dijous, 15 de març de 2007

Balanç


Arrossegava les cames, i els peus, i la vida. Vivia la seva existència monòtona, avorrida, sense esperança ni il·lusió. I arrossegant també la galleda marxava cap al pou, amb el cap cot. En ser al brocal del pou va llençar-hi la galleda com si hagués llençat els seus somnis. La galleda de zenc va esclafir en la somorta aigua del pou, trencant-li l'assossegament. I assedegada com estava de vida, es va beure l'aigua que venia de camins ocults, amagats sota terra. Quan l'home va notar la galleda plena, tibà la corriola rovellada i ella tremolosa i vibrant pujava pel túnel fosc a la recerca de la llum. Però tot just quan estava a punt d'abastar la galleda, va fallar-li una cama i caigué al pou. Amb la seva caiguda la va arrossegar també a ella, tornant-la a la tenebrosa foscúria de les cavitats profundes de sota terra. La caiguda els portaria a tots dos a una mort ineludible, insalvable. Mentre queia , va passar-li allò tan conegut de veure d'un cop d'ull tota la seva vida. I la va trobar llisa, igual i monòtona. Va adonar-se que havia tingut una vida estàtica i al costat de la seva existència va veure un camí ple de flors, uns paisatges bellissims, unes carenes i fondalades inexplorades per ell. L'encant de la vida era allà mateix, a tocar d'ell, sols havia de sortir del camí i endinsar-s'hi. Però va triar per ell el camí de les obligacions, de les responsabilitats i de les imposicions. I massa gran i massa cansat per desobeir, s'empassà l'aigua d'ofegar-se amb una exemplar resignació. D'aquesta manera es resumia el seu ésser: exemplar i resignat.

Montse Soler


(Ampliació cel conte de Pere Calders "Balanç", publlicat en aquest mateix bloc)