divendres, 23 de febrer de 2007

Solitud, de Caterina Albert (Víctor Català)


“Era un pagès de mig temps, malgirbat, amb un gec pansit de vellut blau i unes calces de pana groga estripades i cenyides al cos per una cordilla d’espart. Anava espitregat i descalç, i de la barretina posada sense gira, amb la puntorra enrera, entre clatell i orella, n’eixia un bordó ossós de color d’oli i una margera de celles que amagaven una enclotada, en qual fons s’hi removien inquietament, com dos insectes enmig de la brossa, dos ullets petits, petits, de no se sabia quin color.

(...)

Li costava d’explicar-se, i, tot enraonant, sa mirada fugia de les persones com quelcom esquerp i espantadís, i la veu ronca se li ofegava completament, mateix que se li posés un tel al canyó.”

Víctor Català, Solitud