divendres, 16 de febrer de 2007

LA PLUJA

Els núvols grisosos ens van prendre l'escalfor del sol i la puresa blava del cel que s'havia tornat d’un blanc brut. Hi havia una claror tènue, pàl.lida, desmaiada. Uns núvols botits d'humitat aclaparaven i oprimien l'ambient. En aquell moment veiérem creuar al cel un agosarat estol d'ocells que volava en línia, com si formessin una espasa que esquincés els núvols.
Tot seguit van començar a caure gotes: primer fou un gotellinar tímid, allargassat com agulles de cosir, unes gotinyes que es clavaven a la pell, feridores. Dalt les branques d'un vern ennegrit per la mullena, alguns ocells intrèpids estiregassaven les ales i rebien el plovisqueig que els rentava el plomall. El forat dels ocells en els núvols s'anava eixamplant i aquell roinejar esdevingué pluja: un ruixat dens, espès, que va aixecar olors soterrades de la terra. Fou un xàfec cantaire que va emmudir els festejos dels ocells, però que portava melodies del piano de Chopin a Mallorca. Rebíem l'aiguat amb els palmells estesos, els braços nus i la boca ben oberta, per poder beure de la puresa que venia del cel i calmar la nostra set de rebel·lia. Llampecs i trons esberlaven els bromalls, plovia ja a bots i barrals i l'aigua negava els solcs llaurats a la terra. Els bassals tèrbols s'agitaven amb les gotellades feixugues com un diminut mar encabritat. La pluja portaria fertilitat als camps, abeuraria els boscos assedegats.
I les aigües revindrien a les fonts.

(Montse Soler)