Tereseta-que-baixava-les-escales

I

«No s'hi val, no s'hi val encara, tu clisses. Has d'aclucar els ulls i t'has de posar d'esquena a nosaltres, mirant cap a Santa Maria. Però cal fixar primerament la volta, que serà pel carrer dels Corders, pel carrer de la Bomba, Rera-la-fleca, el carrer de l'Església i la placeta. No, pel rial no, perquè ens ensorraríem, i la volta ja és prou llarga. Si ho carreguem, no ens aconseguirem mai, i d'altra banda és massa cansat. La rectoria, paret de cuit, us hi aveniu? Ara, que no hem de fer patotes. La Teresa para, au, correm. No s'hi val, que ella filustra, Teresa, filla, ja t'ho he dit, t'has de posar d'esquena a nosaltres, mirant cap a Santa Maria. Si ho fas, no necessito que acluquis els ulls, però no t'has de bellugar gens, fins que cridem. Vejam, que no m'heu entès? Pel carrer de la Torre sí, tornem-hi. Pel rial no, que la sorra entrebanca. Demanes que comptem de nou? Hem comptat abans, Teresa. No t'hi conformes? Com perdem el temps! Es farà fosc, amorraran les barques, i no haurem començat a jugar. Que la "Panxita" us torna de Jamaica? Qualsevol diria! El pare va anar més lluny, a Rússia i tot. Va venir amb un abric de pells i quedava tan pelut, que semblava un ós. Quan va entrar a donar les gràcies d'arribada, fra Josep d'Alpens, que era a la trona, el va saludar, de per riure, com si fos el dimoni, el pare ho conta sempre. Au, juguem o no juguem? Sembla que la vostra sigui l'única fragata que hi hagi al món. Ai, filla, que ets tossuda! Comptem, i a qui toqui, que no protesti. Macarró, macarró, xambà, xiribí, xiribí, mancà. Tu, altra vegada. Tereseta, fort. Escampem-nos. Ranqueges, Bareu? Espereu-vos, nois, que el Bareu ranqueja. Se li fan condicions o vigila el marro? Bé, que ajudi a vigilar-lo. No et queixis, Tereseta, que no pares sola. Au, a la fi. Ei, d'esquena! Si el Bareu, coix o no, fa de porter, ens serà gairebé impossible d'atansar-nos a la rectoria. Qui xiscla "fet"? No, Teresa, no, nosaltres no ens havíem encara amagat. No baixis les escales, Tereseta, et dic que no les baixis, un poca-soltta s'ha escridassat abans d'hora. Excuses, enredaire jo, que em veig atrapada? Quines poques ganes de jugar que tens! I et fa ràbia de parar, ve-t'ho aquí. No baixis les escales, que no em sents?, no les baixis. Està bé, renyides! Sí, ja em pots córrer al darrera, plego.»

II

«No les havies vistes? Noi, d'on surts, si varen tornar ahir! Aquesta vegada ha estat un senyor viatge de tres mesos, per la Bàltica i després, per terra, és clar, per Alemanya, Suïssa, Milà, Venècia i Florència. Varen deixar la "Panxita" a Dantzic. És estrany, no havien d'anar a Itàlia, perquè el viatge era solament per mar, un viatge comercial. Devien persuadir el capità de convertir-lo en un passeig de plaer, en una volta romàntica. El pare els concedeix tot el que li demanen. Avui estan radiants, conten i no acaben. Han dut muntanyes d'objectes magnífics: cristalleries de Trieste, porcellanes procedents de Capodimonte, marbres, sedes, medalles. A Fiésole es varen trobar amb Vicenç de Pastor, o ell es va fer trobadís, perquè estima Teresa. Sospito que no ha tornat massa triomfador, està capcot i es nega a la confidència. Sí, són unes noies molt boniques, i Teresa ho és més que Júlia, que no? No m'hi avinc, Teresa és més bonica. Sobretot d'ençà del retorn, li endevino una lluïssor als ulls, una llum recollida i llunyana, una alegria amagada i manifesta alhora. Júlia és més fina, però també és més esborradissa i està delicada. La mare morí tísica, i això va ser un cop per al capità. Aquest i el disgust del fill, malaguanyat noi. Crec que ara és a la Trinitat, enmig de negres i de purrialla blanca. Es va casar amb una criolla, potser fins i tot una mestissa, tenen una criatura escarransida, una nena geperuda, i em penso que la passen magra. Ja s'atansen. Mira com baixen les escales de l'església, ni freguen els graons. Teresa és esplèndida, tu queda't amb Júlia. Ja te'n pots riure, ja, però semblen unes duquesses, i aquesta tarda, al ball de l'enramada, seran les reines.»

III

«No saludis Teresa, no la saludis, no veu ningú. Com ha canviat, ella que era tan alegre! És que són molts cops, l'un rera l’altre. Júlia es va morir, després d'una lenta agonia i d'haver lluitat mesos llargs, amb coratge, contra la mort. El dia mateix que es morí, la "Panxita" va encallar a les boques del Roine. No, no va ser una pèrdua econòmica considerable, perquè en Vallalta és ric, però estimava tant la seva fragata! D’ençà del naufragi, no s’ha embarcat més, ha avorrit el navegar. Es passa els dies a la "Pietat", la seva horta, enmig d'arbres i de llibres, contemplant la mar de lluny. Aquest home, tan fort abans, ara és un vell vacil·lant, decrèpit. Ja no conta les seves aventures marines, perd la memòria. Quin home que va ser! Diuen que arribà a assistir, de brivall, a l'expedició d'en Barceló contra Alger, la passada centúria, encara que els comptes potser no surten, i ha estat després pertot arreu, a Ilo-Ilo, a Mèxic, a les Nicobar, a Terranova, a Odessa, però ara el capità ja no desitja sinó morir en la calma de les seves arbredes, i la filla té cura d'ell. Sí, Teresa és una dona potser de quaranta anys, potser de més, i Vicenç de Pastor encara espera una paraula dels seus llavis, però Teresa no estima ningú. No la saludis, és inútil, no et veurà, baixa d'esma les escales.»

IV

«Fixa't com baixava les escales, que senyora! Pas de dama, lent, compassat i lleuger alhora, d'un ritme igual i segur, d'una escola i d'un estil que s'han perdut. Sí, la Teresa és molt vella, ja ho saps, té els meus anys. Que si ho puc recordar? Vàrem jugar tantes vegades juntes, en aquesta placeta, a cuit, a marro-titiu, al soldat plantat, a saltar i parar. I ara això és ben lluny. Aleshores el poble se'ns apareixia com si fos més gran, immens, d'un color més ric, amb un altre caràcter. Les nostres corregudes sempre descobrien un nou racó amagat. Cada tarda esperàvem al sorral l'amorrada de les barques i, de tant en tant, el retorn d'algun veler de les remotes mars d'Amèrica o de la Xina. El meu pare també va ser pilot i anà fins a Rússia, a través d'aigües gelades, vorejant niells de glaç. Arribava després vestit amb pells, igual que un ós, i a l'església escandalitzava amb el seu luxe. Tot va passar. Algun dia, al capvespre, ens enfonsàvem pels canyars dels rials, amb l'esgarrifança d'una aventura prohibida. Avancàvem gairebé a les palpentes, i ens voltava com el pressentiment d'un miracle. Hi havia potser una teranyina de boira al Remei i una gropada de bruixes al fons, damunt la Muntala. I contàvem, en tornar, a les nostres àvies l'incident d'una topada amb algun fantasma. Tot passà. Vàrem anar creixent, i jo em vaig casar. La Teresa i la seva germana Júlia, morta, tísica, de fa molts anys, varen viatjar amb el capità Vallalta, en la "Panxita". Més tard la fragata va naufragar, i al cap de poc, la Júlia i el vell es varen morir. I ara, ja ho veus, la Teresa passa pel meu costat sense mirar-me, amb la neboda geperuda al darrera, com una ombra de gos, passa fregant-me i ni em mira, i la meva família ve d'una estirp almenys tan clara com la d'ella, i jo li he de donar tractament, com una menestrala. Tot canvià. La Teresa és una vella trista, no sap riure. I el poble em sembla, i a ella de segur que també, tan petit, tan buit i rònec! I en altre temps la nostra fantasia l'imaginava com dintre un núvol, sense límits. Carrer de la Bomba, Rera-la-fleca, carrer de la Torre. La Teresa baixava rabent els graons de l’església, i fixa't ara com els baixa. Això sí, tan senyora, amb pas de dama.»

V

«Tu diràs, la caixa de la "Fragata" vols que no sigui de fusta bona? Fuig, la neboda és ganyona, anem, però no escatimaria un cèntim en un detall de tant supòsit. Al cap i a la fi duien la mateixa sang, i no s'exposarà a les estisores de les llengües. Mira, de criada, o pitjor, a senyora i majora: els camins de la vida. El senyor Vicenç de Pastor, que encorbat! Sembla un axioma. Desenganya't, és tan vell i es queda tan sol, i diuen que sempre la va estimar, vés a saber. Sí, una gentada, aquest espectacle no es veu sovint, cada dia no moren "Fragates". Uf, molt rica, calcula-li per un cap baix dues-centes mil unces i et quedes potser curta. La picossada, sencera per a la gepes. Ai, no, filla, no, no no em fa peça. Déu m'ha fet ben dreta i igual, i amb salut. Ho prefereixo. Per deixar-ho! Fixa't com la ronden, ahir l'allunyaven quasi a fuetades, i avui fixa't com la llepen. Totes hi són: la botirona Bòtil, la Coixa Fita, la Caterina, La Narcisa Mus. Les tres últimes varen amortallar la vella, perquè la Paulina, la neboda, no en va ser capaç, i ara passen el platet, les males pues. Saps el que em va contar la Narcisa? Ve't aquí que, mentre buscaven la mantellina de la morta, varen trobar uns rulls rossos i el retrat d'un home dintre una capseta, el retrat d'un jove alt i fort. I, espera, tenia un nom a sota, un nom estrany, com de gavatx. I ningú no va sospitar mai res, com que viatjà tant! I ella, tan dura, tan orgullosa. No saludava la padrina, la meva padrina, Déu l'hagi perdonada, perquè era pobra, i això que havien jugat juntes, de petites. I ja ho veus: un, d'amagatotis. Anem, però, és un suposar, el cas és que potser no va fer mai res de mal. Quietud, ja la baixen. Ha de pesar, i aquestes escales són estretes, que no rellisquin. La fusta és cara, no en pots dubtar, és cara, ja t'ho deia. Els del baiard suen, fan angúnia, mira com suen. Vejam si l'esberlaran daltabaix de les escales. »

("Tereseta-que-baixava-les-escales", Salvador Espriu, dins Narracions. Barcelona: Edicions 62, 1974, p. 9-16)

Resum de la sessió del dia 10 de gener de 2008

Durant la sessió la sessió del dia 10 de gener de 2008, vam parlar de l’espai narratiu, el punt de vista i el temps lilerari, aspectes que vam treballar en dos contes més: L’”Hedera helix”, de Pere Calders, i “Tereseta-que-baixava-les escales”, de Salvador Espriu.

Pel que fa a aquest darrer conte, que us reproduïm sencer, vam posar deures: es tracta de reconvertir cada un dels apartats a un format convencional: discurs narratiu, diàlegs directes i indirectes, etc. Ja en publicarem el resultat!

El proper dia, 17 de gener, que ja serà l’últim del curset, treballarem els diàlegs i llegirem el conte “Raspall”, també de Pere Calders i els contes que Biel Barnils (“Diumenges creuats”) i Anna Miralpeix (“Capricis de l’atzar”), assistents al curset, han fet a partir de la proposta de la primera sessió, i que ja fa dies que estan publicats al bloc.

Mirarem d’analitzar-los des de tots els angles treballats al llarg del curset. Un esquema d’aquesta anàlisi podria ser el següent:

1. Nivell de llenguatge: col·loquial, culte, directe, descriptiu...

2. Lèxic, adjectivació i imatges literàries.

3. Estructura: plantejament, nus, desenllaç.

4. Punt de vista: persones gramaticals

temps verbals

narrador i personatges secundaris

5. Temps literari: variacions d’ordre (retrospeccions, anticipacions...) de duració (acceleracions, desaccceleracions...) de freqüència (repeticions...)

6. Espai narratiu: geogràfic, imaginari però versemblant, imaginari inversemblant, etc.

7. Diàlegs (directe, indirecte...).

Resum de la sessió del dia 20 de desembre de 2007

El dia 20 de desembre de 2007 vam parlar de l’estructura dels contes, a partir de dos exemples concrets: “La maleta marinera”, de Pere Calders, i el “conte” que Quim Monzó va llegir com discurs inaugural a la Fira del Llibre de Frankfurt 2007.

Ho vam fer a partir d'aquest esquema:

EL CONTE LITERARI: ESTRUCTURA

Títol: Molt important. A vegades una paraula, o una sola frase, pot suggerir un conte. (Exemple: “Antaviana”, de Pere Calders).

Altres vegades, en canvi, el títol no es veu clar fins que s’ha acabat d’escriure el conte.

Com que el conte, per definició, és curt, el títol hi té un valor informatiu, o de suggerència, molt important.

Plantejament: Situa l’acció. Ha de crear expectativa, ha de fer venir ganes de continuar llegint.

Pot incloure:

Descripció del personatge principal: física i de caràcter.

Descripció més resumida d’algun personatge secundari.

Descripció del lloc o de l’ambient.

Indicacions del temps: estació de l’any, matí, tarda, hora del dia més precisa...

Indicacions del temps meteorològic: estació de l’any, fred, calor...

Nus: Ens diu què hi passa. En un conte, ha de passar alguna cosa, encara que aquesta cosa sigui mínima; fins i tot pot explicar només un procés mental.

Pot incloure:

Descripcions resumides de personatges secundaris.

Descripcions resumides de llocs secundaris.

Diàlegs, directes o indirectes.

Desenllaç: Ens explica com acaba. És indispensable que un conte “acabi”. Hi ha d’haver almenys una frase que faci de conclusió. És aconsellable no començar a escriure un conte si encara no tens clar el desenllaç.

Aplicat al conte de Pere Calders, aquest esquema es traduiria més o menys així:

EL CONTE LITERARI: estructura d’un conte de Pere Calders.

Títol: La maleta marinera

És un títol enigmàtic. De fet és purament circumstancial, però fa venir ganes de saber-ne més coses.

Plantejament: Situa l’acció en una platja qualsevol, al començament. Hi ha unes quantes frases descriptives, que fan més referència al temps atmosfèric i al sentit del tacte que a cap altra cosa. Fa calor, per tant pot ser al migdia.

Descripció del personatge principal: El narrador (el promès) també és un protagonista. Escrit en primera persona, en passat. No sabem com és físicament, però sí el seu caràcter: és dòcil, potser calçasses i tot, submís.

De la promesa, la Julieta, en tenim una breu descripció física (té un “cos meravellós), però el seu caràcter es va perfilant tant en aquesta part del conte com al llarg de la narració: és dominant, autoritària, gelosa.

Nus: Ens diu què hi passa:

· El promès es capbussa per complaure la promesa.

· Troba una maleta al fons del mar, que conté un objecte estrany amb una adreça gravada.

· El promès va al lloc de l’adreça i es deixa seduir per la propietària de l’objecte.

Pel que fa als personatges secundaris, n’hi ha dos: un guardià de banys, que fa el paper d’entès, i una noia prima, que només serveix per a no fer tan lineal la narració.

Descripció del lloc o de l’ambient: de la platja passem a una descripció del fons del mar i després a la d’una casa: tant de l’aspecte exterior com interior.

A la casa, tot fa pensar que hi ha llum artificial; potser és al vespre.

Diàlegs, directes:

1. Parla el guardià de banys.

2. Parla dues vegades la noia que sedueix el promès.

3. Parla una vegada el promès.

Tots els altres diàlegs són indirectes.

Imatges literàries: ironia.

Desenllaç: Ens explica com acaba: el promès trenca la seva relació amb Julieta i se’n va a viure amb la noia que el sedueix.

Es pot interpretar que contradiu la descripció: pren la iniciativa.

Però també es pot interpretar el contrari: es deixa portar per les circumstàcies, és seduït per “la noia de les perles”.

Diumenges creuats

Diumenge 20 de maig del 2007. Vespre.

Dia molt assolellat sense ombres ni núvols, bufa un vent agradable. Hem passejat amb el Pau tot el matí pel parc del costat de casa. Com sempre sense dir-nos re, sense esperar re un de l’altre. Té sentit tot plegat? Fa dies que no em ve la regla i estic neguitosa. Continuo amb el llibre que em va deixar la Victòria. De moment m’agrada molt i espero que el final no em decepcioni.

Aquesta tarda he conegut un tal Príncep de la Satisfacció al xat. Al principi m’ha semblat un nick ridícul però hem xatejat molta estona ell i jo sols. Li he retret que escriu amb moltes faltes i ell m’ha dit que als xats la gent va per feina i no s’està per dièresis ni accents. Però hi ha alguna cosa que m’ha agradat d’ell i que mai he trobat en el Guillem i encara menys en el Pau, un no sé què que no sabria definir encara. El Guillem també el vaig conèixer fa un any i escaig al xat i al principi em va donar exactament les mateixes sensacions que em dóna el Princep de la Satisfacció. Ens continuem veient cada divendres a casa seva, tot i que és cansat portar una doble vida i ell ja m’ha dit per activa i per passiva que mai abandonarà la seva dona. Però tampoc vol que ens deixem de veure, si no s’aclareix l’aviaré. Els homes són tots uns cagadubtes!

Pel què fa al meu matrimoni amb el Pau, el pare dels meus fills, no sé encara què fer amb ell. Sóc una covarda per no deixar-lo, doncs és absurd continuar junts. Dimecres que ve fem divuit anys de casats i estic convençudíssima que ni ho recorda.

Diumenge 20 de maig del 2007. Vespre.

Començo un diatari. Així apandré a escriure. Una noia amb qui he xatejat avui m’ho ha ratret. Mai li he dunat importancia a l’escriptura. Jo em dedico a vendre tubus d’escape i m’interessa poc com escric però m’ha convençut adamés m’ha explicat que escriu un diatari fa molts anys y que li ha servit per aprendre a escriure i puder ordenar les idees en relació amb ella i amb als altres. Diu que escriu cada diumenge perquè és el dia que està més tranquil·la i pot fer el resum de la setmana. Les dones són molt rares però a vagades l’ancerten, jo també ho faré. Em sembla que la Sara també n’escriu un. Un dia li vaig trobar una llibreta i de seguida me la va agafar diu que són coses seves personals i ningú té dret a llegir-les. Als diumenjas a la tarda sals passa escrivint potser aquest diatari i altres coses.

Dimecres fará divuit anys que astic casat y em sembla que ella ni s’enrecorda.

Diumenge 27 de maig del 2007. Tarda.

Ens han donat un gatet de tres mesos. Encara li hem de buscar un nom. Jo li vull posar Baudelaire. L’ignorant del Pau m’ha demanat què vol dir! Porto massa temps convivint amb una persona que no m’aporta res com no sigui una mica de sexe i una mica de diners cada mes. En canvi el Guillem els divendres i el Príncep de la Satisfacció pel xat em donen tot allò que necessito!

Dimecres vam fer divuit anys de casats amb el Pau. No vam fer res especial. Només l’amor i malament. Vam sopar el què havia sobrat del dinar i del dia anterior. El molt cretí va regalar-me un ram de flors d’aquelles horribles, li he dit milers de vegades que no m’agraden les roses i ell sempre me les regala. Ho deu fer expressament!

Diumenge 27 de maig del 2007. Matí.

Segon dia al meu diatari. Acabo de rellegir el que vaig escriure diumenge passat i em sembla que hi ha moltes faltas però més igual això no ho llegirà mai ningú ni pretenc ser un super escriptor.

L’altre dia la Sara i jo vam fer divuit anys de casats. A l’últim moment li vaig comprar un ram de roses perquè em sembla recordar que li agraden molt. Va fer veure que li feia molta il·lusió però crec que no, això es nota. Ella no em va regalar res de res, ni les gràcies per les roses.

Uns cosins de la Sara ens han dunat un gat petit. Jo no el volia perquè odio els animals y hem discutit amb la Sara tot el matí. Se naurà de cuidar ella perquè jo passo. Sempre acabem fent el que ella vol. Li vol posar un nom raríssim, pobre gat.

Divendres al centre em va semblar veure la Sara amb un home però devia confondrem.

M’agradaria fotre ni que sigui un polvo amb la Sucre. Aquesta setmana hem xatejat tres dies com a mínim y demà li diré si vol quedar.

Diumenge 3 de juny del 2007. Tarda.

Fa dies que el Príncep de la Satisfacció em demana que li envïi una fotografia meva. No ho faré, em veig molt lletja últimament. No m’agrado. Li he demanat que me n’enviï una ell i m’ha dit que abans ho faci jo. Em continua agradant i encara no sé per què. Diu que hauríem de veure’ns un dia però em fa por. I si no és com jo me l’imagino? Diu que treballa a una empresa que fa tubs d’escapament, ja és casualitat, com el desgraciat del meu home.

Aquest divendres no he pogut veure el Guillem perquè no podia, havien quedat amb la seva dona per fer no sé què.

Diumenge 3 de juny del 2007. Vespre.

Li he demanat una fotografia a la Sucre i no vol. Fins que no me la passi jo tampoc ho faré.

No sé si m’agrada axò del diatari, ni si em servirà de res perquè no consulto mai el diccionari com em diu sempre la Sucre que haig de fer. Em recorda un profe de català pesadíssim. No recordo com es deia però era francament dinamitable! Et baixava mig punt cada vegada que a un examen oral deies buenu o pues, però si ho diu tothom!

Abans d’anar a domir miraré si hi ha la Sucre al xat, és com si la trobés a faltar i gairebé no la conec.

Diumenge 10 de juny del 2007. Vespre.

Porto molts dies sense poder escriure cap poesia. No em surt, m’he quedat eixuta de versos. Em preocupa. La relació virtual amb el Princep de la Satisfacció m’ha deixat sense paraules, la poesia no em brolla com fa uns mesos. Deu ser que només tinc paraules per ell. Fins i tot m’he aprimat tres quilos des de la darrera vegada que em vaig pesar a la bàscula aquella que em va regalar la mamà.

Ahir vaig acabar el llibre que em va deixar la Victòria. El final és esplèndid. A part de ser una molt bona amiga l’encerta sempre amb els llibres que em deixa. Llegeix molt i sap quina mena de llibres em poden agradar perquè em coneix fins i tot millor que el Pau. Mira que no saber qui era Baudelaire! Encara no sap ni pronunciar-ho!

No sé quin llibre llegiré a partir d’ara. La sensació d’haver de començar-ne un m’excita. Puc estar un o dos dies sencers per triar-lo. De la mateixa manera em sap molt greu acabar-lo si m’agrada molt. A vegades he plorat i tot a l’acabar un llibre. Sóc una fleuma.

Hem quedat demà per veure’ns amb el Princep de la Satisfacció a Vic, al costat de la feina. Aquesta setmana hem xatejat gairebé cada dia. Em fa riure moltíssim. Crec que a partir de demà em tornarà a sortir la poesia com abans. Necessito veure-li la cara, ni que sigui, sentir la seva veu que segur que és bonica, dolça, agradable.

Diumenge 10 de juny del 2007. Vespre.

Finalment coneixeré a la Sucre. És la primera vegada que quedo amb algú pel xat a mi no m’agraden gaire els xats però la Sara m’ha robat el cor i la vull conèixer. Portaré condons per si de cas, mai se sap.

Hem quedat a Vic, diu que és on treballa. La Sara també treballa a Vic, aviam si me la trobaré…

Hem quedat a un bar que es diu Neutral. Ella anirà amb un jersei de color vermell i portarà un llibre molt gran a la mà d’un tal Joan Brosa que es diu poesia rasa.

Estic neguitós. M’agradarà quan la vegi? Al final no ens hem intercanviat cap foto, només sé d’ella que m’agrada molt.

Diumenge 17 de juny del 2007. Tarda.

Estic trista perquè sé que trobaré a faltar el Pau malgrat que el nostre matrimoni no tenia present ni futur. Demà se’n va de casa, ja ha fet tots els paquets, ni tan sols he pogut ajudar-lo. La sensació és estranya. De moment al nen no li explicarem res, li direm que el pare ha marxat per uns quants dies.

Li explicava a la Victòria el que m’havia passat i rèiem com unes lloques, mira que lligar amb el teu home per internet i no adonar-te’n.

Ja he quedat amb el Guillem que a partir d’ara ens veurem tots els divendres a casa meva, tot i que és al·lèrgic als gats, què faré amb el Baudelaire?

Diumenge 17 de juny del 2007. Vespre.

Abandonu aquest dietari, no té cap sentit continuar-lo. Resulta que la Sucre era la Sara! Quan la vaig veure em van caure els collons a terra. Primer vam riure però després vam discutir molta estona. A mitja discusió em va dir que fa temps que s’entén amb un tal Guillem i que ho vol deixar, que no té cap sentit la nostra relació encara que purtem divuit anys casats. Em va prometres que podré veure els nens però que se’ls queda ella a la casa.

Estic trist y enfadat amb mi mateix i amb la Sara. No sé on aniré a viure. El meu amic Marc que també està separat em va dir que podia anar a casa seva fins que trobi un lloc on refer la meva vida.Ja he fet les maletes, la Sara ni tan sols m’ha ajudat. Demà me’n vaig.

CAPRICIS DE L’ATZAR

Des d’un principi li vas dir que eres de Reus, per aquelles coses del benefici de l’anonimat que et permet estar davant de la pantalla de l’ordinador i mentir sense fer gaire esforç. I tantes altres coses, li has dit, amb aquest benefici! Mentint sense aturador, sense més feina que la d’idealitzar-te tu mateix i la d’idealitzar aquesta princesa que flota en la immensitat de la xarxa i que has tingut la sort de trobar, virtualment.

- Fins després…

Et tremolen les mans quan li tecleges la frase. I els punts suspensius, més determinants del que ara et poden semblar. Finalment us coneixereu. No et sorprèn que t’hagi dit de quedar al Glop, el local de Barcelona on la Sabrina sempre va a fer el cafè amb les seves amigues. Quina casualitat. Només faltaria que us trobéssiu, amb la teva dona, avui!

- Tu, aquest vespre tinc una reunió de feina que segurament s’allargarà fins a altes hores de la matinada… Et deixaré alguna cosa per sopar al microones. Adéu.

Mires la Sabrina i el seu cul enorme com desapareixen balancejant per la porta del teu estudi. No pots suportar veure com camina. Sembla un elefant malgirbat! I per què deixa la porta oberta? Li tens dit que tanqui la porta, collons!

Quin gran dia, quan vau decidir no tenir canalla i poder disposar d’un estudi per cada un amb el seu corresponent equip informàtic… Quin gran dia!

Sospires. Per fi avui coneixeràs la teva princesa de veritat. Perfecte, no t’has d’inventar cap excusa per a la dona. Tot va rodat.

Heu quedat que portaràs un lliri i així ella et reconeixerà de seguida. És la dona de la teva vida, la princesa que espera que la vagis a buscar. Segur que té uns pits grossos i dolços. Estàs tan nerviós que no t’has adonat que passeges pel pis l’etiqueta de la nova americana, comprada per a l’ocasió. També et vas afaitar ahir, perquè saps que et fan més interessant aquests quatre pèls desorientats i enfurismats que poblen les teves galtes rodones al cap de vint-i-quatre hores d’haver-hi passat la fulla.

Surts de casa i estàs tan nerviós que tens la sensació que en qualsevol moment pots explotar de l’emoció. Pel carrer, algú t’ha volgut aturar per fer-te una enquesta i has respost un “Tinc pressa, ho sento” a un volum tan elevat de veu que el pobre entrevistador s’ha quedat de pasta de moniato per la cridòria. Et dius que t’has de controlar. Entres a la floristeria i aprofites per respirar profundament.

- No, no cal que l’emboliqui, el portaré a la mà, dius a la dependenta.

Surts amb el lliri a la mà i enfiles Passeig de Gràcia, cap al Glop. Segueixes passejant l’etiqueta de la nova americana. Mentalment vas repassant les converses virtuals de les últimes setmanes amb la princesa. No et pots creure que hagi arribat el moment de veure-us. Per un instant et passa pel cap la Sabrina. Tot i que t’ha dit que té una reunió, si te la trobessis al local potser seria bo dir-li que no en vols saber mai més res, d’ella. Que has trobat la teva princesa i que mi-te-la, que maca que és i quins pits més grossos que té. “No, estúpid, no és qüestió de fer un numeret, avui”, et dius. “Has de procurar mantenir-te tan correcte i elegant com has estat a través de la pantalla, tots aquests mesos”. Merda, aquests pensaments et fan posar més nerviós.

Ja gairebé és fosc. Albires el cartell lluminós del Glop en tombar el carrer del Cigne. Et sents com un flam acabat de desmotllar. Mires el rellotge. Molt bé, fas cinc minuts tard. Te la imagines, a ella, esperant-te, asseguda a la barra, tal com t’ha dit que t’esperaria, amb una gerbera darrera l’orella, engalanant-li els cabells de cabellera de princesa.

Ets davant del Glop. Des de fora, pots veure l’interior del bar a través dels vidres. Estens la mà que no té lliri per obrir la porta quan, de sobte, el veus. I et deixa glaçat, immòbil, uns quants segons. El cul de la Sabrina vessa per tots els costats del tamboret. De sobte, com si es sentís observada, es gira una gerbera al costat de la cara excessivament maquillada de la dona. I et veu. I us quedeu glaçats tots dos, perplexos, mirant-vos durant uns quants segons, incrèduls.

Tants segons com perquè l’ànima et caigui als peus i després torni a pujar perquè puguis reaccionar. Fins i tot el lliri s’ha estremit.

Anna Miralpeix i Llobet

Desembre de 2007

Resum de la sessió del dia 13 de desembre

Durant aquesta primera sessió dedicada al conte, vam començar amb la lectura del conte El conte, de Quim Monzó, que precisament exemplifica les dificultats d’un escriptor a l’hora d’escriure un conte.

Seguidament, vam imaginar que un conte és com una capsa tancada (una novel.la seria una capsa oberta). No hi ha conte si no tenim un final per a la història (el fons de la capsa) i un títol (la tapa), així com un argument. En un conte, també, ha de passar alguna cosa, hi ha d’haver un procés, encara que a vegades no és físic, sinó mental. Vam ressaltar que en un conte la brevetat i l'economia de recursos obliguen l'escriptor a ser molt precís, tant en les coses que diu com en les que omet.

Vam repassar algunes imatges literàries, tals com la comparació, la metàfora, la personificació, la sinestèsia, la ironia...i en vam buscar exemples concrets i vam fer un repàs de vocabulari (adjectius molt precisos) en dos contes: Ideals, de Joan Sacs (pseudònim de Feliu Elias, 1878-1948) i Avís misteriós, de Joaquim Ruyra (1858-1939).

Vam observar que són dos contes molt diferents: mentre que a Ideals la dificultat (i la gràcia) del conte és conceptual i d’estructura, a Avís misteriós la dificultat rau en l’esplendorosa riquesa del llenguatge, treballat per Ruyra amb la minuciositat i l’exactitud d’un artesà.

Finalment, ens vam proposar escriure un conte a partir d’una notícia periodística real, apareguda a El Periódico, el 17 d’octubre de 2007:

“Una parella es divorcia en descobrir que flirtejaven entre ells a la xarxa”.

Al llarg de les tres sessions restants, intentarem anar millorant aquest conte a partir de les aportacions teòriques de les classes.

Us esperem el proper dijous, 20 de desembre!

La revista Reduccions crea un consell assessor i dedica un número a Joan Maragall

La revista poètica Reduccions ha creat un consell assessor format per vuit escriptors del Principat, València i les Illes Balears. El director de la revista, Lluís Solà, diu que amb aquest ens es vol mostrar la presència “real” als territoris de cultura i parla catalana. El nou consell estarà format per Sam Abrams, Antoni Ferrer, Xavier Macià, Isidre Martínez Marzo, Biel Mesquida, Margalida Pons, Lluís Roda Balaguer i Josep Maria Sala Valldaura.

La revista, que és la més important que es publica de poesia catalana, acaba de publicar el número 88 dedicat a la poesia de Joan Maragall.

- Àudio: Lluís Solà, director de Reduccions, 1

- Àudio: Lluís Solà, director de Reduccions, 2

Segons ha explicat Lluís Solà, si la presència de la revista a Internet “ha ampliat els territoris” a Reduccions, el nou consell assessor amplia “la mirada de persones amants i expertes en la poesia dels Països Catalans”. El nou consell assessor ajudarà “a fer un seguiment” de l'actualitat i l'activitat poètica. L’ens no es dona per tancat i es podria ampliar segons les necessitats.

Aquest consell ha començat a treballar en els volums que sortiran fins al 2010, dedicats a la poesia de Maria Mercè Marçal, Agustí Bartra i Màrius Torres.

La poesia de Joan Maragall

En el número 88 de Reduccions s'analitza la poesia de Joan Maragall amb estudis del propi Lluís Solà, Sam Abrams i Jordi Julià. Pel que fa a l'apartat de poesia catalana, aquest número presenta poemes inèdits de Lluís Alpera, Susanna Rafart, Carles Duarte, Jorge Brotons, Jordi Nopca, Begonya Pozo i Víctor Sunyol. També s’hi presenten versos dels poetes americans E.E. Cummings, que ha traduït Alfred Sargatal, i de l'hongarès György Somlyó, traduït per Eduard J.Verger. Francesc Codina ha estat el coordinador d'aquest número.

El director de la revista ha destacat que la publicació hagi ampliat la seva difusió i coneixement. Actualment, Reduccions compta amb 279 subscriptors i amb 13 altes noves durant el darrer any. D'aquestes, quatre són de biblioteques.

La revista també ha renovat l'acord amb Caixa de Manlleu. L’entitat d’estalvi farà arribar exemplars de cada número a 19 universitats del territori de parla catalana i 34 centres d'ensenyament de la comarca.

Reduccions és una publicació periòdica dedicada a la poesia. El seu primer número va aparèixer el gener de 1977 i ha estat un punt de referència de l'activitat poètica. La revista publica textos i n'examina les tendències, però també inclou assajos sobre la poesia de tots els temps i publica textos inèdits d'autors coneguts.


(Informació d'osona.com)

I ara, contes!

Recordeu que els contes seran els protagonistes de les quatre properes sessions del curset:

Dia 13 de desembre de 2007: Lèxic i imatges literàries.

Dia 20 de desembre de 2007: El conte, estructura.

Dia 10 de gener de 2008: El conte, punt de vista i temps literari.

Dia 17 de gener de 2008: El conte, diàlegs.

Resum de la sessió del dia 29 de novembre

Aquest cop ens va visitar l’escriptor i editor Víctor Pallàs. Poeta de formació acadèmica i conreador de formats establerts fa anys i panys. Ell rebutja la denominació poètica clàssica o classicista tal com s’utilitza actualment i defineix el terme en quelcom que transcendeix la seva època. Per jutjar, però, qui o què ostenta l’adjectiu, cal una certa perspectiva i un temps necessari.

Retorno, doncs, als formats que es van repetint des de l'antigor i que marquen d’alguna manera als escriptors que els utilitzen, tanmateix als poetes que utilitzen habitualment els vers lliure.

Hi ha uns versos, quant a síl·labes, establerts. També hi ha una rima: assonant, consonant, femenina, masculina, culta... i un ritme intern, també imposat per una seqüència d’àtones i tòniques. Tot això encabeix el poema dins d’un paràmetres més o menys rígids i que obliguen o auto-obliguen el poeta a cenyir-se a una estructura, tot i què Pallàs ens anota que per a molts poetes aquest estructura brolla espontània en el quefer poètic. Això existeix i per tant cal aturar-hi la nostra atenció.

Pallàs té com a punt referencial el gran Ausiàs Marc. Aquest cop sí que en podem dir tot un clàssic, agosarat en el seu temps, increïblement imaginatiu quant a metàfores i imatges i amb un ritme intern molt musical, encara que desconeixem la fonètica utilitzada en aquells anys remots.

La poètica del nostre autor convidat, reflecteix l’assimilació (no la còpia) de moltes lectures de la poesia d’Ausiàs Marc, amb el resultat d’una veu pròpia consolidada. No vull dir amb això que tot en l’obra de Pallàs derivi d’aquest referent. Els referents són només això, referents. L’obra s’ha de bastir amb talent i creació pròpia i això no és fruit exclusiu d’una primavera, sinó d’incomptables hiverns, que en el cas de Pallàs queden palesos.

El creador és lliure d'expressar-se com vulgui, fins i tot d’adaptar la seva llibertat a un motlle concret.

Per descomptat, el ritme intern d’una obra poètica pot ser la cadència lliure d’una melodia pròpia, harmoniosa o dissonant, aparellada apropiadament o no, al tema o al contingut del text.

En cap cas cal posicionar-se contrari a un format que no hem adoptat per moltes o poques raons, perquè l’essència poètica supura arreu de construccions sorprenents. Res és més relatiu que la creació poètica. Tant com la mateixa definició de la pròpia poesia.

En tot això, ara em remeto al poeta català Agustí Bartra, precisament perquè acabo de cloure un llibre de reculls de la seva autoria. A Agustí Bartra, no destacat precisament pel seu agosarament en la forma, en una entrevista se li va fer la pregunta: Quina diferència enteneu entre la poesia i la prosa? I contestà: La que hi ha entre la raó i la màgia, entre la informació i el llampec, entre el dos i dos fan quatre i les noces del cel i la terra. Jo hi afegiria que la poesia comença quan s’oblida el camí i es penetra decididament en el bosc.

Víctor Pallàs ens diu que la perfecció d’un poema rau en l’equilibri entre la forma i el contingut. Bartra ens diu: La perfecció com a finalitat en ella mateixa no m’interessa. Hi ha tècniques i perfeccions verbals perfectament inútils i buides. No hi ha genis glacials. Però hi ha una dura joia que es diu ofici.

Diguem que els dos poetes coincideixen en el fons i també posats a la pràctica. No m’imagino l’amic Víctor adornant la vacuïtat d’uns carrinclons jocs florals o alguna cosa semblant.

El dia 29 també ens varem endinsar en el sonet, com a paradigma del format establert. El sonet per a si sol omple tot un món de poètica i es bifurca en nombroses variants.

Vàrem notar en les lectures i així s’indicà en el taller que els dos quartets i els dos tercets del sonet segueixen una estructura equiparable a la d’un conte, amb un desenllaç que equivaldria al darrer o darrers tercets.

Sonet inèdit de Víctor Pallàs. Variant anglesa:

CLEPSIDRES

Ara sé que les hores tenen preu

en aquest lent degotar de l’arena

perquè havent-te resseguit la carena

el record de la posta amb mi ja jeu.

I sé que els dies que ens torna el destí

seran gasius com el sol d’horabaixa,

com les conquilles en marea baixa

serveixen per record del fons marí.

Regiran aigües les llunes del món

i s’emmirallaran en els teus ulls,

en mar & en terra no hi haurà esculls

que ajornin la certesa del Segon:

Faré clepsidres amb grana d’estels

cada Moment que et llevis tots els vels!

Em aquest darrer taller, m’acomiado d’un nou repte i d’una experiència que ha resultat reconfortant per a mi. Espero, de veritat, que tot això hagi servit per obrir breument les portes de l'univers poètic a algunes persones assistents. Altres, penso que ja fa temps que el coneixen.

Josep Checa

Resum de la sessió del dia 22 de novembre de 2007

És molt interessant apreciar com les cultures orientals ens atrauen fins al punt de voler-les imitar. És el que fa ja molt de temps succeeix amb la forma poètica anomenada “haiku” (tres versos de 5, 7 i 5 síl·labes respectivament i sense rima aparent). Molts poetes occidentals han adoptat aquesta modalitat per expressar-se, i ens ha plagut i ho em admirat. Cal, però, endinsar-nos sota la superfície de la gran cultura nipona, de la mà, per exemple, del professor Àngel Ferrer, perquè la nostra ànima s’esbatani davant d’una forma de veure les coses molt diferent a la nostra.

Ens adonem que, com sempre, darrera de la forma mínima i atractiva d’un “haiku” hi ha un univers de silencis fràgils que la nostra ignorància o incapacitat, o senzillament la nostra irrupció irrespectuosa transgredeix i manipula.

Àngel Ferrer ens diu com ha de ser un haiku veritable i no una imitació, en aquest cas, a la catalana:

La natura és el contingut. Les diferents estacions vertebren des de sempre els poemaris on els “haikus” guspiregen com petites joies. Les sensacions, les sorpreses davant del camí. Nosaltres, com un pedaç de natura, tanmateix formiga que puja i baixa d’un salze vinclat damunt d’un riu, o del braç sec d’una estàtua de Buda.

La meravella rau en la senzillesa de la imatge, en aquest cas sense cap metàfora.

Difícil per a nosaltres, els occidentals, acostumats a la desmesura, a la grandiloqüència de la retòrica. Un exercici el “haiku”, per disciplinar la llengua i expressar el sentiment en la més breu contenció.

L’home savi (l’Àngel Ferrer), ens anima a fer “haiku”. Després de una trentena d’anys com a catedràtic a la universitat de Kioto, de viure com un japonès il·lustre entre els japonesos, de dominar la llengua dels símbols, de crear relacions insolubles en el temps, relacions d’amistat i de família. Ens fa de pont per conquerir quelcom molt llunyà. Ell ha donat conferències arreu del món sobre multitud de facetes de la cultura japonesa, ha traduït moltíssims poemes japonesos al català: per exemple el llibre “Haiku del Mestre” de Kawaguchi Teiichi (Shinden Ediciones), com a important obra traduïda per Ferrer, amb un rerafons d’amistat poeta-professor. Una llarga història d’un anhel aconseguit més enllà de la mort del poeta, la de veure la seva obra en versions al castellà i al català respectivament. A mi, personalment, aquesta història em commou, tant com el darrer “haiku” escrit per Teiichi moments abans de morir i dedicat a Àngel Ferrer:

Darrer amic;
ara em fa mal el cor
la nit és freda.

Aquests són els “haiku” escrits per alguns dels participants al taller el mateix dia de la xerrada:

L'aigua del riu
acaricia les flors
i va seguint.

(Anna Miralpeix)

La gota d’aigua
mulla la fulla groga
el vent l’eixuga.

(Joan)


Cau una nota
al fons d’un llarg pou negre
i al final calla.

Busca una busca
a dins la gran esfera
i al final para.

(Biel Barnils)



(Josep Checa)

Tretze 'carnerians' commemoren els cinquanta anys de l'edició de 'Poesia (1957)'

Narcís Comadira, Perejaume, Sergi Pàmies i Enric Casasses en són alguns

El 21 de desembre de 1957, ara fa cinquanta anys, l'editorial Selecta publicava 'Poesia' de Josep Carner (Barcelona, 1884 - Brussel·les 1970), un volum fonamental. Un Carner madur, des de l'exili, oferia una revisió a fons de la seva obra poètica, amb poemes descartats i més d'un centenar de nous. En total, 896 poemes. Jaume Coll, director de l'Edició Crítica de l'Obra de Carner (ECOC), coordina tres sessions carnerianes a la Biblioteca de Catalunya.

Avui, a la primera sessió, Jaume Coll parlarà del Fons Josep Carner, conservat per la Biblioteca de Catalunya, i presentarà oficialment l'original de 'Poesia (1957)', el que Carner va enviar a Barcelona perquè fos editat i que tothom es pensava que s'havia destruït l'any 1979, en l'incendi de la llibreria Catalònia, antiga seu de Selecta. Però fa poc la Biblioteca de Catalunya va adquirir una sèrie de materials de Carner als hereus de l'editorial Selecta, entre els qual hi havia onze seccions de les tretze del volum. 'És un document d'una grandíssima importància, diu Coll, i permetrà una nova edició de 'Poesia' (1957)'. Aquest estudiós de Carner ja en va publicar, l'any 1992, a Quaderns Crema, una edició que encara es pot trobar.

Inici de l'Obra Completa

La nova edició de 'Poesia (1957)', a partir de l'original recuperat, es publicarà a Edicions 62 dins l'Edició Crítica de l'Obra de Carner (ECOC). El primer volum d'aquesta Obra Completa sortirà la primavera vinent. Segons que explica l'editor, Jordi Cornudella: 'La feina del primer volum (Poesia 1896 - 1924) ha avançat molt. Arribarà a les llibreries a la primavera. És una edició crítica feta per Jaume Coll. El volum en qüestió recull tots els llibres de versos d'aquests anys (de 'Llibre dels poetas' a 'La inútil ofrena') i també tots els poemes dispersos (publicats a la premsa, presentats a jocs florals, enviats a amics...) des del començament fins al 1924.' Jaume Coll també espera que durant el 2008 es publiqui un segon volum, que contindrà la prosa de 1896 a 1922.

Josep Carner: Dir molt en un mig dir

El programa de 'Josep Carner: Dir molt en un mig dir' és el següent:

Dimarts, 4 de desembre: Les quatre primeres seccions del llibre. A càrrec de: Narcís Comadira, Perejaume, Sergi Pàmies, Marcel Ortín.

Dimarts, 11 de desembre: Les cinc seccions següents. A càrrec de: Marina Gustà, Jordi Cornudella, Toni Sala, Albert Roig, Joan Ferrer.

Dimarts, 18 de desembre: Les quatre darreres seccions. A càrrec de: Enric Casasses, Pere Ballart, Manel Ollé, Jaume Subirana.

Cada sessió es tancarà amb una lectura de poemes de les seccions corresponents, a càrrec d’Anna Maluquer.

M. S.

(Informació de vilaweb)

14è PREMI DE NARRATIVA FREDERICA MONTSENY

Convocat per l'ajuntament de Manlleu i l'Ordit
El termini d'admisió d'obres és fins el dia 1 de febrer 2008

Bases
-L’Àrea de Cultura de l’Ajuntament de Manlleu i l’Associació Educativocultural l’Ordit de Manlleu convoquen l’edició 2008 del Premi de Narrativa Frederica Montseny, que arriba enguany a la catorzena edició, amb l’objectiu de fomentar la narrativa (novel·la breu, conte unitari o relat).
-El primer premi està dotat amb 1.000 euros, mentre que el segon amb 500.
-Els treballs s'han de fer arribar a l’Àrea de Cultura de l’Ajuntament de Manlleu (Plaça Fra Bernadí, 6, 2a planta. 08560 Manlleu).
-El termini d'admissió d'originals és el divendres dia 1 de febrer de 2008.
-El Premi Frederica Montseny està adreçat exclusivament a dones que s’expressen literàriament en llengua catalana. L’objectiu del certamen és retre homenatge a la literatura com a vehicle de l’expressió humana i en especial al col·lectiu femení.

Sessió del dia 15 de novembre de 2007

El passat dia 15, la Pilar Cabot i la seva poesia, dues entitats que al meu entendre no es poden separar, foren l’eix central del taller.

Deia que la poeta i la seva poesia, en el cas de la Pilar i en la majoria dels casos, no són dos camins diferenciats, ni tan sols paral·lels. Són, sens dubte, un mateix camí que avança en diferents nivells. La poesia sempre en un nivell més profund. Excavant la mateixa llera de la vida quotidiana de l’individu. És, doncs, la sinceritat el que preval sempre, i això demana una gran valentia.

Pilar Cabot pertany a una mena de poetes (com jo mateix) sense escola. Vull dir, que ella mateixa s’ha fet des d’una intenció literària i en un procés que no és altre que el de la mateixa vida. El que en diuen l’experiència de la vida. L’experiència de la vida transportada a un ofici que posat a la pràctica anul·la el temps i que exigeix constància i un gran esperit de superació.

Ara penso en la feminitat de la poesia de la Pilar com a un tret molt accentuat de la seva obra. No vull dir amb això que la seva poesia sigui feminista. Crec que el que ella comunica transcendeix aquest i molts altres conceptes. Penso en la forma summament destil·lada. En l’autoexigència de la línea de bellesa harmònica i decididament musical que aconsegueix plasmar en el poema. Jo puc veure (permeteu-me la llicència) les paraules, escrupolosament triades de la poètica de la Pilar, ballar en el traç curvilini i ondulant d’una forma femenina.

Això no vol dir de cap manera que la poeta caigui en un estil tou i bucòlic, ni en la carrincloneria fàcil. Ella, la Pilar, no exclou pas del seu repertori poètic els episodis més coents que poden sortir a l’encontre de les vivències. Patits en la seva pròpia persona o fruit de l’observació més còmplice o més propera. La Pilar, quan escriu, no amaga res, però tot ho fa dansar dins la melodia més pregona de la natura o en un ritme musical pouat, com la mateixa poesia, d’un indret imprecís i profund, aproximat a l’epicentre de la seva essència interior.

Resultava molt gratificant i al mateix temps s’esdevenia un espai molt proper, gairebé familiar, l’entorn de la conversa distesa amb la popular autora. Ella, durant la seva dilatada carrera literària ha tocat, en més o menys profunditat, tots el gèneres literaris, exceptuant la novel·la. La poesia, però, és l’origen, el detonant i el fil conductor de tota la seva obra, com reconeix obertament.

Ens va anunciar un nou poemari que esperem amb candeletes per gaudir de la seva maduresa poètica i de la vitalitat que supuren les seves paraules.

Actualment només es poden trobar aquests dos poemaris de Pilar Cabot al mercat:

Vol ballar un tango amb mi, senyor Vivaldi? (Emboscall)
Els versos obstinats (editorial Comte d'Aure)

Josep Checa

Erotisme som tu i jo

Localització : Sant Hipòlit de Voltregà
Data : 25/11/2007
Descripció : El dia 25 de novembre a les 17 h, a l'Ateneu de Sant Hipòlit de Voltregà tindrà lloc la presentació del llibre "Erotisme som tu i jo", un llibre col·lectiu en què han participat 80 autors. L'acte comptarà amb la presència de diversos autors osonencs i d'altres indrets de Catalunya.

Presentació del llibre Els plàtans de Barcelona

Ens complau convidar-vos a la presentació del llibre Els plàtans de Barcelona de Víctor Mora, que es farà el propvinent divendres 23 de novembre de 2007, a les 20 hores del vespre, a la sala de Plens del Consell Comarcal d’Osona (Edifici del Sucre, 4a planta).

Obrirà l’acte la senyora Rosa Vestit i Villegas, consellera delegada de Cultura del Consell Comarcal d’Osona.

Presentarà l’acte l’escriptor Víctor Pallàs, vocal de lletres d’Omnium Cultural d’Osona, el coordinarà el poeta Josep Checa i hi intervindran:

Joaquim Noguero, professor de la Universitat Rovira i Virgili i crític de La Vanguàrdia
Maria Lluïsa Pazos, directora literària de La Busca edicions
Armonia Rodríguez,dramaturga, per la Fundació Víctor Mora
Estanislau Puig i Artigas, vicepresident de la Fundació Víctor Mora i batlle de L’Escala

L’autor estarà present a l’acte.

Vic (Osona), 12 de novembre de 2007

Properes sessions

Durant les properes tres sessions, també dedicades a la poesia, vindran els següents convidats/es:

- El dia 15 de novembre de 2007 vindrà Pilar Cabot (poeta).
- El dia 22 de novembre de 2007 Àngel Ferrer (catedràtic emèrit de la universitat de Kioto)
- El dia 29 de novembre de 2007 Víctor Pallàs (poeta i editor).

La frontera entre la matèria i l’esperit

El primer dia del taller dedicat a la poesia va ser un temps introductori a aquest món, els límits del qual són poc definibles. Va resultar molt agradable per la meva part constatar la voluntat de participació de les persones inscrites, que varen preguntar i fer comentaris de la manera més natural i en un context comunicatiu.

Quan s’entra decididament en aquest tema, les conclusions sempre són relatives. Es va pretendre donar resposta a preguntes com: què és la poesia? Per a què serveix? Què es pretén aconseguir? Què és més important, el contingut o la forma?

Es descabdellaren conceptes com on comença la poesia i acaba la prosa. Es desmitificà la figura del poeta per atorgar-li els trets comuns d’una persona que ha de conviure i guanyar-se la vida com qualsevol altra.

El resultat de la xerrada va aconseguir fer una reflexió de la poesia com a art, on preval un contingut pletòric d’esperit, on els sentiments i les emocions vessen per damunt de les paraules. Que aconsegueix o intenta aconseguir, primer, endreçar el caos emocional del poeta i, segon, arribar a sotraguejar els sentiments d’un receptor. Tot això amb una veu pròpia, abstracta, feta amb paraules.

La forma: el format clàssic i el format del vers lliure amb ritme intern, o la combinació de les dues coses. L’eterna controvèrsia encara vigent i al meu entendre desfasada. Controvèrsia que a la gran poesia del món fa riure.

Una conclusió: un text amb rima i mètrica no és necessariament poesia. Un text sense rima ni mètrica pot ser poesia.

Després de parlar llargament sobre tot això, la lectura de poemes i els posteriors comentaris van escurçar el temps.

Recull de poemaris i poetes recomanats:

JOANA, de JOAN MARGARIT (PROA)

(1938) Poeta contundent, de caire intimista. Tot el que he llegit d’en Margarit volteja les seves relacions amoroses i familiars. Tot i que la rima en els seus versos és lliure, no ho és pas la mètrica, ja que utilitza molt habitualment el vers hendecasíl·lab. El seu estil és directe i no fa servir un llenguatge rebuscat, tot al contrari. Això, juntament amb un eficaç vers conclusiu, contingut, rotund i un bon ventall de metàfores, fan de Margarit el poeta més llegit de la nostra literatura actual.


LA ROSA, de PEP ROSANES-CREUS (EMBOSCALL)

(1957) Manlleuenc de naixement. Rosanes és un poeta transgressor i al mateix temps conserva el cultisme acadèmic. Agosarat i descarat en moltes ocasions, demostra el seu domini del llenguatge des de l’insult a l’elegància del vers. Abraça l’observació i la preocupació tant social, política, com afectiva. Els seus poemes són àcids i descarnats, amb una tendència o visió negativa de l’entorn humà. En moltes ocasions cenyeix la mètrica a la formalitat clàssica, mentre parla amb els seus fantasmes més secrets.


MARCO AURELIO 14, de ENRIQUE BADOSA (LA BUSCA)

(1927) Per a Enrique Badosa la poesia és un mitjà de comunicació i un mitjà de coneixement, una manera única d’unir la seva ètica i la seva estètica. És a dir, el poeta transcendeix el rigor formal, al qual malgrat tot concedeix importància com a part d’un bagatge clàssic, per fer de la seva poesia una expressió velada de les seves preocupacions com a home.


L’ALÈ DE CADA NIT, de VLADIMÍR HOLAN (LA GUINEU)

(1905-1980) Txec. Poeta dur, àcid i al mateix temps tendre i commovedor. Senzill en la paraula i dens en el significat. Poeta marcat per la mala fortuna o per la realitat més descarnada. La seva poesia és la consciència sense preàmbuls de l’home i de la seva capacitat maligna. Holan és capaç d’esquarterar la seva dubtosa creença en un déu indiferent i posar-se a plorar davant d’unes sabatilles abandonades de ballarina. Emocionalment ferit per la vida, Holan es rebel·la i lluita fins el darrer moment vers la passivitat, fins i tot vers la mort. Mostra la seva ferida oberta i sagnant al món.

La sinceritat dóna a les paraules poetitzades una dimensió que ultrapassa la comprensió. Holan arriba a fregar el sostre de la poesia.


SER POETA, de JAROSLAV SEIFERT (LA GUINEU)

(1901-1986)Txec. Premi Nobel 1984. El poeta de Praga. Enamorat de Praga i del cos femení.

Poeta eminentment descriptiu i amb una gran força subtil i, malgrat tot optimista.

Una vida plena de guerres, d’ocupacions militars i injustícies. Tot això es reflecteix a la seva obra, però també un positivisme paral·lel i una lloança al seu país, concentrat en Praga. Una exaltació de l’art (música, pintura i poesia) i de l’atracció a les formes femenines.



VISTA AMB UN GRA DE SORRA, de WISLAWA SZYMBORSKA (COLUMNA)

(1923)Polonesa. Premi Nobel 1996. Poesia inesperadament fresca. Òbvia en molts casos i per això sorprenent. Una poesia gairebé naïf i amb una sorpresa darrera de cada estrofa. Dóna molt èmfasi a les situacions atzaroses de la vida, fent-se preguntes i invertint les situacions establertes. Una quasi nul·la afectació en el seu discurs, incrementa la ironia i l’humor en temes universals tractats des de sempre amb molta seriositat. L’originalitat d’aquesta autora rau en exposar amb atreviment genial els temes de sempre.


CLAVATS A LA CARN DEL MÓN, de IEHUDA AMIKHAI (PROA)

(1924-2000) Israelià. Soldat i mestre d’escola. Un dels grans poetes del món. El seu tret més característic és, potser, aconseguir plasmar la profunditat del pensament humà amb les paraules més senzilles. En moltes ocasions arriba a ser un llenguatge gratament desconcertant.

“la tasca d’un poeta és posar un nom a cada cosa, a cada sentiment, a cada experiència, d’una manera planera i precisa, sense pretensions...”


LA CIUTAT I EL NEN, d'ALES DEBELJAK (LA GUINEU)

(1961) Eslovè. Poeta compromès amb el seu país en un dels temps més convulsius de la història. La seva poesia no és fàcil, però un cop dins es manifesta un món de metàfores que cal entendre des de la visió d’un intel·lectual que només observa, en el cas de “La ciutat i el nen” la brutalitat de la condició humana. Amb un punt d’inflexió i al mateix temps d’esperança: l’amor. L’amor a la seva dona i posteriorment a la seva filla nounada.

També cal fer esment que aquest poeta fa ús de la formalitat en la construcció dels seus versos. Cal endinsar-nos, no obstant, en la cultura eslovena per poder desxifrar l’arquitectura modificada per la creativitat i l'habilitat del poeta.


Aquest meu poema fou llegit el dia 8, però no en teniu còpia. Aquí el teniu a petició d’alguns de vosaltres. Seria molt bo que hi afegíssiu els vostres comentaris, tant d’aquest poema com de qualsevol altre que us hagi motivat, així com també d’algun poema que hagueu fet.


LA TERRA NO ES POSSEEIX...

La terra no es posseeix.

La terra et pot posseir,

com ho fa amb les arrels d’un roure,

tot i que aquest és un ésser gairebé etern,

donant de vida als missatgers de l’aire.

No com aquest aparença al volant de l’automòbil,

de nit, condemnat per la línea contínua,

entre la fam dels reclams lluminosos dels clubs

i la negació de ser qui ets.

El filaberquí del corc, animal de companyia,

barrina el desig d’esquinçar el dolor

i mudar-te a territoris asèptics.

Aquesta carrera de sacs per parelles:

tu i el teu botxí. Tu i tu mateix.

La terra et va posseir amb habilitats de geisha

i encara restarà púber quan s’oblidin

del teu record i dels teus versos

escabotats com claus d’un crucifix.

El dolor que ara et fa estimar

és menys que una agulla de pi,

o una gota de rou sobre un llimac.

Un murmuri absent de converses perdudes,

el darrer gust emmetzinat

traspassa els fragments d’un anhel

ferrat sota l’oblit de les heures.

Devot, sobre el record d’un antic testament,

vull reescriure els dies anònims.

Anònims són els ossos enterrats darrera el mur,

entre les arrels del roure.




Aquest poema és molt dens. Va ser un repte escriure’l. Ara és un repte per a vosaltres.

Si voleu en parlem.

(Josep Checa)