Orientada cara nord, el sol defugia entrar-hi la major part de l’any, sols a les tardes d’estiu hi entrava d’esquitllada. L’ampli finestral de dues fulles rebia joiós els raigs de que anunciaven el capvespre i que inundaven tota l’estança.
Al mig de la cuina, una taula de fusta sostenia els nostres àpats: l’amargor del primer cafè i les dolçaines enfitades de les festes obligades.
Els armaris blancs omplien les parets i s’amaraven, com tota la casa, de l’aroma del brou d’api que ens reeixia de la fredor hivernal. Al costat dels armaris, el rellotge de pèndol dels avis mirava amb desdeny el microones i tenia un litigi no declarat amb la ràdio; la ràdio que callava el tic-tac del pas del temps amb cançons conegudes que omplien la cuina de música i de records nostàlgics.
Tot i que des del balcó albiràvem la muntanya del Puigmal i el seu alè gèlid penetrava per les escletxes, a l’interior de la cuina es respirava aire mediterrani. La fruita vessava dels calaixos de la fruitera i l’omplia de colors: el groc de l’olor de les pomes, el setí verdós de les peres, la calidesa de les taronges; i, a sobre de tot, els plàtans, com fulles de palmera de joguina.
Sobre l’armari baix del costat hi havia hi havia petits testos d’alfàbrega, d’orenga, de julivert i de romaní que usàvem per a condimentar els àpats. I tot plegat, la fruita i les herbes, desprenia olors tèbies, en espera del bon temps.
Els dies de vent vèiem bressolar-se els arbres, buscant un consol impossible. Els més propers, els pollancres riberencs, desfullats i esquelètics, creixien gegants vora el riu, enyorats de les orenetes que ens havien abandonat. Més enllà del riu Freser vèiem un turó poblat de roures; un turonet marronós que contrastava amb la muntanya que en sorgia al darrera, verda tot l’any de l’esclat perenne del pi roig.
Al mig de la cuina, una taula de fusta sostenia els nostres àpats: l’amargor del primer cafè i les dolçaines enfitades de les festes obligades.
Els armaris blancs omplien les parets i s’amaraven, com tota la casa, de l’aroma del brou d’api que ens reeixia de la fredor hivernal. Al costat dels armaris, el rellotge de pèndol dels avis mirava amb desdeny el microones i tenia un litigi no declarat amb la ràdio; la ràdio que callava el tic-tac del pas del temps amb cançons conegudes que omplien la cuina de música i de records nostàlgics.
Tot i que des del balcó albiràvem la muntanya del Puigmal i el seu alè gèlid penetrava per les escletxes, a l’interior de la cuina es respirava aire mediterrani. La fruita vessava dels calaixos de la fruitera i l’omplia de colors: el groc de l’olor de les pomes, el setí verdós de les peres, la calidesa de les taronges; i, a sobre de tot, els plàtans, com fulles de palmera de joguina.
Sobre l’armari baix del costat hi havia hi havia petits testos d’alfàbrega, d’orenga, de julivert i de romaní que usàvem per a condimentar els àpats. I tot plegat, la fruita i les herbes, desprenia olors tèbies, en espera del bon temps.
Els dies de vent vèiem bressolar-se els arbres, buscant un consol impossible. Els més propers, els pollancres riberencs, desfullats i esquelètics, creixien gegants vora el riu, enyorats de les orenetes que ens havien abandonat. Més enllà del riu Freser vèiem un turó poblat de roures; un turonet marronós que contrastava amb la muntanya que en sorgia al darrera, verda tot l’any de l’esclat perenne del pi roig.
(Montse Soler)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada