dilluns, 19 de març del 2007

L'exprés


Assegut a la vorera, l’Arnau esperava, carregat de maletes, el tren exprés que l’havia de dur lluny d’aquelles terres. Contemplava els vianants, que traginaven amunt i avall del carrer pesats farcells i paquets de totes mides.
Però els vianants també se’l miraven, estranyats, perquè els feia pena veure’l tan il.lusionat, esperant un tren que no vindria. Xiuxiuejaven i dissimulaven mirades: aquell viatger no podria anar-se’n, perquè allà no hi havia hagut mai ni tren, ni vies.
Però ell esperava, amb paciència de sant, el xiulet màgic del tren que anuncia la seva arribada. Sabia, sorneguerament, que malgrat no haver-hi camí de ferro ni cavalls de vapor, el seu era un viatge anunciat. Tenia vuitanta-quatre anys i li faltava algú proper que li fes la companyia necessària per tal que els seus dies fossin més amables. Estava cansat d’allargassar la son sense ganes; tenia l’esma de viure esgotada, i un mal lleig se’l menjava per dins.
Cada maleta apilada al seu costat, a la vorera, era plena de records. Com més grossa era la maleta, més carregada estava de dies alegres: i, la veritat sigui dita, hi havia fins i tot algun bagul!
A la mà, però, hi duia una carpeta petita que pesava com el plom: dins, hi havia els dies difícils i durs i la certesa d’aquest viatge impulsiu.
De matinada, el fred d’un hivern rigorós glaçà el poc alè que li quedava, i l’Arnau emprengué finalment el seu viatge.
Els veïns del carrer, resignats a traginar paquets amunt i avall, envejaven el somriure de l’home. I l’acotxaren llitera del seu exprés, amb rumb a l’eternitat.

Josep Surinyach
(Ampliació cel conte de Pere Calders "L'exprés", publlicat en aquest mateix bloc)