L'exprés

Assegut a la vorera, l’Arnau esperava, carregat de maletes, el tren exprés que l’havia de dur lluny d’aquelles terres. Contemplava els vianants, que traginaven amunt i avall del carrer pesats farcells i paquets de totes mides.
Però els vianants també se’l miraven, estranyats, perquè els feia pena veure’l tan il.lusionat, esperant un tren que no vindria. Xiuxiuejaven i dissimulaven mirades: aquell viatger no podria anar-se’n, perquè allà no hi havia hagut mai ni tren, ni vies.
Però ell esperava, amb paciència de sant, el xiulet màgic del tren que anuncia la seva arribada. Sabia, sorneguerament, que malgrat no haver-hi camí de ferro ni cavalls de vapor, el seu era un viatge anunciat. Tenia vuitanta-quatre anys i li faltava algú proper que li fes la companyia necessària per tal que els seus dies fossin més amables. Estava cansat d’allargassar la son sense ganes; tenia l’esma de viure esgotada, i un mal lleig se’l menjava per dins.
Cada maleta apilada al seu costat, a la vorera, era plena de records. Com més grossa era la maleta, més carregada estava de dies alegres: i, la veritat sigui dita, hi havia fins i tot algun bagul!
A la mà, però, hi duia una carpeta petita que pesava com el plom: dins, hi havia els dies difícils i durs i la certesa d’aquest viatge impulsiu.
De matinada, el fred d’un hivern rigorós glaçà el poc alè que li quedava, i l’Arnau emprengué finalment el seu viatge.
Els veïns del carrer, resignats a traginar paquets amunt i avall, envejaven el somriure de l’home. I l’acotxaren llitera del seu exprés, amb rumb a l’eternitat.

Josep Surinyach

(Ampliació cel conte de Pere Calders "L'exprés", publlicat en aquest mateix bloc)

La cuina de casa

Un pom daurat em convida a traspassar el llindar d’una porta de vidre glaçat. Un terra grisós marca el rectangle de l’habitacle, que contrasta amb la blancor d’uns armaris penjats a un costat, contenidors de tota mena d’estris. Entremig, un marbre negre clapejat de verds fa que l’aigüera, els fogons, el microones i sobretot la fruitera prenguin, amb la llum del gran finestral, tots els colors de l’arc de Sant Martí. Un parell de natures mortes a les parets, pintades d’un color de dona alliberada, quatre pàmpols per fer llum (amb disseny dels anys setanta) i una taula amb quatre cadires, conformen un espai dintre l’espai, amb la nevera que li fa de tanca.
La llum natural és finita i la part que fa d’obrador s’il·lumina amb un fluorescent de llum groga, que hi dóna calidesa.
Diuen que, cada dia i en hores diferents, una o un alquimista barregen ingredients de tota mena, que tot seguit endrapen amb fruïció, asseguts a la taula.

(Pep Suri)