dimecres, 5 de desembre de 2007

Resum de la sessió del dia 22 de novembre de 2007


És molt interessant apreciar com les cultures orientals ens atrauen fins al punt de voler-les imitar. És el que fa ja molt de temps succeeix amb la forma poètica anomenada “haiku” (tres versos de 5, 7 i 5 síl·labes respectivament i sense rima aparent). Molts poetes occidentals han adoptat aquesta modalitat per expressar-se, i ens ha plagut i ho em admirat. Cal, però, endinsar-nos sota la superfície de la gran cultura nipona, de la mà, per exemple, del professor Àngel Ferrer, perquè la nostra ànima s’esbatani davant d’una forma de veure les coses molt diferent a la nostra.

Ens adonem que, com sempre, darrera de la forma mínima i atractiva d’un “haiku” hi ha un univers de silencis fràgils que la nostra ignorància o incapacitat, o senzillament la nostra irrupció irrespectuosa transgredeix i manipula.

Àngel Ferrer ens diu com ha de ser un haiku veritable i no una imitació, en aquest cas, a la catalana:

La natura és el contingut. Les diferents estacions vertebren des de sempre els poemaris on els “haikus” guspiregen com petites joies. Les sensacions, les sorpreses davant del camí. Nosaltres, com un pedaç de natura, tanmateix formiga que puja i baixa d’un salze vinclat damunt d’un riu, o del braç sec d’una estàtua de Buda.

La meravella rau en la senzillesa de la imatge, en aquest cas sense cap metàfora.

Difícil per a nosaltres, els occidentals, acostumats a la desmesura, a la grandiloqüència de la retòrica. Un exercici el “haiku”, per disciplinar la llengua i expressar el sentiment en la més breu contenció.

L’home savi (l’Àngel Ferrer), ens anima a fer “haiku”. Després de una trentena d’anys com a catedràtic a la universitat de Kioto, de viure com un japonès il·lustre entre els japonesos, de dominar la llengua dels símbols, de crear relacions insolubles en el temps, relacions d’amistat i de família. Ens fa de pont per conquerir quelcom molt llunyà. Ell ha donat conferències arreu del món sobre multitud de facetes de la cultura japonesa, ha traduït moltíssims poemes japonesos al català: per exemple el llibre “Haiku del Mestre” de Kawaguchi Teiichi (Shinden Ediciones), com a important obra traduïda per Ferrer, amb un rerafons d’amistat poeta-professor. Una llarga història d’un anhel aconseguit més enllà de la mort del poeta, la de veure la seva obra en versions al castellà i al català respectivament. A mi, personalment, aquesta història em commou, tant com el darrer “haiku” escrit per Teiichi moments abans de morir i dedicat a Àngel Ferrer:

Darrer amic;
ara em fa mal el cor
la nit és freda.


Aquests són els “haiku” escrits per alguns dels participants al taller el mateix dia de la xerrada:

L'aigua del riu
acaricia les flors
i va seguint.

(Anna Miralpeix)

La gota d’aigua
mulla la fulla groga
el vent l’eixuga.

(Joan)


Cau una nota
al fons d’un llarg pou negre
i al final calla.

Busca una busca
a dins la gran esfera
i al final para.

(Biel Barnils)



(Josep Checa)