Aquest cop ens va visitar l’escriptor i editor Víctor Pallàs. Poeta de formació acadèmica i conreador de formats establerts fa anys i panys. Ell rebutja la denominació poètica clàssica o classicista tal com s’utilitza actualment i defineix el terme en quelcom que transcendeix la seva època. Per jutjar, però, qui o què ostenta l’adjectiu, cal una certa perspectiva i un temps necessari.
Retorno, doncs, als formats que es van repetint des de l'antigor i que marquen d’alguna manera als escriptors que els utilitzen, tanmateix als poetes que utilitzen habitualment els vers lliure.
Hi ha uns versos, quant a síl·labes, establerts. També hi ha una rima: assonant, consonant, femenina, masculina, culta... i un ritme intern, també imposat per una seqüència d’àtones i tòniques. Tot això encabeix el poema dins d’un paràmetres més o menys rígids i que obliguen o auto-obliguen el poeta a cenyir-se a una estructura, tot i què Pallàs ens anota que per a molts poetes aquest estructura brolla espontània en el quefer poètic. Això existeix i per tant cal aturar-hi la nostra atenció.
Pallàs té com a punt referencial el gran Ausiàs Marc. Aquest cop sí que en podem dir tot un clàssic, agosarat en el seu temps, increïblement imaginatiu quant a metàfores i imatges i amb un ritme intern molt musical, encara que desconeixem la fonètica utilitzada en aquells anys remots.
La poètica del nostre autor convidat, reflecteix l’assimilació (no la còpia) de moltes lectures de la poesia d’Ausiàs Marc, amb el resultat d’una veu pròpia consolidada. No vull dir amb això que tot en l’obra de Pallàs derivi d’aquest referent. Els referents són només això, referents. L’obra s’ha de bastir amb talent i creació pròpia i això no és fruit exclusiu d’una primavera, sinó d’incomptables hiverns, que en el cas de Pallàs queden palesos.
El creador és lliure d'expressar-se com vulgui, fins i tot d’adaptar la seva llibertat a un motlle concret.
Per descomptat, el ritme intern d’una obra poètica pot ser la cadència lliure d’una melodia pròpia, harmoniosa o dissonant, aparellada apropiadament o no, al tema o al contingut del text.
En cap cas cal posicionar-se contrari a un format que no hem adoptat per moltes o poques raons, perquè l’essència poètica supura arreu de construccions sorprenents. Res és més relatiu que la creació poètica. Tant com la mateixa definició de la pròpia poesia.
En tot això, ara em remeto al poeta català Agustí Bartra, precisament perquè acabo de cloure un llibre de reculls de la seva autoria. A Agustí Bartra, no destacat precisament pel seu agosarament en la forma, en una entrevista se li va fer la pregunta: Quina diferència enteneu entre la poesia i la prosa? I contestà: La que hi ha entre la raó i la màgia, entre la informació i el llampec, entre el dos i dos fan quatre i les noces del cel i la terra. Jo hi afegiria que la poesia comença quan s’oblida el camí i es penetra decididament en el bosc.
Víctor Pallàs ens diu que la perfecció d’un poema rau en l’equilibri entre la forma i el contingut. Bartra ens diu: La perfecció com a finalitat en ella mateixa no m’interessa. Hi ha tècniques i perfeccions verbals perfectament inútils i buides. No hi ha genis glacials. Però hi ha una dura joia que es diu ofici.
Diguem que els dos poetes coincideixen en el fons i també posats a la pràctica. No m’imagino l’amic Víctor adornant la vacuïtat d’uns carrinclons jocs florals o alguna cosa semblant.
El dia 29 també ens varem endinsar en el sonet, com a paradigma del format establert. El sonet per a si sol omple tot un món de poètica i es bifurca en nombroses variants.
Vàrem notar en les lectures i així s’indicà en el taller que els dos quartets i els dos tercets del sonet segueixen una estructura equiparable a la d’un conte, amb un desenllaç que equivaldria al darrer o darrers tercets.
Sonet inèdit de Víctor Pallàs. Variant anglesa:
CLEPSIDRES
Ara sé que les hores tenen preu
en aquest lent degotar de l’arena
perquè havent-te resseguit la carena
el record de la posta amb mi ja jeu.
I sé que els dies que ens torna el destí
seran gasius com el sol d’horabaixa,
com les conquilles en marea baixa
serveixen per record del fons marí.
Regiran aigües les llunes del món
i s’emmirallaran en els teus ulls,
en mar & en terra no hi haurà esculls
que ajornin la certesa del Segon:
Faré clepsidres amb grana d’estels
cada Moment que et llevis tots els vels!
Em aquest darrer taller, m’acomiado d’un nou repte i d’una experiència que ha resultat reconfortant per a mi. Espero, de veritat, que tot això hagi servit per obrir breument les portes de l'univers poètic a algunes persones assistents. Altres, penso que ja fa temps que el coneixen.
Josep Checa
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada