Sessió del dia 15 de novembre de 2007

El passat dia 15, la Pilar Cabot i la seva poesia, dues entitats que al meu entendre no es poden separar, foren l’eix central del taller.

Deia que la poeta i la seva poesia, en el cas de la Pilar i en la majoria dels casos, no són dos camins diferenciats, ni tan sols paral·lels. Són, sens dubte, un mateix camí que avança en diferents nivells. La poesia sempre en un nivell més profund. Excavant la mateixa llera de la vida quotidiana de l’individu. És, doncs, la sinceritat el que preval sempre, i això demana una gran valentia.

Pilar Cabot pertany a una mena de poetes (com jo mateix) sense escola. Vull dir, que ella mateixa s’ha fet des d’una intenció literària i en un procés que no és altre que el de la mateixa vida. El que en diuen l’experiència de la vida. L’experiència de la vida transportada a un ofici que posat a la pràctica anul·la el temps i que exigeix constància i un gran esperit de superació.

Ara penso en la feminitat de la poesia de la Pilar com a un tret molt accentuat de la seva obra. No vull dir amb això que la seva poesia sigui feminista. Crec que el que ella comunica transcendeix aquest i molts altres conceptes. Penso en la forma summament destil·lada. En l’autoexigència de la línea de bellesa harmònica i decididament musical que aconsegueix plasmar en el poema. Jo puc veure (permeteu-me la llicència) les paraules, escrupolosament triades de la poètica de la Pilar, ballar en el traç curvilini i ondulant d’una forma femenina.

Això no vol dir de cap manera que la poeta caigui en un estil tou i bucòlic, ni en la carrincloneria fàcil. Ella, la Pilar, no exclou pas del seu repertori poètic els episodis més coents que poden sortir a l’encontre de les vivències. Patits en la seva pròpia persona o fruit de l’observació més còmplice o més propera. La Pilar, quan escriu, no amaga res, però tot ho fa dansar dins la melodia més pregona de la natura o en un ritme musical pouat, com la mateixa poesia, d’un indret imprecís i profund, aproximat a l’epicentre de la seva essència interior.

Resultava molt gratificant i al mateix temps s’esdevenia un espai molt proper, gairebé familiar, l’entorn de la conversa distesa amb la popular autora. Ella, durant la seva dilatada carrera literària ha tocat, en més o menys profunditat, tots el gèneres literaris, exceptuant la novel·la. La poesia, però, és l’origen, el detonant i el fil conductor de tota la seva obra, com reconeix obertament.

Ens va anunciar un nou poemari que esperem amb candeletes per gaudir de la seva maduresa poètica i de la vitalitat que supuren les seves paraules.

Actualment només es poden trobar aquests dos poemaris de Pilar Cabot al mercat:

Vol ballar un tango amb mi, senyor Vivaldi? (Emboscall)
Els versos obstinats (editorial Comte d'Aure)

Josep Checa