dimecres, 23 de gener de 2008

Resum de la sessió del dia 17 de gener de 2008

Durant la quarta i última sessió del curset d’enguany , i dins la temàtica del conte, vam treballar els diàlegs. Els vam explicar com a una mena de “zoom” que acosta l’acció narrativa al lector, és a dir: semblants a un primer pla que ens permet observar de prop les expressions i la manera de fer dels personatges.

Per la seva forma, els vam diferenciar en directes (complets, incomplets) i indirectes (implícits, explícits); per la seva funció, en essencials per a la trama i circumstancials, que poden tenir una funció purament estètica, o més rellevant. També en vam observar la puntuació (guions, cometes) o l’absència de puntuació, deliberada per tal d’aconseguir un determinat efecte de fluència narrativa.

Com a exercici pràctic, vam comentar els “deures” de la sessió anterior, que consistien en traslladar el conte de Salvador Espriu, “Tereseta-que-baixava-les-escales”, escrit tot ell en segona persona i a base de diàlegs directes incomplets (només s’expressa un interlocutor) a una narració convencional. Us en reproduïm un exemple, fet a partir del darrer apartat del conte.

Finalment, vam comentar els contes de Biel Barnils (“Diumenges creuats”) i Anna Miralpeix (“Capricis de l’atzar”), tots dos molt ben aconseguits, i vam proposar una possible millora en cadascun.

Per a “Diumengtes creuats”, escrit en forma de doble dietari, potser es podria experimentar una variació del temps narratiu: fer que la història de la noia progressi cronòlògicament, i que la història del noi ho faci en sentit contrari: des del desenllaç al començament. Per a “Capricis de l’atzar”, en què la ironia és un dels trets més rellevants, ens va semblar que es podria posar de manifest des del començament, per tal de poder llegir tot el conte des d’aquesta òptica.

"Tereseta-que-baixava-les-escales": modificació del darrer fragment ( V):

- Qui enterren, avui? Pel bagul, diria que és algú important...

- Tu diràs, la caixa de la "Fragata" vols que no sigui de fusta bona? Fuig, la neboda és ganyona, anem, però no escatimaria un cèntim en un detall de tant supòsit. Al cap i a la fi duien la mateixa sang, i no s'exposarà a les estisores de les llengües.

Les dues dones, arraulides al capdavall de l’església, tafanegen discretament, murmuren amb veus gairebé inaudibles. La més entesa té una edat indefinida, i el rostre solcat d’arrugues antigues. La jove, també amb la cara i les mans gastades de les dones dels mariners, se l’escolta amb una curiositat mal reprimida.

El seguici de l’enterrament, encapçalat per la senyora geperuda, seu als primers bancs de l’església plena de llums i guarnida per a l’ocasió.

- Mira, de criada, o pitjor, a senyora i majora: els camins de la vida. El senyor Vicenç de Pastor, que encorbat...Desenganya't, és tan vell i es queda tan sol, i diuen que sempre la va estimar, vés a saber.

La dona jove s’ho mira extasiada:

- Sí, una gentada, aquest espectacle no es veu sovint...I, dius que és molt rica, ara, la neboda?

- Uf, molt rica, calcula-li per un cap baix dues-centes mil unces i et quedes potser curta.

- Quina enveja! Amb la meitat faríem...

- Ai, no, filla, no, no no em fa peça. Déu m'ha fet ben dreta i igual, i amb salut. Ho prefereixo. Però com la ronden: ahir l'allunyaven quasi a fuetades, i avui fixa't com la llepen.

Totes les dones del poble hi són, de fet: la botirona Bòtil, la Coixa Fita, la Caterina, La Narcisa Mus...Hi són, però apartades, perquè la difunta era una senyora, i ja se sap que s’han de guardar les distàncies.

- Saps que la Coixa Fita, la Caterina i la Narcisa varen amortallar la vella? Perquè la Paulina, la neboda, no en va ser capaç, i ara passen el platet, les males pues. Saps el que em va contar la Narcisa? Ve't aquí que, mentre buscaven la mantellina de la morta, varen trobar uns rulls rossos i el retrat d'un home dintre una capseta, el retrat d'un jove alt i fort. I, espera, tenia un nom a sota, un nom estrany, com de gavatx. I ningú no va sospitar mai res, com que viatjà tant! I ella, tan dura, tan orgullosa. No saludava la padrina, la meva padrina, Déu l'hagi perdonada, perquè era pobra, i això que havien jugat juntes, de petites. I ja ho veus: un, d'amagatotis. Anem, però, és un suposar, el cas és que potser no va fer mai res de mal.

L’ofici acabat, la gent s’aparta per deixar passar el seguici. Surten de l’església i baixen les escales amb una dignitat encarcarada: vestides de dol, amb vels que amaguen les mirades altives, les senyores van de bracet amb homes que arboren barrets de copa d’un negre brillant i esplèndid: com si fossin fets de la seda dels núvols més foscos.

Les dues dones s’afanyen a sortir per aconseguir un bon racó al capdamunt de les escales, s’abriguen del vent inclement amb els xals de llana deslluïts.

- Calla, calla, ja la baixen. Ha de pesar, i aquestes escales són estretes, que no rellisquin. La fusta és cara, no en pots dubtar, és cara, ja ho pots ben dir. Els del baiard suen, fan angúnia, mira com suen. Vejam si l'esberlaran daltabaix de les escales.




Cap comentari: