descalços per les maresmes, cercant-hi les petxines, que viuen aferrades als penyals banyats per l'onatge. Mai n'he menjat de més gustoses. I quan tot furategant amb el ganivet per arrencar-ne alguna, captombats a frecd'aigua, ens escometia de cop i volta una ona esvalotada, esquitxant-nos de xarabots, quins xiscles i quina tabola! Encara em sembla que veig com la Jacobé, de quatre grapes damunt de la roca, alzinava esverada el seu caparró adornat amb lliris de platja, tot ruixat de gotetes tremoladores, i com en un moment la seva cara passava de la sorpresa a l'espant, de l'espant a la consternació i de la consternació a la còmica hilaritat.
-Que et creies estar en sec, Minguet?... Si ens descuidem!... A mi l'aigua em regala esquena avall que em fa unes pessigolles!... I tu sembles un mico remullat.
Rèiem per les butxaques. I ja el sopar estava llest i les estovalles esteses a la sorra i els grills començàven a cantar la vinguda del vespre, i encara ens recava la diversió i fèiem esgargamellar la dida cridant-nos.
Joaquim Ruyra (1858-1939)

Resum de la tercera sessió

Aquesta tercera sessió, dedicada al lèxic, va ser, sobretot, pràctica.
Vam començar amb la correcció col.lectiva de dos textos escrits per dues persones que assisteixen al curset, i vam poder constatar que no és, ni de bon tros, la primera vegada que escriuen, ja estaven molt ben fets. Només vam acabar de polir alguns detalls. Cal tenir en compte, però, que en literatura no hi ha normes exactes, i que cadascú té el seu estil i la seva veu.
A continuació vam analitzar el vocabulari d’un fragment de “Jacobé”, de Joaquim Ruyra, i vam poder constatar que és molt ric i precís. En vam buscar sinònims, d’aquestes paraules, però tots els que se’ns acudien eren més generals.
L’exercici següent va consistir en omplir els buits que amagaven algunes de les paraules (sobretot, adjectius) més ben trobades d’un text de Josep Pla. La comparació que vam fer després de les paraules trobades amb les originals ens va anar bé per a poder apreciar la precisió i la sensibilitat d’aquest escriptor.
Vam acabar amb una proposta: buscar totes les expressions que tenim per a anomenar la pluja, segons la seva intensitat: caure gotes, roinejar, espurnejar, ploure, ploure a bots i barrals, etcètera. I, a partir d’algunes d’aquestes paraules, fer un petit text descriptiu d’un dia de pluja.
També vam parlar de la necessitat de consultar sovint el diccionari, més ben dit: els diccionaris, entre els quals el diccionari de sinònims i antònims és també una bona eina.
Per si voleu consultar el diccionari Alcover-Moll on line:
http://dcvb.iecat.net/

Estris de cuina


T'he tocat mil vegades i a penes mai et miro, t'he besat quasi sempre que t'he palpat i, ara que hi penso, avergonyit t'esbrino : Ets blanca, blanca com la llet que, a voltes, reposes; dins la teva cara de lluna guardes els meus primers anhels. Sempre et trobo freda quan els meus dits t'abasten del teu amagatall, alt i precís, i tanmateix saps guardar-hi bé l'escalfor que el meu cos desitja, fretura, a qualsevol hora del dia.
Sempre hi ets menys quan esperes, resignada a la teva sort, submergida amb altres cossos que, com el teu, esperen l'estrebada d'unes mans, massa sovint desconegudes, que et faran oblidar la nostra última trobada. Malgrat tot, sempre calles: qui sap si el teu silenci és el que més m'agrada, de tu. No sé per què, però tots et sabem nostra i a la vegada t'anomenem pel mateix nom: tassa, la nostra tassa.


Joan Miralpeix i Valls