Descripció d'un personatge

Escapat d’un poema trobadoresc del segle XII, havia aterrat a l’espinosa era actual. Tenia l’ànima de poeta i si l’enyorança era massa forta s’entristia, però l’alegria li corria per les venes i sovint mostrava un semblant serè, rialler.
Parlava d’un passat fet de cançons que s’esvaïren entre els núvols. La tendresa li traspuava tots els porus de la pell; tenia una sensibilitat tan dolça, tan delicada...
Però no era una sensibilitat femenina: ell era un home ferm i robust, a qui les ferides de la vida no havien tornat dur, esquerp o amargat. A aquell home fornit, el somriure li vessava pels llavis; tenia unes mans grosses i molsudes plenes de pètals vellutats als dits. I uns ulls brillants, color de mel, dolços com ell.
Caminava dret, amb el pit cap enfora, com si cap afront li fes por.
Sota aquella imatge masculina, la tendresa lluitava per fluir.

Montse Soler

Balanç

Arrossegava les cames, i els peus, i la vida. Vivia la seva existència monòtona, avorrida, sense esperança ni il·lusió. I arrossegant també la galleda marxava cap al pou, amb el cap cot. En ser al brocal del pou va llençar-hi la galleda com si hagués llençat els seus somnis. La galleda de zenc va esclafir en la somorta aigua del pou, trencant-li l'assossegament. I assedegada com estava de vida, es va beure l'aigua que venia de camins ocults, amagats sota terra. Quan l'home va notar la galleda plena, tibà la corriola rovellada i ella tremolosa i vibrant pujava pel túnel fosc a la recerca de la llum. Però tot just quan estava a punt d'abastar la galleda, va fallar-li una cama i caigué al pou. Amb la seva caiguda la va arrossegar també a ella, tornant-la a la tenebrosa foscúria de les cavitats profundes de sota terra. La caiguda els portaria a tots dos a una mort ineludible, insalvable. Mentre queia , va passar-li allò tan conegut de veure d'un cop d'ull tota la seva vida. I la va trobar llisa, igual i monòtona. Va adonar-se que havia tingut una vida estàtica i al costat de la seva existència va veure un camí ple de flors, uns paisatges bellissims, unes carenes i fondalades inexplorades per ell. L'encant de la vida era allà mateix, a tocar d'ell, sols havia de sortir del camí i endinsar-s'hi. Però va triar per ell el camí de les obligacions, de les responsabilitats i de les imposicions. I massa gran i massa cansat per desobeir, s'empassà l'aigua d'ofegar-se amb una exemplar resignació. D'aquesta manera es resumia el seu ésser: exemplar i resignat.

Montse Soler

(Ampliació cel conte de Pere Calders "Balanç", publlicat en aquest mateix bloc)

LA PLUJA

Els núvols grisosos ens van prendre l'escalfor del sol i la puresa blava del cel que s'havia tornat d’un blanc brut. Hi havia una claror tènue, pàl.lida, desmaiada. Uns núvols botits d'humitat aclaparaven i oprimien l'ambient. En aquell moment veiérem creuar al cel un agosarat estol d'ocells que volava en línia, com si formessin una espasa que esquincés els núvols.
Tot seguit van començar a caure gotes: primer fou un gotellinar tímid, allargassat com agulles de cosir, unes gotinyes que es clavaven a la pell, feridores. Dalt les branques d'un vern ennegrit per la mullena, alguns ocells intrèpids estiregassaven les ales i rebien el plovisqueig que els rentava el plomall. El forat dels ocells en els núvols s'anava eixamplant i aquell roinejar esdevingué pluja: un ruixat dens, espès, que va aixecar olors soterrades de la terra. Fou un xàfec cantaire que va emmudir els festejos dels ocells, però que portava melodies del piano de Chopin a Mallorca. Rebíem l'aiguat amb els palmells estesos, els braços nus i la boca ben oberta, per poder beure de la puresa que venia del cel i calmar la nostra set de rebel·lia. Llampecs i trons esberlaven els bromalls, plovia ja a bots i barrals i l'aigua negava els solcs llaurats a la terra. Els bassals tèrbols s'agitaven amb les gotellades feixugues com un diminut mar encabritat. La pluja portaria fertilitat als camps, abeuraria els boscos assedegats.
I les aigües revindrien a les fonts.

(Montse Soler)

Descripció d'una cuina

Orientada cara nord, el sol defugia entrar-hi la major part de l’any, sols a les tardes d’estiu hi entrava d’esquitllada. L’ampli finestral de dues fulles rebia joiós els raigs de que anunciaven el capvespre i que inundaven tota l’estança.
Al mig de la cuina, una taula de fusta sostenia els nostres àpats: l’amargor del primer cafè i les dolçaines enfitades de les festes obligades.
Els armaris blancs omplien les parets i s’amaraven, com tota la casa, de l’aroma del brou d’api que ens reeixia de la fredor hivernal. Al costat dels armaris, el rellotge de pèndol dels avis mirava amb desdeny el microones i tenia un litigi no declarat amb la ràdio; la ràdio que callava el tic-tac del pas del temps amb cançons conegudes que omplien la cuina de música i de records nostàlgics.
Tot i que des del balcó albiràvem la muntanya del Puigmal i el seu alè gèlid penetrava per les escletxes, a l’interior de la cuina es respirava aire mediterrani. La fruita vessava dels calaixos de la fruitera i l’omplia de colors: el groc de l’olor de les pomes, el setí verdós de les peres, la calidesa de les taronges; i, a sobre de tot, els plàtans, com fulles de palmera de joguina.
Sobre l’armari baix del costat hi havia hi havia petits testos d’alfàbrega, d’orenga, de julivert i de romaní que usàvem per a condimentar els àpats. I tot plegat, la fruita i les herbes, desprenia olors tèbies, en espera del bon temps.
Els dies de vent vèiem bressolar-se els arbres, buscant un consol impossible. Els més propers, els pollancres riberencs, desfullats i esquelètics, creixien gegants vora el riu, enyorats de les orenetes que ens havien abandonat. Més enllà del riu Freser vèiem un turó poblat de roures; un turonet marronós que contrastava amb la muntanya que en sorgia al darrera, verda tot l’any de l’esclat perenne del pi roig.

(Montse Soler)