“La cuina era mig soterrani. Hi havia dues finestres amples i una mica altes damunt de l’aigüera. Aquelles finestres s’obrien a peu pla del jardí i des de la cuina s’hi veien tremolar herbetes. Si es recordaven de posar-hi pa mullat sempre hi havia baralles de pardals. Damunt de l’armari hi tenien una ràdio tota blanca i petita i un vas alt i prim, amb el julivert. La ràdio la tenien engegada sense parar. El que no sabria explicar de la cuina és la mena d’olor que feia: com un deix carregat de sucres i mantega i guisats bons que, quan feien cafè, fugia i, un cop el cafè enllestit, tornava. La claror alta ho feia tot recollit.”
Mercè Rodoreda
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada