dilluns, 12 de novembre del 2007

La frontera entre la matèria i l’esperit


El primer dia del taller dedicat a la poesia va ser un temps introductori a aquest món, els límits del qual són poc definibles. Va resultar molt agradable per la meva part constatar la voluntat de participació de les persones inscrites, que varen preguntar i fer comentaris de la manera més natural i en un context comunicatiu.

Quan s’entra decididament en aquest tema, les conclusions sempre són relatives. Es va pretendre donar resposta a preguntes com: què és la poesia? Per a què serveix? Què es pretén aconseguir? Què és més important, el contingut o la forma?

Es descabdellaren conceptes com on comença la poesia i acaba la prosa. Es desmitificà la figura del poeta per atorgar-li els trets comuns d’una persona que ha de conviure i guanyar-se la vida com qualsevol altra.

El resultat de la xerrada va aconseguir fer una reflexió de la poesia com a art, on preval un contingut pletòric d’esperit, on els sentiments i les emocions vessen per damunt de les paraules. Que aconsegueix o intenta aconseguir, primer, endreçar el caos emocional del poeta i, segon, arribar a sotraguejar els sentiments d’un receptor. Tot això amb una veu pròpia, abstracta, feta amb paraules.

La forma: el format clàssic i el format del vers lliure amb ritme intern, o la combinació de les dues coses. L’eterna controvèrsia encara vigent i al meu entendre desfasada. Controvèrsia que a la gran poesia del món fa riure.

Una conclusió: un text amb rima i mètrica no és necessariament poesia. Un text sense rima ni mètrica pot ser poesia.

Després de parlar llargament sobre tot això, la lectura de poemes i els posteriors comentaris van escurçar el temps.

Recull de poemaris i poetes recomanats:

JOANA, de JOAN MARGARIT (PROA)

(1938) Poeta contundent, de caire intimista. Tot el que he llegit d’en Margarit volteja les seves relacions amoroses i familiars. Tot i que la rima en els seus versos és lliure, no ho és pas la mètrica, ja que utilitza molt habitualment el vers hendecasíl·lab. El seu estil és directe i no fa servir un llenguatge rebuscat, tot al contrari. Això, juntament amb un eficaç vers conclusiu, contingut, rotund i un bon ventall de metàfores, fan de Margarit el poeta més llegit de la nostra literatura actual.


LA ROSA, de PEP ROSANES-CREUS (EMBOSCALL)

(1957) Manlleuenc de naixement. Rosanes és un poeta transgressor i al mateix temps conserva el cultisme acadèmic. Agosarat i descarat en moltes ocasions, demostra el seu domini del llenguatge des de l’insult a l’elegància del vers. Abraça l’observació i la preocupació tant social, política, com afectiva. Els seus poemes són àcids i descarnats, amb una tendència o visió negativa de l’entorn humà. En moltes ocasions cenyeix la mètrica a la formalitat clàssica, mentre parla amb els seus fantasmes més secrets.


MARCO AURELIO 14, de ENRIQUE BADOSA (LA BUSCA)

(1927) Per a Enrique Badosa la poesia és un mitjà de comunicació i un mitjà de coneixement, una manera única d’unir la seva ètica i la seva estètica. És a dir, el poeta transcendeix el rigor formal, al qual malgrat tot concedeix importància com a part d’un bagatge clàssic, per fer de la seva poesia una expressió velada de les seves preocupacions com a home.


L’ALÈ DE CADA NIT, de VLADIMÍR HOLAN (LA GUINEU)

(1905-1980) Txec. Poeta dur, àcid i al mateix temps tendre i commovedor. Senzill en la paraula i dens en el significat. Poeta marcat per la mala fortuna o per la realitat més descarnada. La seva poesia és la consciència sense preàmbuls de l’home i de la seva capacitat maligna. Holan és capaç d’esquarterar la seva dubtosa creença en un déu indiferent i posar-se a plorar davant d’unes sabatilles abandonades de ballarina. Emocionalment ferit per la vida, Holan es rebel·la i lluita fins el darrer moment vers la passivitat, fins i tot vers la mort. Mostra la seva ferida oberta i sagnant al món.

La sinceritat dóna a les paraules poetitzades una dimensió que ultrapassa la comprensió. Holan arriba a fregar el sostre de la poesia.


SER POETA, de JAROSLAV SEIFERT (LA GUINEU)

(1901-1986)Txec. Premi Nobel 1984. El poeta de Praga. Enamorat de Praga i del cos femení.

Poeta eminentment descriptiu i amb una gran força subtil i, malgrat tot optimista.

Una vida plena de guerres, d’ocupacions militars i injustícies. Tot això es reflecteix a la seva obra, però també un positivisme paral·lel i una lloança al seu país, concentrat en Praga. Una exaltació de l’art (música, pintura i poesia) i de l’atracció a les formes femenines.



VISTA AMB UN GRA DE SORRA, de WISLAWA SZYMBORSKA (COLUMNA)

(1923)Polonesa. Premi Nobel 1996. Poesia inesperadament fresca. Òbvia en molts casos i per això sorprenent. Una poesia gairebé naïf i amb una sorpresa darrera de cada estrofa. Dóna molt èmfasi a les situacions atzaroses de la vida, fent-se preguntes i invertint les situacions establertes. Una quasi nul·la afectació en el seu discurs, incrementa la ironia i l’humor en temes universals tractats des de sempre amb molta seriositat. L’originalitat d’aquesta autora rau en exposar amb atreviment genial els temes de sempre.


CLAVATS A LA CARN DEL MÓN, de IEHUDA AMIKHAI (PROA)

(1924-2000) Israelià. Soldat i mestre d’escola. Un dels grans poetes del món. El seu tret més característic és, potser, aconseguir plasmar la profunditat del pensament humà amb les paraules més senzilles. En moltes ocasions arriba a ser un llenguatge gratament desconcertant.

“la tasca d’un poeta és posar un nom a cada cosa, a cada sentiment, a cada experiència, d’una manera planera i precisa, sense pretensions...”


LA CIUTAT I EL NEN, d'ALES DEBELJAK (LA GUINEU)

(1961) Eslovè. Poeta compromès amb el seu país en un dels temps més convulsius de la història. La seva poesia no és fàcil, però un cop dins es manifesta un món de metàfores que cal entendre des de la visió d’un intel·lectual que només observa, en el cas de “La ciutat i el nen” la brutalitat de la condició humana. Amb un punt d’inflexió i al mateix temps d’esperança: l’amor. L’amor a la seva dona i posteriorment a la seva filla nounada.

També cal fer esment que aquest poeta fa ús de la formalitat en la construcció dels seus versos. Cal endinsar-nos, no obstant, en la cultura eslovena per poder desxifrar l’arquitectura modificada per la creativitat i l'habilitat del poeta.


Aquest meu poema fou llegit el dia 8, però no en teniu còpia. Aquí el teniu a petició d’alguns de vosaltres. Seria molt bo que hi afegíssiu els vostres comentaris, tant d’aquest poema com de qualsevol altre que us hagi motivat, així com també d’algun poema que hagueu fet.


LA TERRA NO ES POSSEEIX...

La terra no es posseeix.

La terra et pot posseir,

com ho fa amb les arrels d’un roure,

tot i que aquest és un ésser gairebé etern,

donant de vida als missatgers de l’aire.

No com aquest aparença al volant de l’automòbil,

de nit, condemnat per la línea contínua,

entre la fam dels reclams lluminosos dels clubs

i la negació de ser qui ets.

El filaberquí del corc, animal de companyia,

barrina el desig d’esquinçar el dolor

i mudar-te a territoris asèptics.

Aquesta carrera de sacs per parelles:

tu i el teu botxí. Tu i tu mateix.

La terra et va posseir amb habilitats de geisha

i encara restarà púber quan s’oblidin

del teu record i dels teus versos

escabotats com claus d’un crucifix.

El dolor que ara et fa estimar

és menys que una agulla de pi,

o una gota de rou sobre un llimac.

Un murmuri absent de converses perdudes,

el darrer gust emmetzinat

traspassa els fragments d’un anhel

ferrat sota l’oblit de les heures.

Devot, sobre el record d’un antic testament,

vull reescriure els dies anònims.

Anònims són els ossos enterrats darrera el mur,

entre les arrels del roure.




Aquest poema és molt dens. Va ser un repte escriure’l. Ara és un repte per a vosaltres.

Si voleu en parlem.

(Josep Checa)

2 comentaris:

Roser ha dit...

Aquest poema és impressionant, Josep. Gràcies per compartir-lo amb nosaltres.

Biel Barnils Carrera ha dit...

M'hauria agradat assistir-hi... sort dels blogs actualitzats. Ens veiem aquesta setmana.