divendres, 30 de març del 2007

Poder publicar amb nom i usuari propi

Salutacions a tots els de la colla, sóc en David.
Bé, com ja li vaig prometre a la Roser, miraria com ens podiem apuntar com a col·laboradors del blog i redactar amb el nostre propi nom. A continuació us marco els passos a seguir i si teniu algun problema doncs m'envieu un e-mail i us ajudaré tan aviat com pugui.
1. Entrar al blog mitjançant acceder --> nueva versión de blogger; i hi entreu amb el nom d'usuari i la contrasenya que ja coneixeu.
2. A la pàgina que ens sortirà, triem Opciones, i posteriorment el botó subratllat que diu Permisos.
3. Una vegada apareixeu dins aquesta pàgina, trobareu els usuaris que poden escriure en aquest blog, i com a nous, heu de clicar a Añadir Autores i posteriorment afegir el vostre correu.
*Haig de comentar que crec que s'ha de ser usuari registrat a blogger per tal de poder publicar, per tant, haureu de fer els passos que varem aprendre amb la Roser en el cas de que no tingueu ja un blog personal. Entreu a www.blogger.com i aneu a Crear tu blog ahora, i seguiu tots els passos. Recordeu que si no voleu escriure un blog personal, sinó únicament participar en el del curset, l'haureu de crear igualment, però bé, si després no l'utilitzeu, com a mínim haureu de saber el vostre nom d'usuari i la contrasenya creada, i així podreu seguir els passos que us he indicat.
4. Una vegada hagiu afegit el vostre correu, rebreu un e-mail on, si no recordo malament, haureu de clicar en un enllaç per a validar la vostra invitació. A partir d'aquest moment ja podreu escriure amb la vostra identificació personal. Si voleu que apareixi el vostre nom en lloc del nom d'usuari, entreu al blog amb l'usuari que té tot el grup i podeu fer els canvis que veieu necessaris una altra vegada a l'apartat Permisos.

dimarts, 27 de març del 2007

Suport a Núria Pòrtulas


L’Assemblea vigatana de suport a Núria Pòrtulas us convoca als actes següents:

Cada dimecres: A les 8 del vespre, concentració davant del local d’Iniciativa per Catalunya (carrer Morgades, Vic)

Dijous, 29 de març: A les 7 de la tarda, acte informatiu a l’Aula Magna de la Universitat de Vic.
Hi intervindran: Benet Salellas, advocat.
Miquel Pòrtulas, germà de la Núria.

dilluns, 26 de març del 2007

Casa de coixins i pedretes


La casa de coixins es fa quan estàs a punt de fer set anys. És clar que també s’ha de fer un dia núvol, sense pluja i sense sol; un jorn d’aquests que semblen suspesos entre el dia i la nit, i que destil·len una claror tènue, de seda grisa o d’aigua oculta: llum de tauleta de nit.
Llavors, fas l’estesa de coixins al terra del menjador de casa l’àvia (a casa de la mare no, que et renyaria!) i després t’hi ajeus una estona i somies que la casa és només teva...
Si fa sol, però, fas una casa de pedretes al bell mig del bosc, i és com un plànol: l’entrada, el menjador, el dormitori...Aquesta casa pot ser compartida, de fet és un joc; però de tant en tant algú no respecta les normes:
- No s’hi val! Has entrat travessant la paret, i havies d’entrar per la porta!
(Roser Iborra Plans)

Gallerets


Hola, família!

Ja escriviu força? Al bloc no es nota, però...

Us volia explicar que l'altre dia vaig ser a Barcelona, al carrer de la Canuda, a l'Ateneu Barcelonès. Resulta que hi ha una Escola d'escriptura, amb cursos de narrativa, de poesia, de teatre...Tot i més!

Apa, bones vacances, i gaudiu dels primers gallerets...

Qui s'apunta a fer-ne una descripció? O un conte?

Roser

dilluns, 19 de març del 2007

Homenatge a Anna Politkòvskaia i Yael Langella


Demà dia 20 de març a les 20:00 a la Nau Ivanow (C. Honduras, 30,Barcelona - parada metro Sagrera)

Es retrà homenatge a la periodista russa Anna Politkòvskaia i a la poetaYael Langella.

Pera més informació sobre l'acte:

Descripció d'un personatge




Té un gran somriure franc, un posat amable. Sap explicar les coses amb senzillesa, te les fa properes i vives. I tot això sense cap mena d’encarcarament: ben al contrari, tant si llegeix com si opina, la seva veu flueix com un petit torrent, des de la deu més espontània.
Per molts anys, Pep Suri!

Descripció d'un personatge


Escapat d’un poema trobadoresc del segle XII, havia aterrat a l’espinosa era actual. Tenia l’ànima de poeta i si l’enyorança era massa forta s’entristia, però l’alegria li corria per les venes i sovint mostrava un semblant serè, rialler.
Parlava d’un passat fet de cançons que s’esvaïren entre els núvols. La tendresa li traspuava tots els porus de la pell; tenia una sensibilitat tan dolça, tan delicada...
Però no era una sensibilitat femenina: ell era un home ferm i robust, a qui les ferides de la vida no havien tornat dur, esquerp o amargat. A aquell home fornit, el somriure li vessava pels llavis; tenia unes mans grosses i molsudes plenes de pètals vellutats als dits. I uns ulls brillants, color de mel, dolços com ell.
Caminava dret, amb el pit cap enfora, com si cap afront li fes por.
Sota aquella imatge masculina, la tendresa lluitava per fluir.

Montse Soler

Descripció d'un personatge


És escardalenc, amb ulleres de miop, edat indefinida, més aviat tirant a vell; porta sempre un gosset fidel a qui crida de tant en tant amb una veu rogallosa, per tal de fer-se la il·lusió que no està sol del tot. Des que va es va quedar vidu, els fills no se’n cuiden massa, si hem de jutjar per la seva vestimenta, un xic tronada.
La seva expressió ferrenya fa pensar en els nombrosos entrebancs que, de ben segur, la vida li ha portat. Sembla resignat a l’anar fent de cada dia, amb un deix de tristesa que es fa palesa en les arrugues del front, i en un rictus amarg a banda i banda de la boca.
El seu pas és lent, acompassat. A voltes s’atura per contemplar el carrer i saluda d’esma algun conegut escadusser que es creua amb ell...
Solitud, vellesa, anar tirant, anar fent, anar gastant encara més unes sabates velles que no deixa mai, perquè ja les ha afaisonades als seus peus, i no en vol d’altres.

Montserrat Viver

L'exprés


Assegut a la vorera, l’Arnau esperava, carregat de maletes, el tren exprés que l’havia de dur lluny d’aquelles terres. Contemplava els vianants, que traginaven amunt i avall del carrer pesats farcells i paquets de totes mides.
Però els vianants també se’l miraven, estranyats, perquè els feia pena veure’l tan il.lusionat, esperant un tren que no vindria. Xiuxiuejaven i dissimulaven mirades: aquell viatger no podria anar-se’n, perquè allà no hi havia hagut mai ni tren, ni vies.
Però ell esperava, amb paciència de sant, el xiulet màgic del tren que anuncia la seva arribada. Sabia, sorneguerament, que malgrat no haver-hi camí de ferro ni cavalls de vapor, el seu era un viatge anunciat. Tenia vuitanta-quatre anys i li faltava algú proper que li fes la companyia necessària per tal que els seus dies fossin més amables. Estava cansat d’allargassar la son sense ganes; tenia l’esma de viure esgotada, i un mal lleig se’l menjava per dins.
Cada maleta apilada al seu costat, a la vorera, era plena de records. Com més grossa era la maleta, més carregada estava de dies alegres: i, la veritat sigui dita, hi havia fins i tot algun bagul!
A la mà, però, hi duia una carpeta petita que pesava com el plom: dins, hi havia els dies difícils i durs i la certesa d’aquest viatge impulsiu.
De matinada, el fred d’un hivern rigorós glaçà el poc alè que li quedava, i l’Arnau emprengué finalment el seu viatge.
Els veïns del carrer, resignats a traginar paquets amunt i avall, envejaven el somriure de l’home. I l’acotxaren llitera del seu exprés, amb rumb a l’eternitat.

Josep Surinyach
(Ampliació cel conte de Pere Calders "L'exprés", publlicat en aquest mateix bloc)

divendres, 16 de març del 2007

CANTS I CANTS A LA SERRA DE LLAERS


Hola a tots, sóc Montse Soler. Ahir vàrem estar parlant amb la Roser d'una activitat programada per a aquest cap de setmana.



El dissabte dia 17 de març, a l'Hostal la Serra de Llaers es fa música tradicional. Llaers és un lloc amagat, a prop de Ripoll. El telèfon de l'hostal, perquè no us perdeu, és el 972 198049. Ho organitzen el grup Randellaires i comença a partir de les 11 del matí. Es preveu que duri tot el dia i es cantaran cançons i cançons. A veure si us animeu.

dijous, 15 de març del 2007

Resum de la vuitena i última sessió



Hem parlat de la novel·la, a partir de diferents llibres que tracten el tema, entre els quals un que recomano vivament: “La maleta de l’escriptor”, d’Isidre Grau.
Em sembla útil que cadascú faci un repàs del naixement i de la història de la novel.la, i no només de la novel.la catalana. Això, evidentment, només ho hem suggerit durant la sessió, però és important saber d’on venim, perquè formem part d’una cultura literària concreta, la catalana, que així mateix forma part d’una altra, universal.
Tot i que parlar de la novel.la com a gènere seria vastíssim, hem apuntat algunes idees (d’autors diversos): l’anticipació, la lleugeresa, la rapidesa, la multiplicitat, l’exactitud, el temps narratiu...
També hem dedicat una estona a la prosa poètica, i hem constatat que té elements que l’acosten a la poesia (la simbologia, el ritme...) i altres que la fan més pròxima a la prosa, com el fet de tenir una mínima trama narrativa.
Hem llegit i comentat la prosa poètica de Mercè Rodoreda publicada al bloc, i una altra de Josep Surinyach.
Hem llegit també dues descripcions de personatges, de les dues Montses, que properament publicarem en aquest bloc.
I això és tot! Ha acabat el curset...
Ho dic amb una mica de melangia, perquè us trobaré a faltar. La proposta és que provem de no perdre el contacte: aquest bloc, ara més que mai, és de totes i tots, i m’agradaria molt que fos un punt de trobada. Cal perdre la por d’entrar-hi i de publicar-hi, doncs. També pot funcionar com a fòrum d’opinions, de suggerència de trobades, etcètera.
A veure si ho aconseguim!

Roser Iborra Plans

Balanç


Arrossegava les cames, i els peus, i la vida. Vivia la seva existència monòtona, avorrida, sense esperança ni il·lusió. I arrossegant també la galleda marxava cap al pou, amb el cap cot. En ser al brocal del pou va llençar-hi la galleda com si hagués llençat els seus somnis. La galleda de zenc va esclafir en la somorta aigua del pou, trencant-li l'assossegament. I assedegada com estava de vida, es va beure l'aigua que venia de camins ocults, amagats sota terra. Quan l'home va notar la galleda plena, tibà la corriola rovellada i ella tremolosa i vibrant pujava pel túnel fosc a la recerca de la llum. Però tot just quan estava a punt d'abastar la galleda, va fallar-li una cama i caigué al pou. Amb la seva caiguda la va arrossegar també a ella, tornant-la a la tenebrosa foscúria de les cavitats profundes de sota terra. La caiguda els portaria a tots dos a una mort ineludible, insalvable. Mentre queia , va passar-li allò tan conegut de veure d'un cop d'ull tota la seva vida. I la va trobar llisa, igual i monòtona. Va adonar-se que havia tingut una vida estàtica i al costat de la seva existència va veure un camí ple de flors, uns paisatges bellissims, unes carenes i fondalades inexplorades per ell. L'encant de la vida era allà mateix, a tocar d'ell, sols havia de sortir del camí i endinsar-s'hi. Però va triar per ell el camí de les obligacions, de les responsabilitats i de les imposicions. I massa gran i massa cansat per desobeir, s'empassà l'aigua d'ofegar-se amb una exemplar resignació. D'aquesta manera es resumia el seu ésser: exemplar i resignat.

Montse Soler


(Ampliació cel conte de Pere Calders "Balanç", publlicat en aquest mateix bloc)

Prosa poètica: Mercè Rodoreda


Viatge al poble de les nenes perdudes
No era un poble, era un bosc. Les nenes havien sortit de casa seva per anar a collir la vidalba, algunes la rosella, algunes l’escardot morat, d’altres la rosa de bardissa... i no havien sabut sortir del bosc que havien hagut de travessar i el bosc se les havia quedades. Totes anaven vestides igual: faldilla vermella, cosset de floretes blaves i grogues amb el fons de la roba blau marí. Totes eren rosses, totes duien tirabuixons, totes tenien els ulls blaus, totes duien a la mà un pom de la flor que havien anat a collir. Així que es despertaven començaven a ballar i a voltar i voltar la soca d’un arbre, cadascuna el seu, tot cantant la cançó de la matinada. «De què viviu?» «De castanyes, de les que encara tenen la closca verda, llisa, amb una punxa de tant en tant.» Una que duia un pom de llessamí em va explicar la seva vida: «A casa meva vivia bé; tenia tantes nines i tants ninos com volia, menjava sempre cervellets de colomí i plats de crema cremada, bevia sempre que tenia set orxata d’ametlla tendra, dormia fins que se m’acabava la son i tenia temps de sobres de somiar que era peix, que era ocell, que era serp, que era hiena... però una nit vaig somiar que les flors de llessamí em cridaven; volien que les collís jo i només jo. S’obrien de mica en mica i del foradet que tenen al mig sortia una veueta que era la meva i deia baixet mentre jo dormia: «Volem que la nena que ho té tot vingui a collir-nos abans que l’abella faci mel de nosaltres.» Vaig llevar-me, encara era plena nit, encara anava amb la son encastada als ulls, tota jo un deliri, i caminant, caminant, vaig trobar el llessamí, vaig fer un pom amb totes les seves estrelles i ara sóc una nena perduda perquè no vaig saber trobar mai més el camí de casa meva, de la meva casa amb un jardí florit de violers i de vitadímia.» Li vaig dir que si volia jo la podria acompanyar, que les podria acompanyar totes d’una a una. De seguida va fer la cara trista i el blau dels ulls se li va entelar; va acabar per confessar-me que s’estimava més ser nena perduda i viure en el bosc on a la nit les branques dels castanyers baixaven fins on era i tot abraçant-la l’acotxaven i li deien que l’estimarien fins a l’hora de la mort; que si no sortia del bosc sempre seria nena amb faldilles vermelles, amb tirabuixons com encenalls, amb el blau dels ulls ple de tendreses d’aigua i amb gotes de rosada entre el rosa dels llavis... I va afegir amb uns ulls carregats d’innocència i sense parpellejar: «Així es perd una nena, al poble li posen el nom de la nena perduda, i aquella nena es converteix en la patrona del seu poble. Compren una nina gran, la vesteixen de santa, li posen una corona de llautó, la fiquen en una vitrina i la van a visitar i a dur-li flors de tant en tant. Jo, em dic Gertrudis.»

Mercè Rodoreda, Viatges i flors, Barcelona. Edicions 62, 1980.

divendres, 9 de març del 2007

RESUM DE LA SETENA SESSIÓ



Instal.lats també a l'aula d'informàtica, vam passar a tercera persona el text “La pluja petita”, de Joan Miralpeix.
Seguidament, vam passar a considerar l’estructura habitual d’un conte, i vam fer la lectura comentada de “Invasió subtil”, de Pere Calders.
També vam llegir uns quants “contes molt curts”, del mateix Calders, i la proposta és triar-ne un i reconvertir-lo a un conte clàssic, seguint l’esquema estudiat. És a dir: es tracta de desenvulpar la història que ja està continguda en cadascun d’aquests contes curts. Això ens servirà com a exercici, però no hem de perdre de vista que, fent-ho, no millorarem l’original, segurament, sinó tot al contrari.
Vam dedicar l'última mitja hora a crear un bloc literari: el del David, que ja enllaçarem tan bon punt hagi començat a publicar-hi. A veure qui més s'hi anima!

dijous, 8 de març del 2007

EL CONTE LITERARI: ESTRUCTURA



Títol: Molt important. A vegades una paraula, o una sola frase, pot suggerir un conte. (Exemple: “Antaviana”, de Pere Calders).
Altres vegades, en canvi, el títol no es veu clar fins que s’ha acabat d’escriure el conte.
Com que el conte, per definició, és curt, el títol hi té un valor informatiu, o de suggerència, molt important.

Plantejament: Situa l’acció. Ha de crear expectativa, ha de fer venir ganes de continuar llegint.
Pot incloure:
Descripció del personatge principal: física i de caràcter.
Descripció més resumida d’algun personatge secundari.
Descripció del lloc o de l’ambient.
Indicacions del temps: estació de l’any, matí, tarda, hora del dia més precisa...
Indicacions del temps meteorològic: estació de l’any, fred, calor...

Nus: Ens diu què hi passa. En un conte, ha de passar alguna cosa, encara que aquesta cosa sigui mínima; fins i tot pot explicar només un procés mental.
Pot incloure:
Descripcions resumides de personatges secundaris.
Descripcions resumides de llocs secundaris.
Diàlegs, directes o indirectes.

Desenllaç: Ens explica com acaba. És indispensable que un conte “acabi”. Hi ha d’haver almenys una frase que faci de conclusió. És aconsellable no començar a escriure un conte si encara no tens clar el desenllaç.

INVASIÓ SUBTIL, Pere Calders



A l'Hostal Punta Marina, de Tossa, vaig conèixer un japonès desconcertant, que no s'assemblava en cap aspecte a la idea que jo tenia formada d'aquesta mena d'orientals. A l'hora de sopar, va asseure's a la meva taula, després de demanar-me permís sense gaire cerimònia. Em va cridar l'atenció el fet que no tenia els ulls oblics ni la pell groguenca. Al contrari: en qüestió de color tirava a galtes rosades i a cabell rossenc. Jo estava encuriosit per veure quins plats demanaria. Confesso que era una actitud pueril, esperant que encarregués plats poc corrents o combinacions exòtiques. El cas és que em va sorprendre fent-se servir amanida -"amb força ceba", digué-, cap i pota, molls a la brasa i ametlles torrades. Al final, cafè, una copa de conyac i una breva.M'havia imaginat que el japonès menjaria amb una pulcritud exagerada, irritant i tot, pinçant els aliments com si fossin peces de rellotgeria. Però no fou pas així: l'home se servia del ganivet i la forquilla amb una gran desimboltura, i mastegava a boca plena sense complicacions estètiques. A mi, la veritat, em feia trontollar els partits presos. D'altra banda, parlava català com qualsevol de nosaltres, sense ni una ombra de cap accent foraster. Això no era tan estrany, si es considera que aquesta gent és molt estudiosa i llesta en gran manera. Però a mi em feia sentir inferior, perquè no sé ni un borrall de japonès. És curiós de constatar que, el toc estranger a l'entrevista, l'hi posava jo, condicionant tota la meva actuació -gestos, paraules, entrades de conversa-, al fet que el meu interlocutor era japonès. Ell, en canvi, estava fresc com una rosa. Jo creia que aquell home devia ésser representant o venedor d'aparells fotogràfics, o de transistors. Qui sap si de perles cultivades... Vaig provar tots aquells temes i ell els apartà amb un ample moviment del braç. "Venc sants d'Olot, jo", digué. "Encara hi ha mercat?", vaig preguntar-li. I em va dir que sí, que anava de baixa però que ell es defensava. Feia la zona sud de la Península, i va afirmar que, així que tenia un descans o venien dues festes seguides, cap a casa falta gent...
-No hi ha res com a casa! -reblà amb un aire de satisfacció.
-Viviu al nostre país?
-I doncs? On voleu que visqui? Sí, és clar, són rodamóns i es fiquen pertot arreu. Me'l vaig tornar a mirar i asseguro que cap detall, ni en la roba ni en la figura, no delatava la seva procedència japonesa. Fins i tot duia un escut del Futbol de Club Barcelona a la solapa. Tot plegat era molt sospitós, i em va capficar. La meva dona s'havia fet servir el sopar a l'habitació, perquè estava una mica empiocada; vaig contar-li l'aventura, adornant el relat amb les meves aprensions: si molt convé, es tractava d'un espia.
-I d'on ho has tret que és japonès? -em preguntà ella. Vaig riure, potser no de bona gana, compadit de la seva innocència.
-Els conec d'una hora lluny... -vaig contestar-li.
-Que vols dir que n'has vistos gaires?
-No, però els clisso de seguida!
-T'ho ha dit ell, que era japonès?
-Ni una sola vegada. Són astuts...
-T'ho ha dit algú?
-Ningú no m'ha dit res, ni falta que em fa. Tinc l'instint esmoladíssim! Ens vam barallar. Sempre em burxa dient-me que sóc malpensat i que qualsevol dia tindré un disgust dels grossos. Com si no em conegués prou! Sembla que es complagui a no raonar i és d'una candidesa increïble. Aquella nit vaig dormir poc i malament. No em podia treure el japonès del cap. Perquè mentre es presentin com són, amb la rialleta, les reverències i aquella mirada de través, hi haurà manera de defensar-se'n. Així ho espero! Però si comencen a venir amb tanta de simulació i d'aparat ful, donaran molta feina.


Pere Calders (1912-1994)

CONTES MOLT BREUS, Pere Calders



L'EXPRÉS

Ningú no volia dir-li a quina hora passaria el tren. El veien tan carregat de maletes que els feia pena explicar-li que allí no hi havia hagut mai ni vies ni estació.


QÜESTIONS DE TRÀMIT

Van dir al reu que tenia el dret d'una última voluntat, però ell respongué que passava, perquè no s'entendrien pas.

BALANÇ
Tot just quan estava a punt d'abastar la galleda, va fallar-li una cama i caigué al pou. Mentre queia, va passar-li allò tan conegut de veure d'un cop d'ull tota la seva vida. I la va trobar llisa, igual i monòtona (dit sigui entre nosaltres), de manera que s'empassà l'aigua d'ofegar-se amb una exemplar resignació.

OBCECACIÓ

Entre anar al cel o quedar-se a casa, va preferir això darrer, a desgrat del poder de la propaganda contrària, i del fet que a casa seva hi havia goteres i moltes i molt variades privacions.

DISCRECIÓ

Van convidar-lo a pensar i digué que no volia donar molèsties, que ja pensaria a casa.



Pere Calders, Invasió subtil i altres contes

M'agrada la pluja petita


Fa una estona que roineja, i és quan l’alzina, a la llar de foc, crema més acollidora. A la ràdio diuen que, al poble del costat, cau un xàfec com fa temps no s’esqueia i els cotxes, com sempre que plou a bots i barrals, llisquen carrers avall i s’amunteguen a les cantonades.
Les tempestes semblen exèrcits sense comandament: aigua, vent , trons i llampecs i la foscor, presagi de qualsevol desastre.
A mi m’agrada la pluja petita, sense presses. Sortir al carrer i besar-la gota a gota, mentre ressegueix el meu cos com si el conegués de sempre. M’estimo el plugim perquè és llaminer com un nen i llefuga com aquella dona que compra pastissets per als fills que encara no ha tingut.
Em complau la roina perquè ho tafaneja tot, arriba a tot arreu i sempre es queda, amara a poc a poc la terra àvida.
Ara plou i tanmateix els carrers són eixuts d’anhels, potser la poesia és l'única esperança.


Joan Miralpeix

dimecres, 7 de març del 2007

Resum de la sisena sessió


Vam instal.lar-nos a l’aula d’informàtica del centre, on també farem les dues sessions que queden.
La primera part va ser teòrica: vam aprofundir una mica en el paper del narrador, i vam insistir en diferenciar-lo de l’autor. El narrador sempré és una ficció literària, fins i tot quan una narració està escrita en primera persona i són, posem el cas extrem, unes memòries.
Vam comentar les dificultats de canvi de persona gramatical, i a partir del fragment de Solitud, de Víctor Català, que ja estava publicat al bloc, i que vam copiar en un document de word a cada ordinador, vam traslladar el primer paràgraf a primera persona, però ens vam adonar que també havíem de triar el narrador entre els dos personatges possibles, Mila o Matias, i vam fer els dos exercicis.
A continuació, vam “penjar” els dos escrits resultants al bloc del curset, i també vam afegir-hi dues imatges. Això ens va permetre veure una mica el funcionament intern del bloc.
Com a “deures”, vam proposar el canvi de primera persona a tercera a partir del text “La pluja”, de Joan Miralpeix, que prèviament havíem comentat i corregit tots plegats.

dijous, 1 de març del 2007

Canvi de narrador: Matias


"Passat Ridorta havíem atrapat un carro que feia la mateixa via que nosaltres i jo, amb ganes d'estalviar el delit, vaig preguntar al carreter si ens volia dur fins a les collades de la muntanya. El pagès, rialler i encantat de trobar una estona de conversa, em va fer de seguida lloc a son costat en la post travessera, i digué a la Mila que s'ajoqués darrera nostre, sobre el bossat. Ella guaità amb agraïment a n'aquell home desconegut, que li feia semblant mercè. Malgrat la bona cama que té, estava fatigada. Li havia contat que de Llisquents, on ens deixà l'ordinari, fins a Ridorta, hi havia cosa de mitja horeta, i ja feia cinc quartassos que caminàvem quan veiérem negrejar el campanaret del poble dalt del turó verdelós: d'aleshores fins a trobar el carro havia passat un altre quart llarg i entre el solei, la polseguera i la contrarietat, li havia donat un gran malhumor, a la pobra Mila."

Canvi de narrador: Mila


"Passat Ridorta havíem atrapat un carro que feia la mateixa via que nosaltres i en Maties, amb ganes d'estalviar el delit, preguntà al carreter si ens volia dur fins a les collades de la muntanya. El pagès, rialler i encantat de trobar una estona de conversa, li féu de seguida lloc a son costat en la post travessera, i a mi em digué que m'ajoqués darrera d'ells, sobre el bossat. Vaig guaitar amb agraïment a n'aquell home desconegut, que em feia semblant mercè. Malgrat la bona cama que tinc, ja estava fatigada. El meu marit m’havia contat que de Llisquents, on ens deixà l'ordinari, fins a Ridorta, hi havia cosa de mitja horeta, i ja feia cinc quartassos que caminàvem quan veiérem negrejar el campanaret del poble dalt del turó verdelós: d'aleshores fins a trobar el carro havia passat un altre quart llarg i entre el solei, la polseguera i la contrarietat, ja m’havia donat un gran malhumor."