Fa una estona que roineja, i és quan l’alzina, a la llar de foc, crema més acollidora. A la ràdio diuen que, al poble del costat, cau un xàfec com fa temps no s’esqueia i els cotxes, com sempre que plou a bots i barrals, llisquen carrers avall i s’amunteguen a les cantonades.
Les tempestes semblen exèrcits sense comandament: aigua, vent , trons i llampecs i la foscor, presagi de qualsevol desastre.
A mi m’agrada la pluja petita, sense presses. Sortir al carrer i besar-la gota a gota, mentre ressegueix el meu cos com si el conegués de sempre. M’estimo el plugim perquè és llaminer com un nen i llefuga com aquella dona que compra pastissets per als fills que encara no ha tingut.
Em complau la roina perquè ho tafaneja tot, arriba a tot arreu i sempre es queda, amara a poc a poc la terra àvida.
Ara plou i tanmateix els carrers són eixuts d’anhels, potser la poesia és l'única esperança.
Les tempestes semblen exèrcits sense comandament: aigua, vent , trons i llampecs i la foscor, presagi de qualsevol desastre.
A mi m’agrada la pluja petita, sense presses. Sortir al carrer i besar-la gota a gota, mentre ressegueix el meu cos com si el conegués de sempre. M’estimo el plugim perquè és llaminer com un nen i llefuga com aquella dona que compra pastissets per als fills que encara no ha tingut.
Em complau la roina perquè ho tafaneja tot, arriba a tot arreu i sempre es queda, amara a poc a poc la terra àvida.
Ara plou i tanmateix els carrers són eixuts d’anhels, potser la poesia és l'única esperança.
Joan Miralpeix
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada