Mercat del trasto a Torelló

El Mercat del Trasto és un mercat d'objectes usats, de segona, tercera, o desena mà, que es celebra el matí del diumenge immediatament anterior a Sant Isidre, es a dir, el segon diumenge de maig, al centre de la vila de Torelló. Aquest any es fa el dia 13 de maig.

Hi assisteixen unes 25.000 persones que passegen, remenen, fan el badoc, negocien preus... etc. entre les més de 450 parades que hi participen cada any.

Passejar pels carrers del Mercat, des de les 7h del matí, fins les 2h de la tarda, hora en que finalitza, és tota una aventura que no et pots perdre. Podràs veure, remenar, triar, trobar coses que mai no hauries ni imaginat. Podràs veure un aparador de trastos diferent i divertit. Podràs esmorzar i fer el vermut, en una taverna inigualable per la seva singularitat, amb música en directe igualment singular...

Tot això ho trobaràs al Mercat del Trasto, llavors entendràs per què milers de persones cada any repeteixen la visita.

Per tot això el Mercat del Trasto de Torelló és una de las fires més importants i alhora diferents que pots trobar a les terres catalanes.

I també hi ha llibres vells!

Retrobada

Hola a tots, soc Montse Soler. Primer de tot vull manifestar la meva satisfacció per retrobar-vos llegint els vostres escrits al bloc. He estat tot aquest temps vagant, enfeinada i ara que he tornat m'ha sabut greu haver-me perdut les trobades que heu fet, no me'n havia assabentat. Encara no som el dia de Sant Jordi, però jo ja he comprat un llibre que m'ha costat una mica de trobar perquè estava exhaurit, però l'he trobat en el mercat de segona mà. És un llibre de l'Anaïs Nin i es titula “Delta de Venus”. Des del curset que no he escrit gaire res, però espero que vindran temps millors. Agraeixo a en David les pautes per accedir al bloc, doncs ja se'm havien oblidat.

De moment, les roses...

LES ROSES RECORDADES

Recordes com ens duien
aquelles mans les roses
de sant Jordi, la vella
claror d'abril? Plovia
a poc a poc. Nosaltres,
amb gran tedi, darrera
la finestra, miràvem,
potser malalts, la vida
del carrer. Aleshores
ella venia, sempre
olorosa, benigna,
amb les flors, i tancava
fora, lluny, la sofrença
del pobre drac, i deia
molt suaument els nostres
petits noms, i ens somreia.

Salvador Espriu

SANT JORDI 2007

Una salutació ben forta a tots els de la colla!

Bé, ja s'apropa el dia de Sant Jordi, i si apurem, potser podem dir que ja és aquí. Com totes les festes que es fan, té un to consumista. Comprar i vendre sens parar. Però com a mínim té uns rerefons ben macos, que són la lectura i la cultura catalana. Així que, en honor a nosaltres mateixos, ja sabem el que ens toca: potenciar al màxim les dues vessants d'aquest dia.

Espero que us regalin moltes roses (seguint la tradició i veient l'estructura del grup, serà probablement el que més rebi la gent de la colla) i molts llibres (als pocs representants del gènere masculí i també a les dones de gran talent del curset que tinguin ganes de llegir) i que feu el mateix amb la gent que estimeu.

A partir del dia de Sant Jordi, us animo a aportar els noms dels llibres que heu rebut o heu regalat!

Au, que us vagi bé a tots i molta salut!

Apadrina una paraula

Suposo que heu sentit a parlar de la inciciativa d'apadrinar paraules, de cara a Sant Jordi d'enguany.

Ho podeu fer a:

http://www.escueladeescritores.com/apadrina-una-paraula

Cap de setmana literari a Torelló

Hola, gent, sóc la Roser. Us vull fer saber que aquest cap de setmana hi ha dos actes literaris convocats a Torelló: un de més informal, el dissabte 14 d'abril, que es diu "Onzena jam-session literària" i que es farà al restaurant "L'Eclipsi" (sota Rocaprevera). Aquestes sessions consisteixen en una lectura lliure de textos per part dels assistents. Es proposa un tema (en aquest cas és l'absurd) i tothom hi diu la seva, o llegeix textos d'altres autors, o passa del tema i llegeix el seu, o escolta i prou. També s'hi pot sopar, però s'ha d'avisar amb temps, si és així.
La sessiò pròpiament literària, d'entrada lliure i gratuïta, començarà cap als volts de les onze del vespre.
L'altre acte, més institucional i seriós, per entendre'ns, es farà el diumenge 15 d'abril, a dos quarts de dotze del migdia, a la Biblioteca Dos Rius, de Torelló, amb els següents parlaments i actuacions artístiques:
. Presentació de llibre Sempre voldré voler, a càrrec de Víctor Obiols.
. "El fons Segimon Serrallonga de la Universitat de Vic", a càrrec de Francesc Codina.
. "L'ampliació dels estudis en el grup del Seminari de Vic", a càrrec de Ricard Torrents.
. Recital de poesia de Segimon Serrallonga, a càrrec de Cinta Massip, amb la intervenció musical d'Imma Udina.
. Clourà l'acte Miquel Franch, alcalde de Torelló.
A veure si ens hi trobem!

Poder publicar amb nom i usuari propi

Salutacions a tots els de la colla, sóc en David.
Bé, com ja li vaig prometre a la Roser, miraria com ens podiem apuntar com a col·laboradors del blog i redactar amb el nostre propi nom. A continuació us marco els passos a seguir i si teniu algun problema doncs m'envieu un e-mail i us ajudaré tan aviat com pugui.
1. Entrar al blog mitjançant acceder --> nueva versión de blogger; i hi entreu amb el nom d'usuari i la contrasenya que ja coneixeu.
2. A la pàgina que ens sortirà, triem Opciones, i posteriorment el botó subratllat que diu Permisos.
3. Una vegada apareixeu dins aquesta pàgina, trobareu els usuaris que poden escriure en aquest blog, i com a nous, heu de clicar a Añadir Autores i posteriorment afegir el vostre correu.
*Haig de comentar que crec que s'ha de ser usuari registrat a blogger per tal de poder publicar, per tant, haureu de fer els passos que varem aprendre amb la Roser en el cas de que no tingueu ja un blog personal. Entreu a www.blogger.com i aneu a Crear tu blog ahora, i seguiu tots els passos. Recordeu que si no voleu escriure un blog personal, sinó únicament participar en el del curset, l'haureu de crear igualment, però bé, si després no l'utilitzeu, com a mínim haureu de saber el vostre nom d'usuari i la contrasenya creada, i així podreu seguir els passos que us he indicat.
4. Una vegada hagiu afegit el vostre correu, rebreu un e-mail on, si no recordo malament, haureu de clicar en un enllaç per a validar la vostra invitació. A partir d'aquest moment ja podreu escriure amb la vostra identificació personal. Si voleu que apareixi el vostre nom en lloc del nom d'usuari, entreu al blog amb l'usuari que té tot el grup i podeu fer els canvis que veieu necessaris una altra vegada a l'apartat Permisos.

Suport a Núria Pòrtulas

L’Assemblea vigatana de suport a Núria Pòrtulas us convoca als actes següents:

Cada dimecres: A les 8 del vespre, concentració davant del local d’Iniciativa per Catalunya (carrer Morgades, Vic)

Dijous, 29 de març: A les 7 de la tarda, acte informatiu a l’Aula Magna de la Universitat de Vic.
Hi intervindran: Benet Salellas, advocat.
Miquel Pòrtulas, germà de la Núria.

Casa de coixins i pedretes

La casa de coixins es fa quan estàs a punt de fer set anys. És clar que també s’ha de fer un dia núvol, sense pluja i sense sol; un jorn d’aquests que semblen suspesos entre el dia i la nit, i que destil·len una claror tènue, de seda grisa o d’aigua oculta: llum de tauleta de nit.
Llavors, fas l’estesa de coixins al terra del menjador de casa l’àvia (a casa de la mare no, que et renyaria!) i després t’hi ajeus una estona i somies que la casa és només teva...
Si fa sol, però, fas una casa de pedretes al bell mig del bosc, i és com un plànol: l’entrada, el menjador, el dormitori...Aquesta casa pot ser compartida, de fet és un joc; però de tant en tant algú no respecta les normes:
- No s’hi val! Has entrat travessant la paret, i havies d’entrar per la porta!

(Roser Iborra Plans)

Gallerets

Hola, família!

Ja escriviu força? Al bloc no es nota, però...

Us volia explicar que l'altre dia vaig ser a Barcelona, al carrer de la Canuda, a l'Ateneu Barcelonès. Resulta que hi ha una Escola d'escriptura, amb cursos de narrativa, de poesia, de teatre...Tot i més!

Apa, bones vacances, i gaudiu dels primers gallerets...

Qui s'apunta a fer-ne una descripció? O un conte?

Roser

Homenatge a Anna Politkòvskaia i Yael Langella

Demà dia 20 de març a les 20:00 a la Nau Ivanow (C. Honduras, 30,Barcelona - parada metro Sagrera)

Es retrà homenatge a la periodista russa Anna Politkòvskaia i a la poetaYael Langella.

Pera més informació sobre l'acte:

http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/43116

Descripció d'un personatge

Té un gran somriure franc, un posat amable. Sap explicar les coses amb senzillesa, te les fa properes i vives. I tot això sense cap mena d’encarcarament: ben al contrari, tant si llegeix com si opina, la seva veu flueix com un petit torrent, des de la deu més espontània.
Per molts anys, Pep Suri!

Descripció d'un personatge

Escapat d’un poema trobadoresc del segle XII, havia aterrat a l’espinosa era actual. Tenia l’ànima de poeta i si l’enyorança era massa forta s’entristia, però l’alegria li corria per les venes i sovint mostrava un semblant serè, rialler.
Parlava d’un passat fet de cançons que s’esvaïren entre els núvols. La tendresa li traspuava tots els porus de la pell; tenia una sensibilitat tan dolça, tan delicada...
Però no era una sensibilitat femenina: ell era un home ferm i robust, a qui les ferides de la vida no havien tornat dur, esquerp o amargat. A aquell home fornit, el somriure li vessava pels llavis; tenia unes mans grosses i molsudes plenes de pètals vellutats als dits. I uns ulls brillants, color de mel, dolços com ell.
Caminava dret, amb el pit cap enfora, com si cap afront li fes por.
Sota aquella imatge masculina, la tendresa lluitava per fluir.

Montse Soler

Descripció d'un personatge

És escardalenc, amb ulleres de miop, edat indefinida, més aviat tirant a vell; porta sempre un gosset fidel a qui crida de tant en tant amb una veu rogallosa, per tal de fer-se la il·lusió que no està sol del tot. Des que va es va quedar vidu, els fills no se’n cuiden massa, si hem de jutjar per la seva vestimenta, un xic tronada.
La seva expressió ferrenya fa pensar en els nombrosos entrebancs que, de ben segur, la vida li ha portat. Sembla resignat a l’anar fent de cada dia, amb un deix de tristesa que es fa palesa en les arrugues del front, i en un rictus amarg a banda i banda de la boca.
El seu pas és lent, acompassat. A voltes s’atura per contemplar el carrer i saluda d’esma algun conegut escadusser que es creua amb ell...
Solitud, vellesa, anar tirant, anar fent, anar gastant encara més unes sabates velles que no deixa mai, perquè ja les ha afaisonades als seus peus, i no en vol d’altres.

Montserrat Viver

L'exprés

Assegut a la vorera, l’Arnau esperava, carregat de maletes, el tren exprés que l’havia de dur lluny d’aquelles terres. Contemplava els vianants, que traginaven amunt i avall del carrer pesats farcells i paquets de totes mides.
Però els vianants també se’l miraven, estranyats, perquè els feia pena veure’l tan il.lusionat, esperant un tren que no vindria. Xiuxiuejaven i dissimulaven mirades: aquell viatger no podria anar-se’n, perquè allà no hi havia hagut mai ni tren, ni vies.
Però ell esperava, amb paciència de sant, el xiulet màgic del tren que anuncia la seva arribada. Sabia, sorneguerament, que malgrat no haver-hi camí de ferro ni cavalls de vapor, el seu era un viatge anunciat. Tenia vuitanta-quatre anys i li faltava algú proper que li fes la companyia necessària per tal que els seus dies fossin més amables. Estava cansat d’allargassar la son sense ganes; tenia l’esma de viure esgotada, i un mal lleig se’l menjava per dins.
Cada maleta apilada al seu costat, a la vorera, era plena de records. Com més grossa era la maleta, més carregada estava de dies alegres: i, la veritat sigui dita, hi havia fins i tot algun bagul!
A la mà, però, hi duia una carpeta petita que pesava com el plom: dins, hi havia els dies difícils i durs i la certesa d’aquest viatge impulsiu.
De matinada, el fred d’un hivern rigorós glaçà el poc alè que li quedava, i l’Arnau emprengué finalment el seu viatge.
Els veïns del carrer, resignats a traginar paquets amunt i avall, envejaven el somriure de l’home. I l’acotxaren llitera del seu exprés, amb rumb a l’eternitat.

Josep Surinyach

(Ampliació cel conte de Pere Calders "L'exprés", publlicat en aquest mateix bloc)

CANTS I CANTS A LA SERRA DE LLAERS

Hola a tots, sóc Montse Soler. Ahir vàrem estar parlant amb la Roser d'una activitat programada per a aquest cap de setmana.

El dissabte dia 17 de març, a l'Hostal la Serra de Llaers es fa música tradicional. Llaers és un lloc amagat, a prop de Ripoll. El telèfon de l'hostal, perquè no us perdeu, és el 972 198049. Ho organitzen el grup Randellaires i comença a partir de les 11 del matí. Es preveu que duri tot el dia i es cantaran cançons i cançons. A veure si us animeu.

Resum de la vuitena i última sessió

Hem parlat de la novel·la, a partir de diferents llibres que tracten el tema, entre els quals un que recomano vivament: “La maleta de l’escriptor”, d’Isidre Grau.
Em sembla útil que cadascú faci un repàs del naixement i de la història de la novel.la, i no només de la novel.la catalana. Això, evidentment, només ho hem suggerit durant la sessió, però és important saber d’on venim, perquè formem part d’una cultura literària concreta, la catalana, que així mateix forma part d’una altra, universal.
Tot i que parlar de la novel.la com a gènere seria vastíssim, hem apuntat algunes idees (d’autors diversos): l’anticipació, la lleugeresa, la rapidesa, la multiplicitat, l’exactitud, el temps narratiu...
També hem dedicat una estona a la prosa poètica, i hem constatat que té elements que l’acosten a la poesia (la simbologia, el ritme...) i altres que la fan més pròxima a la prosa, com el fet de tenir una mínima trama narrativa.
Hem llegit i comentat la prosa poètica de Mercè Rodoreda publicada al bloc, i una altra de Josep Surinyach.
Hem llegit també dues descripcions de personatges, de les dues Montses, que properament publicarem en aquest bloc.
I això és tot! Ha acabat el curset...
Ho dic amb una mica de melangia, perquè us trobaré a faltar. La proposta és que provem de no perdre el contacte: aquest bloc, ara més que mai, és de totes i tots, i m’agradaria molt que fos un punt de trobada. Cal perdre la por d’entrar-hi i de publicar-hi, doncs. També pot funcionar com a fòrum d’opinions, de suggerència de trobades, etcètera.
A veure si ho aconseguim!

Roser Iborra Plans

Balanç

Arrossegava les cames, i els peus, i la vida. Vivia la seva existència monòtona, avorrida, sense esperança ni il·lusió. I arrossegant també la galleda marxava cap al pou, amb el cap cot. En ser al brocal del pou va llençar-hi la galleda com si hagués llençat els seus somnis. La galleda de zenc va esclafir en la somorta aigua del pou, trencant-li l'assossegament. I assedegada com estava de vida, es va beure l'aigua que venia de camins ocults, amagats sota terra. Quan l'home va notar la galleda plena, tibà la corriola rovellada i ella tremolosa i vibrant pujava pel túnel fosc a la recerca de la llum. Però tot just quan estava a punt d'abastar la galleda, va fallar-li una cama i caigué al pou. Amb la seva caiguda la va arrossegar també a ella, tornant-la a la tenebrosa foscúria de les cavitats profundes de sota terra. La caiguda els portaria a tots dos a una mort ineludible, insalvable. Mentre queia , va passar-li allò tan conegut de veure d'un cop d'ull tota la seva vida. I la va trobar llisa, igual i monòtona. Va adonar-se que havia tingut una vida estàtica i al costat de la seva existència va veure un camí ple de flors, uns paisatges bellissims, unes carenes i fondalades inexplorades per ell. L'encant de la vida era allà mateix, a tocar d'ell, sols havia de sortir del camí i endinsar-s'hi. Però va triar per ell el camí de les obligacions, de les responsabilitats i de les imposicions. I massa gran i massa cansat per desobeir, s'empassà l'aigua d'ofegar-se amb una exemplar resignació. D'aquesta manera es resumia el seu ésser: exemplar i resignat.

Montse Soler

(Ampliació cel conte de Pere Calders "Balanç", publlicat en aquest mateix bloc)

Prosa poètica: Mercè Rodoreda

Viatge al poble de les nenes perdudes
No era un poble, era un bosc. Les nenes havien sortit de casa seva per anar a collir la vidalba, algunes la rosella, algunes l’escardot morat, d’altres la rosa de bardissa... i no havien sabut sortir del bosc que havien hagut de travessar i el bosc se les havia quedades. Totes anaven vestides igual: faldilla vermella, cosset de floretes blaves i grogues amb el fons de la roba blau marí. Totes eren rosses, totes duien tirabuixons, totes tenien els ulls blaus, totes duien a la mà un pom de la flor que havien anat a collir. Així que es despertaven començaven a ballar i a voltar i voltar la soca d’un arbre, cadascuna el seu, tot cantant la cançó de la matinada. «De què viviu?» «De castanyes, de les que encara tenen la closca verda, llisa, amb una punxa de tant en tant.» Una que duia un pom de llessamí em va explicar la seva vida: «A casa meva vivia bé; tenia tantes nines i tants ninos com volia, menjava sempre cervellets de colomí i plats de crema cremada, bevia sempre que tenia set orxata d’ametlla tendra, dormia fins que se m’acabava la son i tenia temps de sobres de somiar que era peix, que era ocell, que era serp, que era hiena... però una nit vaig somiar que les flors de llessamí em cridaven; volien que les collís jo i només jo. S’obrien de mica en mica i del foradet que tenen al mig sortia una veueta que era la meva i deia baixet mentre jo dormia: «Volem que la nena que ho té tot vingui a collir-nos abans que l’abella faci mel de nosaltres.» Vaig llevar-me, encara era plena nit, encara anava amb la son encastada als ulls, tota jo un deliri, i caminant, caminant, vaig trobar el llessamí, vaig fer un pom amb totes les seves estrelles i ara sóc una nena perduda perquè no vaig saber trobar mai més el camí de casa meva, de la meva casa amb un jardí florit de violers i de vitadímia.» Li vaig dir que si volia jo la podria acompanyar, que les podria acompanyar totes d’una a una. De seguida va fer la cara trista i el blau dels ulls se li va entelar; va acabar per confessar-me que s’estimava més ser nena perduda i viure en el bosc on a la nit les branques dels castanyers baixaven fins on era i tot abraçant-la l’acotxaven i li deien que l’estimarien fins a l’hora de la mort; que si no sortia del bosc sempre seria nena amb faldilles vermelles, amb tirabuixons com encenalls, amb el blau dels ulls ple de tendreses d’aigua i amb gotes de rosada entre el rosa dels llavis... I va afegir amb uns ulls carregats d’innocència i sense parpellejar: «Així es perd una nena, al poble li posen el nom de la nena perduda, i aquella nena es converteix en la patrona del seu poble. Compren una nina gran, la vesteixen de santa, li posen una corona de llautó, la fiquen en una vitrina i la van a visitar i a dur-li flors de tant en tant. Jo, em dic Gertrudis.»

Mercè Rodoreda, Viatges i flors, Barcelona. Edicions 62, 1980.

RESUM DE LA SETENA SESSIÓ

Instal.lats també a l'aula d'informàtica, vam passar a tercera persona el text “La pluja petita”, de Joan Miralpeix.
Seguidament, vam passar a considerar l’estructura habitual d’un conte, i vam fer la lectura comentada de “Invasió subtil”, de Pere Calders.
També vam llegir uns quants “contes molt curts”, del mateix Calders, i la proposta és triar-ne un i reconvertir-lo a un conte clàssic, seguint l’esquema estudiat. És a dir: es tracta de desenvulpar la història que ja està continguda en cadascun d’aquests contes curts. Això ens servirà com a exercici, però no hem de perdre de vista que, fent-ho, no millorarem l’original, segurament, sinó tot al contrari.

Vam dedicar l'última mitja hora a crear un bloc literari: el del David, que ja enllaçarem tan bon punt hagi començat a publicar-hi. A veure qui més s'hi anima!