M'agrada la pluja petita

Fa una estona que roineja, i és quan l’alzina, a la llar de foc, crema més acollidora. A la ràdio diuen que, al poble del costat, cau un xàfec com fa temps no s’esqueia i els cotxes, com sempre que plou a bots i barrals, llisquen carrers avall i s’amunteguen a les cantonades.
Les tempestes semblen exèrcits sense comandament: aigua, vent , trons i llampecs i la foscor, presagi de qualsevol desastre.
A mi m’agrada la pluja petita, sense presses. Sortir al carrer i besar-la gota a gota, mentre ressegueix el meu cos com si el conegués de sempre. M’estimo el plugim perquè és llaminer com un nen i llefuga com aquella dona que compra pastissets per als fills que encara no ha tingut.
Em complau la roina perquè ho tafaneja tot, arriba a tot arreu i sempre es queda, amara a poc a poc la terra àvida.
Ara plou i tanmateix els carrers són eixuts d’anhels, potser la poesia és l'única esperança.

Joan Miralpeix

Estris de cuina

T'he tocat mil vegades i a penes mai et miro, t'he besat quasi sempre que t'he palpat i, ara que hi penso, avergonyit t'esbrino : Ets blanca, blanca com la llet que, a voltes, reposes; dins la teva cara de lluna guardes els meus primers anhels. Sempre et trobo freda quan els meus dits t'abasten del teu amagatall, alt i precís, i tanmateix saps guardar-hi bé l'escalfor que el meu cos desitja, fretura, a qualsevol hora del dia.
Sempre hi ets menys quan esperes, resignada a la teva sort, submergida amb altres cossos que, com el teu, esperen l'estrebada d'unes mans, massa sovint desconegudes, que et faran oblidar la nostra última trobada. Malgrat tot, sempre calles: qui sap si el teu silenci és el que més m'agrada, de tu. No sé per què, però tots et sabem nostra i a la vegada t'anomenem pel mateix nom: tassa, la nostra tassa.

Joan Miralpeix i Valls