divendres, 21 de desembre de 2007

CAPRICIS DE L’ATZAR


Des d’un principi li vas dir que eres de Reus, per aquelles coses del benefici de l’anonimat que et permet estar davant de la pantalla de l’ordinador i mentir sense fer gaire esforç. I tantes altres coses, li has dit, amb aquest benefici! Mentint sense aturador, sense més feina que la d’idealitzar-te tu mateix i la d’idealitzar aquesta princesa que flota en la immensitat de la xarxa i que has tingut la sort de trobar, virtualment.

- Fins després…

Et tremolen les mans quan li tecleges la frase. I els punts suspensius, més determinants del que ara et poden semblar. Finalment us coneixereu. No et sorprèn que t’hagi dit de quedar al Glop, el local de Barcelona on la Sabrina sempre va a fer el cafè amb les seves amigues. Quina casualitat. Només faltaria que us trobéssiu, amb la teva dona, avui!

- Tu, aquest vespre tinc una reunió de feina que segurament s’allargarà fins a altes hores de la matinada… Et deixaré alguna cosa per sopar al microones. Adéu.

Mires la Sabrina i el seu cul enorme com desapareixen balancejant per la porta del teu estudi. No pots suportar veure com camina. Sembla un elefant malgirbat! I per què deixa la porta oberta? Li tens dit que tanqui la porta, collons!

Quin gran dia, quan vau decidir no tenir canalla i poder disposar d’un estudi per cada un amb el seu corresponent equip informàtic… Quin gran dia!

Sospires. Per fi avui coneixeràs la teva princesa de veritat. Perfecte, no t’has d’inventar cap excusa per a la dona. Tot va rodat.

Heu quedat que portaràs un lliri i així ella et reconeixerà de seguida. És la dona de la teva vida, la princesa que espera que la vagis a buscar. Segur que té uns pits grossos i dolços. Estàs tan nerviós que no t’has adonat que passeges pel pis l’etiqueta de la nova americana, comprada per a l’ocasió. També et vas afaitar ahir, perquè saps que et fan més interessant aquests quatre pèls desorientats i enfurismats que poblen les teves galtes rodones al cap de vint-i-quatre hores d’haver-hi passat la fulla.

Surts de casa i estàs tan nerviós que tens la sensació que en qualsevol moment pots explotar de l’emoció. Pel carrer, algú t’ha volgut aturar per fer-te una enquesta i has respost un “Tinc pressa, ho sento” a un volum tan elevat de veu que el pobre entrevistador s’ha quedat de pasta de moniato per la cridòria. Et dius que t’has de controlar. Entres a la floristeria i aprofites per respirar profundament.

- No, no cal que l’emboliqui, el portaré a la mà, dius a la dependenta.

Surts amb el lliri a la mà i enfiles Passeig de Gràcia, cap al Glop. Segueixes passejant l’etiqueta de la nova americana. Mentalment vas repassant les converses virtuals de les últimes setmanes amb la princesa. No et pots creure que hagi arribat el moment de veure-us. Per un instant et passa pel cap la Sabrina. Tot i que t’ha dit que té una reunió, si te la trobessis al local potser seria bo dir-li que no en vols saber mai més res, d’ella. Que has trobat la teva princesa i que mi-te-la, que maca que és i quins pits més grossos que té. “No, estúpid, no és qüestió de fer un numeret, avui”, et dius. “Has de procurar mantenir-te tan correcte i elegant com has estat a través de la pantalla, tots aquests mesos”. Merda, aquests pensaments et fan posar més nerviós.

Ja gairebé és fosc. Albires el cartell lluminós del Glop en tombar el carrer del Cigne. Et sents com un flam acabat de desmotllar. Mires el rellotge. Molt bé, fas cinc minuts tard. Te la imagines, a ella, esperant-te, asseguda a la barra, tal com t’ha dit que t’esperaria, amb una gerbera darrera l’orella, engalanant-li els cabells de cabellera de princesa.

Ets davant del Glop. Des de fora, pots veure l’interior del bar a través dels vidres. Estens la mà que no té lliri per obrir la porta quan, de sobte, el veus. I et deixa glaçat, immòbil, uns quants segons. El cul de la Sabrina vessa per tots els costats del tamboret. De sobte, com si es sentís observada, es gira una gerbera al costat de la cara excessivament maquillada de la dona. I et veu. I us quedeu glaçats tots dos, perplexos, mirant-vos durant uns quants segons, incrèduls.

Tants segons com perquè l’ànima et caigui als peus i després torni a pujar perquè puguis reaccionar. Fins i tot el lliri s’ha estremit.



Anna Miralpeix i Llobet

Desembre de 2007




2 comentaris:

Biel Barnils Carrera ha dit...

Ei Anna, m'ha agradat el text. Dius el mateix que jo però amb menys paraules. I això és més difícil, tot un mèrit. M'agrada molt el detall de l'etiqueta de l'americana i sobretot l'últim paràgraf.

Nosaltres ha dit...

A mi també m'agrada molt lúltim paràgraf. És allò de "tancar" el conte. Molt bé!