Lectura pública de LA PLAÇA DEL DIAMANT

Vine a llegir La Plaça del Diamant de Mercè Rodoreda

Dia: dissabte, 8 de març

Hora: a les 10 del matí i fins que s’acabi l’obra

Lloc: Biblioteca Dos Rius, Torelló

Tothom hi és convidat!

Si hi voleu participar només ens ho heu de fer saber: b.torello.dr@diba.cat / 938594043

Organitzen: Biblioteca Dos Rius; Ajuntament de Torelló; Ràdio Ona - programa Diàlisi -

Col·laboren: Setmanari Torelló; Setmana del Llibre en Català

L’Aula Segimon Serrallonga celebra els cinc anys amb una lectura popular de textos

Amb motiu del cinquè aniversari de la seva creació, l'Aula Segimon Serrallonga de la Universitat de Vic (UVic) us convida a la presentació de l'antologia "Sempre voldré voler", a càrrec de Víctor Obiols, i a una lectura col•lectiva de textos de l'autor a càrrec d'una trentena de persones.
També es projectarà un audiovisual sobre Segimon Serrallonga realitzat pel Servei d'Audiovisuals de la UVic. L’acte tindrà lloc el proper dijous, dia 7 de febrer, a les 7 de la tarda, a la Sala Segimon Serrallonga de la Masia Torre dels Frares.
- Més informació de l’Aula Segimon Serrallonga

(Informació d'osona.com)

Berenar Literari de Manlleu 2008

VINE A LLEGIR EN VEU ALTA!

L’acte de lliurament de premis del XIV Premi de Narrativa Frederica Montseny enguany tindrà lloc durant el Berenar Literari de Manlleu 2008, a la sala d’exposicions de can Puget, el dia 8 de març a les 6 de la tarda.

L’acte consistirà en un recital de textos de dones escriptores de literatura catalana i universal, a càrrec dels alumnes participants de les dues edicions del Taller d’Escriptura, organitzat per l’àrea de Cultura de l’Ajuntament de Manlleu, i també de tothom qui ho desitgi.

Els assistents a l’acte també podran recitar textos que ja portin preparats o que podran escollir entre els llibres que hi haurà a la sala d’exposicions de can Puget cedits per la Biblioteca de Manlleu.

Qui vulgui assistir als dos assajos previs que es faran per preparar el recital que es posi en contacte amb Anna Miralpeix de l’àrea de Cultura (miralpeixla@manlleu.cat / 93 850 66 66 EXT 175).

En finalitzar l’acte s’obrirà un debat sobre l’actualitat de les bases del Premi de Narrativa Frederica Montseny: “Cal modificar les bases del premi perquè deixi d’anar dirigit únicament a dones?”. Després del debat, una votació popular decidirà democràticament el futur del premi en la propera convocatòria.

Vent d'aram, Joan Vinyoli

ESPECTACLE "VENT D'ARAM"

Descripció Espectacle sobre la poesia de Joan Vinyoli. Direcció: Lluís Solà. Flauta: Mercè Miró. A càrrec de Lluís Solà, Mercè Miró i Pep Paré. Temàtica TEATRE Data 25/01/2008 Horari 21 h Lloc de celebració Teatre Cirvianum Pl. Nova, 10 Tel. 93 8504095 i 93 8593612 Torelló (Osona) Venda d'entrades Preu: 8 euros. Entitat organitzadora http://www.ajtorello.net/cultura/cirvianum.asp

Resum de la sessió del dia 17 de gener de 2008

Durant la quarta i última sessió del curset d’enguany , i dins la temàtica del conte, vam treballar els diàlegs. Els vam explicar com a una mena de “zoom” que acosta l’acció narrativa al lector, és a dir: semblants a un primer pla que ens permet observar de prop les expressions i la manera de fer dels personatges.

Per la seva forma, els vam diferenciar en directes (complets, incomplets) i indirectes (implícits, explícits); per la seva funció, en essencials per a la trama i circumstancials, que poden tenir una funció purament estètica, o més rellevant. També en vam observar la puntuació (guions, cometes) o l’absència de puntuació, deliberada per tal d’aconseguir un determinat efecte de fluència narrativa.

Com a exercici pràctic, vam comentar els “deures” de la sessió anterior, que consistien en traslladar el conte de Salvador Espriu, “Tereseta-que-baixava-les-escales”, escrit tot ell en segona persona i a base de diàlegs directes incomplets (només s’expressa un interlocutor) a una narració convencional. Us en reproduïm un exemple, fet a partir del darrer apartat del conte.

Finalment, vam comentar els contes de Biel Barnils (“Diumenges creuats”) i Anna Miralpeix (“Capricis de l’atzar”), tots dos molt ben aconseguits, i vam proposar una possible millora en cadascun.

Per a “Diumengtes creuats”, escrit en forma de doble dietari, potser es podria experimentar una variació del temps narratiu: fer que la història de la noia progressi cronòlògicament, i que la història del noi ho faci en sentit contrari: des del desenllaç al començament. Per a “Capricis de l’atzar”, en què la ironia és un dels trets més rellevants, ens va semblar que es podria posar de manifest des del començament, per tal de poder llegir tot el conte des d’aquesta òptica.

"Tereseta-que-baixava-les-escales": modificació del darrer fragment ( V):

- Qui enterren, avui? Pel bagul, diria que és algú important...

- Tu diràs, la caixa de la "Fragata" vols que no sigui de fusta bona? Fuig, la neboda és ganyona, anem, però no escatimaria un cèntim en un detall de tant supòsit. Al cap i a la fi duien la mateixa sang, i no s'exposarà a les estisores de les llengües.

Les dues dones, arraulides al capdavall de l’església, tafanegen discretament, murmuren amb veus gairebé inaudibles. La més entesa té una edat indefinida, i el rostre solcat d’arrugues antigues. La jove, també amb la cara i les mans gastades de les dones dels mariners, se l’escolta amb una curiositat mal reprimida.

El seguici de l’enterrament, encapçalat per la senyora geperuda, seu als primers bancs de l’església plena de llums i guarnida per a l’ocasió.

- Mira, de criada, o pitjor, a senyora i majora: els camins de la vida. El senyor Vicenç de Pastor, que encorbat...Desenganya't, és tan vell i es queda tan sol, i diuen que sempre la va estimar, vés a saber.

La dona jove s’ho mira extasiada:

- Sí, una gentada, aquest espectacle no es veu sovint...I, dius que és molt rica, ara, la neboda?

- Uf, molt rica, calcula-li per un cap baix dues-centes mil unces i et quedes potser curta.

- Quina enveja! Amb la meitat faríem...

- Ai, no, filla, no, no no em fa peça. Déu m'ha fet ben dreta i igual, i amb salut. Ho prefereixo. Però com la ronden: ahir l'allunyaven quasi a fuetades, i avui fixa't com la llepen.

Totes les dones del poble hi són, de fet: la botirona Bòtil, la Coixa Fita, la Caterina, La Narcisa Mus...Hi són, però apartades, perquè la difunta era una senyora, i ja se sap que s’han de guardar les distàncies.

- Saps que la Coixa Fita, la Caterina i la Narcisa varen amortallar la vella? Perquè la Paulina, la neboda, no en va ser capaç, i ara passen el platet, les males pues. Saps el que em va contar la Narcisa? Ve't aquí que, mentre buscaven la mantellina de la morta, varen trobar uns rulls rossos i el retrat d'un home dintre una capseta, el retrat d'un jove alt i fort. I, espera, tenia un nom a sota, un nom estrany, com de gavatx. I ningú no va sospitar mai res, com que viatjà tant! I ella, tan dura, tan orgullosa. No saludava la padrina, la meva padrina, Déu l'hagi perdonada, perquè era pobra, i això que havien jugat juntes, de petites. I ja ho veus: un, d'amagatotis. Anem, però, és un suposar, el cas és que potser no va fer mai res de mal.

L’ofici acabat, la gent s’aparta per deixar passar el seguici. Surten de l’església i baixen les escales amb una dignitat encarcarada: vestides de dol, amb vels que amaguen les mirades altives, les senyores van de bracet amb homes que arboren barrets de copa d’un negre brillant i esplèndid: com si fossin fets de la seda dels núvols més foscos.

Les dues dones s’afanyen a sortir per aconseguir un bon racó al capdamunt de les escales, s’abriguen del vent inclement amb els xals de llana deslluïts.

- Calla, calla, ja la baixen. Ha de pesar, i aquestes escales són estretes, que no rellisquin. La fusta és cara, no en pots dubtar, és cara, ja ho pots ben dir. Els del baiard suen, fan angúnia, mira com suen. Vejam si l'esberlaran daltabaix de les escales.

Tereseta-que-baixava-les-escales

I

«No s'hi val, no s'hi val encara, tu clisses. Has d'aclucar els ulls i t'has de posar d'esquena a nosaltres, mirant cap a Santa Maria. Però cal fixar primerament la volta, que serà pel carrer dels Corders, pel carrer de la Bomba, Rera-la-fleca, el carrer de l'Església i la placeta. No, pel rial no, perquè ens ensorraríem, i la volta ja és prou llarga. Si ho carreguem, no ens aconseguirem mai, i d'altra banda és massa cansat. La rectoria, paret de cuit, us hi aveniu? Ara, que no hem de fer patotes. La Teresa para, au, correm. No s'hi val, que ella filustra, Teresa, filla, ja t'ho he dit, t'has de posar d'esquena a nosaltres, mirant cap a Santa Maria. Si ho fas, no necessito que acluquis els ulls, però no t'has de bellugar gens, fins que cridem. Vejam, que no m'heu entès? Pel carrer de la Torre sí, tornem-hi. Pel rial no, que la sorra entrebanca. Demanes que comptem de nou? Hem comptat abans, Teresa. No t'hi conformes? Com perdem el temps! Es farà fosc, amorraran les barques, i no haurem començat a jugar. Que la "Panxita" us torna de Jamaica? Qualsevol diria! El pare va anar més lluny, a Rússia i tot. Va venir amb un abric de pells i quedava tan pelut, que semblava un ós. Quan va entrar a donar les gràcies d'arribada, fra Josep d'Alpens, que era a la trona, el va saludar, de per riure, com si fos el dimoni, el pare ho conta sempre. Au, juguem o no juguem? Sembla que la vostra sigui l'única fragata que hi hagi al món. Ai, filla, que ets tossuda! Comptem, i a qui toqui, que no protesti. Macarró, macarró, xambà, xiribí, xiribí, mancà. Tu, altra vegada. Tereseta, fort. Escampem-nos. Ranqueges, Bareu? Espereu-vos, nois, que el Bareu ranqueja. Se li fan condicions o vigila el marro? Bé, que ajudi a vigilar-lo. No et queixis, Tereseta, que no pares sola. Au, a la fi. Ei, d'esquena! Si el Bareu, coix o no, fa de porter, ens serà gairebé impossible d'atansar-nos a la rectoria. Qui xiscla "fet"? No, Teresa, no, nosaltres no ens havíem encara amagat. No baixis les escales, Tereseta, et dic que no les baixis, un poca-soltta s'ha escridassat abans d'hora. Excuses, enredaire jo, que em veig atrapada? Quines poques ganes de jugar que tens! I et fa ràbia de parar, ve-t'ho aquí. No baixis les escales, que no em sents?, no les baixis. Està bé, renyides! Sí, ja em pots córrer al darrera, plego.»

II

«No les havies vistes? Noi, d'on surts, si varen tornar ahir! Aquesta vegada ha estat un senyor viatge de tres mesos, per la Bàltica i després, per terra, és clar, per Alemanya, Suïssa, Milà, Venècia i Florència. Varen deixar la "Panxita" a Dantzic. És estrany, no havien d'anar a Itàlia, perquè el viatge era solament per mar, un viatge comercial. Devien persuadir el capità de convertir-lo en un passeig de plaer, en una volta romàntica. El pare els concedeix tot el que li demanen. Avui estan radiants, conten i no acaben. Han dut muntanyes d'objectes magnífics: cristalleries de Trieste, porcellanes procedents de Capodimonte, marbres, sedes, medalles. A Fiésole es varen trobar amb Vicenç de Pastor, o ell es va fer trobadís, perquè estima Teresa. Sospito que no ha tornat massa triomfador, està capcot i es nega a la confidència. Sí, són unes noies molt boniques, i Teresa ho és més que Júlia, que no? No m'hi avinc, Teresa és més bonica. Sobretot d'ençà del retorn, li endevino una lluïssor als ulls, una llum recollida i llunyana, una alegria amagada i manifesta alhora. Júlia és més fina, però també és més esborradissa i està delicada. La mare morí tísica, i això va ser un cop per al capità. Aquest i el disgust del fill, malaguanyat noi. Crec que ara és a la Trinitat, enmig de negres i de purrialla blanca. Es va casar amb una criolla, potser fins i tot una mestissa, tenen una criatura escarransida, una nena geperuda, i em penso que la passen magra. Ja s'atansen. Mira com baixen les escales de l'església, ni freguen els graons. Teresa és esplèndida, tu queda't amb Júlia. Ja te'n pots riure, ja, però semblen unes duquesses, i aquesta tarda, al ball de l'enramada, seran les reines.»

III

«No saludis Teresa, no la saludis, no veu ningú. Com ha canviat, ella que era tan alegre! És que són molts cops, l'un rera l’altre. Júlia es va morir, després d'una lenta agonia i d'haver lluitat mesos llargs, amb coratge, contra la mort. El dia mateix que es morí, la "Panxita" va encallar a les boques del Roine. No, no va ser una pèrdua econòmica considerable, perquè en Vallalta és ric, però estimava tant la seva fragata! D’ençà del naufragi, no s’ha embarcat més, ha avorrit el navegar. Es passa els dies a la "Pietat", la seva horta, enmig d'arbres i de llibres, contemplant la mar de lluny. Aquest home, tan fort abans, ara és un vell vacil·lant, decrèpit. Ja no conta les seves aventures marines, perd la memòria. Quin home que va ser! Diuen que arribà a assistir, de brivall, a l'expedició d'en Barceló contra Alger, la passada centúria, encara que els comptes potser no surten, i ha estat després pertot arreu, a Ilo-Ilo, a Mèxic, a les Nicobar, a Terranova, a Odessa, però ara el capità ja no desitja sinó morir en la calma de les seves arbredes, i la filla té cura d'ell. Sí, Teresa és una dona potser de quaranta anys, potser de més, i Vicenç de Pastor encara espera una paraula dels seus llavis, però Teresa no estima ningú. No la saludis, és inútil, no et veurà, baixa d'esma les escales.»

IV

«Fixa't com baixava les escales, que senyora! Pas de dama, lent, compassat i lleuger alhora, d'un ritme igual i segur, d'una escola i d'un estil que s'han perdut. Sí, la Teresa és molt vella, ja ho saps, té els meus anys. Que si ho puc recordar? Vàrem jugar tantes vegades juntes, en aquesta placeta, a cuit, a marro-titiu, al soldat plantat, a saltar i parar. I ara això és ben lluny. Aleshores el poble se'ns apareixia com si fos més gran, immens, d'un color més ric, amb un altre caràcter. Les nostres corregudes sempre descobrien un nou racó amagat. Cada tarda esperàvem al sorral l'amorrada de les barques i, de tant en tant, el retorn d'algun veler de les remotes mars d'Amèrica o de la Xina. El meu pare també va ser pilot i anà fins a Rússia, a través d'aigües gelades, vorejant niells de glaç. Arribava després vestit amb pells, igual que un ós, i a l'església escandalitzava amb el seu luxe. Tot va passar. Algun dia, al capvespre, ens enfonsàvem pels canyars dels rials, amb l'esgarrifança d'una aventura prohibida. Avancàvem gairebé a les palpentes, i ens voltava com el pressentiment d'un miracle. Hi havia potser una teranyina de boira al Remei i una gropada de bruixes al fons, damunt la Muntala. I contàvem, en tornar, a les nostres àvies l'incident d'una topada amb algun fantasma. Tot passà. Vàrem anar creixent, i jo em vaig casar. La Teresa i la seva germana Júlia, morta, tísica, de fa molts anys, varen viatjar amb el capità Vallalta, en la "Panxita". Més tard la fragata va naufragar, i al cap de poc, la Júlia i el vell es varen morir. I ara, ja ho veus, la Teresa passa pel meu costat sense mirar-me, amb la neboda geperuda al darrera, com una ombra de gos, passa fregant-me i ni em mira, i la meva família ve d'una estirp almenys tan clara com la d'ella, i jo li he de donar tractament, com una menestrala. Tot canvià. La Teresa és una vella trista, no sap riure. I el poble em sembla, i a ella de segur que també, tan petit, tan buit i rònec! I en altre temps la nostra fantasia l'imaginava com dintre un núvol, sense límits. Carrer de la Bomba, Rera-la-fleca, carrer de la Torre. La Teresa baixava rabent els graons de l’església, i fixa't ara com els baixa. Això sí, tan senyora, amb pas de dama.»

V

«Tu diràs, la caixa de la "Fragata" vols que no sigui de fusta bona? Fuig, la neboda és ganyona, anem, però no escatimaria un cèntim en un detall de tant supòsit. Al cap i a la fi duien la mateixa sang, i no s'exposarà a les estisores de les llengües. Mira, de criada, o pitjor, a senyora i majora: els camins de la vida. El senyor Vicenç de Pastor, que encorbat! Sembla un axioma. Desenganya't, és tan vell i es queda tan sol, i diuen que sempre la va estimar, vés a saber. Sí, una gentada, aquest espectacle no es veu sovint, cada dia no moren "Fragates". Uf, molt rica, calcula-li per un cap baix dues-centes mil unces i et quedes potser curta. La picossada, sencera per a la gepes. Ai, no, filla, no, no no em fa peça. Déu m'ha fet ben dreta i igual, i amb salut. Ho prefereixo. Per deixar-ho! Fixa't com la ronden, ahir l'allunyaven quasi a fuetades, i avui fixa't com la llepen. Totes hi són: la botirona Bòtil, la Coixa Fita, la Caterina, La Narcisa Mus. Les tres últimes varen amortallar la vella, perquè la Paulina, la neboda, no en va ser capaç, i ara passen el platet, les males pues. Saps el que em va contar la Narcisa? Ve't aquí que, mentre buscaven la mantellina de la morta, varen trobar uns rulls rossos i el retrat d'un home dintre una capseta, el retrat d'un jove alt i fort. I, espera, tenia un nom a sota, un nom estrany, com de gavatx. I ningú no va sospitar mai res, com que viatjà tant! I ella, tan dura, tan orgullosa. No saludava la padrina, la meva padrina, Déu l'hagi perdonada, perquè era pobra, i això que havien jugat juntes, de petites. I ja ho veus: un, d'amagatotis. Anem, però, és un suposar, el cas és que potser no va fer mai res de mal. Quietud, ja la baixen. Ha de pesar, i aquestes escales són estretes, que no rellisquin. La fusta és cara, no en pots dubtar, és cara, ja t'ho deia. Els del baiard suen, fan angúnia, mira com suen. Vejam si l'esberlaran daltabaix de les escales. »

("Tereseta-que-baixava-les-escales", Salvador Espriu, dins Narracions. Barcelona: Edicions 62, 1974, p. 9-16)

Resum de la sessió del dia 10 de gener de 2008

Durant la sessió la sessió del dia 10 de gener de 2008, vam parlar de l’espai narratiu, el punt de vista i el temps lilerari, aspectes que vam treballar en dos contes més: L’”Hedera helix”, de Pere Calders, i “Tereseta-que-baixava-les escales”, de Salvador Espriu.

Pel que fa a aquest darrer conte, que us reproduïm sencer, vam posar deures: es tracta de reconvertir cada un dels apartats a un format convencional: discurs narratiu, diàlegs directes i indirectes, etc. Ja en publicarem el resultat!

El proper dia, 17 de gener, que ja serà l’últim del curset, treballarem els diàlegs i llegirem el conte “Raspall”, també de Pere Calders i els contes que Biel Barnils (“Diumenges creuats”) i Anna Miralpeix (“Capricis de l’atzar”), assistents al curset, han fet a partir de la proposta de la primera sessió, i que ja fa dies que estan publicats al bloc.

Mirarem d’analitzar-los des de tots els angles treballats al llarg del curset. Un esquema d’aquesta anàlisi podria ser el següent:

1. Nivell de llenguatge: col·loquial, culte, directe, descriptiu...

2. Lèxic, adjectivació i imatges literàries.

3. Estructura: plantejament, nus, desenllaç.

4. Punt de vista: persones gramaticals

temps verbals

narrador i personatges secundaris

5. Temps literari: variacions d’ordre (retrospeccions, anticipacions...) de duració (acceleracions, desaccceleracions...) de freqüència (repeticions...)

6. Espai narratiu: geogràfic, imaginari però versemblant, imaginari inversemblant, etc.

7. Diàlegs (directe, indirecte...).

Resum de la sessió del dia 20 de desembre de 2007

El dia 20 de desembre de 2007 vam parlar de l’estructura dels contes, a partir de dos exemples concrets: “La maleta marinera”, de Pere Calders, i el “conte” que Quim Monzó va llegir com discurs inaugural a la Fira del Llibre de Frankfurt 2007.

Ho vam fer a partir d'aquest esquema:

EL CONTE LITERARI: ESTRUCTURA

Títol: Molt important. A vegades una paraula, o una sola frase, pot suggerir un conte. (Exemple: “Antaviana”, de Pere Calders).

Altres vegades, en canvi, el títol no es veu clar fins que s’ha acabat d’escriure el conte.

Com que el conte, per definició, és curt, el títol hi té un valor informatiu, o de suggerència, molt important.

Plantejament: Situa l’acció. Ha de crear expectativa, ha de fer venir ganes de continuar llegint.

Pot incloure:

Descripció del personatge principal: física i de caràcter.

Descripció més resumida d’algun personatge secundari.

Descripció del lloc o de l’ambient.

Indicacions del temps: estació de l’any, matí, tarda, hora del dia més precisa...

Indicacions del temps meteorològic: estació de l’any, fred, calor...

Nus: Ens diu què hi passa. En un conte, ha de passar alguna cosa, encara que aquesta cosa sigui mínima; fins i tot pot explicar només un procés mental.

Pot incloure:

Descripcions resumides de personatges secundaris.

Descripcions resumides de llocs secundaris.

Diàlegs, directes o indirectes.

Desenllaç: Ens explica com acaba. És indispensable que un conte “acabi”. Hi ha d’haver almenys una frase que faci de conclusió. És aconsellable no començar a escriure un conte si encara no tens clar el desenllaç.

Aplicat al conte de Pere Calders, aquest esquema es traduiria més o menys així:

EL CONTE LITERARI: estructura d’un conte de Pere Calders.

Títol: La maleta marinera

És un títol enigmàtic. De fet és purament circumstancial, però fa venir ganes de saber-ne més coses.

Plantejament: Situa l’acció en una platja qualsevol, al començament. Hi ha unes quantes frases descriptives, que fan més referència al temps atmosfèric i al sentit del tacte que a cap altra cosa. Fa calor, per tant pot ser al migdia.

Descripció del personatge principal: El narrador (el promès) també és un protagonista. Escrit en primera persona, en passat. No sabem com és físicament, però sí el seu caràcter: és dòcil, potser calçasses i tot, submís.

De la promesa, la Julieta, en tenim una breu descripció física (té un “cos meravellós), però el seu caràcter es va perfilant tant en aquesta part del conte com al llarg de la narració: és dominant, autoritària, gelosa.

Nus: Ens diu què hi passa:

· El promès es capbussa per complaure la promesa.

· Troba una maleta al fons del mar, que conté un objecte estrany amb una adreça gravada.

· El promès va al lloc de l’adreça i es deixa seduir per la propietària de l’objecte.

Pel que fa als personatges secundaris, n’hi ha dos: un guardià de banys, que fa el paper d’entès, i una noia prima, que només serveix per a no fer tan lineal la narració.

Descripció del lloc o de l’ambient: de la platja passem a una descripció del fons del mar i després a la d’una casa: tant de l’aspecte exterior com interior.

A la casa, tot fa pensar que hi ha llum artificial; potser és al vespre.

Diàlegs, directes:

1. Parla el guardià de banys.

2. Parla dues vegades la noia que sedueix el promès.

3. Parla una vegada el promès.

Tots els altres diàlegs són indirectes.

Imatges literàries: ironia.

Desenllaç: Ens explica com acaba: el promès trenca la seva relació amb Julieta i se’n va a viure amb la noia que el sedueix.

Es pot interpretar que contradiu la descripció: pren la iniciativa.

Però també es pot interpretar el contrari: es deixa portar per les circumstàcies, és seduït per “la noia de les perles”.

Diumenges creuats

Diumenge 20 de maig del 2007. Vespre.

Dia molt assolellat sense ombres ni núvols, bufa un vent agradable. Hem passejat amb el Pau tot el matí pel parc del costat de casa. Com sempre sense dir-nos re, sense esperar re un de l’altre. Té sentit tot plegat? Fa dies que no em ve la regla i estic neguitosa. Continuo amb el llibre que em va deixar la Victòria. De moment m’agrada molt i espero que el final no em decepcioni.

Aquesta tarda he conegut un tal Príncep de la Satisfacció al xat. Al principi m’ha semblat un nick ridícul però hem xatejat molta estona ell i jo sols. Li he retret que escriu amb moltes faltes i ell m’ha dit que als xats la gent va per feina i no s’està per dièresis ni accents. Però hi ha alguna cosa que m’ha agradat d’ell i que mai he trobat en el Guillem i encara menys en el Pau, un no sé què que no sabria definir encara. El Guillem també el vaig conèixer fa un any i escaig al xat i al principi em va donar exactament les mateixes sensacions que em dóna el Princep de la Satisfacció. Ens continuem veient cada divendres a casa seva, tot i que és cansat portar una doble vida i ell ja m’ha dit per activa i per passiva que mai abandonarà la seva dona. Però tampoc vol que ens deixem de veure, si no s’aclareix l’aviaré. Els homes són tots uns cagadubtes!

Pel què fa al meu matrimoni amb el Pau, el pare dels meus fills, no sé encara què fer amb ell. Sóc una covarda per no deixar-lo, doncs és absurd continuar junts. Dimecres que ve fem divuit anys de casats i estic convençudíssima que ni ho recorda.

Diumenge 20 de maig del 2007. Vespre.

Començo un diatari. Així apandré a escriure. Una noia amb qui he xatejat avui m’ho ha ratret. Mai li he dunat importancia a l’escriptura. Jo em dedico a vendre tubus d’escape i m’interessa poc com escric però m’ha convençut adamés m’ha explicat que escriu un diatari fa molts anys y que li ha servit per aprendre a escriure i puder ordenar les idees en relació amb ella i amb als altres. Diu que escriu cada diumenge perquè és el dia que està més tranquil·la i pot fer el resum de la setmana. Les dones són molt rares però a vagades l’ancerten, jo també ho faré. Em sembla que la Sara també n’escriu un. Un dia li vaig trobar una llibreta i de seguida me la va agafar diu que són coses seves personals i ningú té dret a llegir-les. Als diumenjas a la tarda sals passa escrivint potser aquest diatari i altres coses.

Dimecres fará divuit anys que astic casat y em sembla que ella ni s’enrecorda.

Diumenge 27 de maig del 2007. Tarda.

Ens han donat un gatet de tres mesos. Encara li hem de buscar un nom. Jo li vull posar Baudelaire. L’ignorant del Pau m’ha demanat què vol dir! Porto massa temps convivint amb una persona que no m’aporta res com no sigui una mica de sexe i una mica de diners cada mes. En canvi el Guillem els divendres i el Príncep de la Satisfacció pel xat em donen tot allò que necessito!

Dimecres vam fer divuit anys de casats amb el Pau. No vam fer res especial. Només l’amor i malament. Vam sopar el què havia sobrat del dinar i del dia anterior. El molt cretí va regalar-me un ram de flors d’aquelles horribles, li he dit milers de vegades que no m’agraden les roses i ell sempre me les regala. Ho deu fer expressament!

Diumenge 27 de maig del 2007. Matí.

Segon dia al meu diatari. Acabo de rellegir el que vaig escriure diumenge passat i em sembla que hi ha moltes faltas però més igual això no ho llegirà mai ningú ni pretenc ser un super escriptor.

L’altre dia la Sara i jo vam fer divuit anys de casats. A l’últim moment li vaig comprar un ram de roses perquè em sembla recordar que li agraden molt. Va fer veure que li feia molta il·lusió però crec que no, això es nota. Ella no em va regalar res de res, ni les gràcies per les roses.

Uns cosins de la Sara ens han dunat un gat petit. Jo no el volia perquè odio els animals y hem discutit amb la Sara tot el matí. Se naurà de cuidar ella perquè jo passo. Sempre acabem fent el que ella vol. Li vol posar un nom raríssim, pobre gat.

Divendres al centre em va semblar veure la Sara amb un home però devia confondrem.

M’agradaria fotre ni que sigui un polvo amb la Sucre. Aquesta setmana hem xatejat tres dies com a mínim y demà li diré si vol quedar.

Diumenge 3 de juny del 2007. Tarda.

Fa dies que el Príncep de la Satisfacció em demana que li envïi una fotografia meva. No ho faré, em veig molt lletja últimament. No m’agrado. Li he demanat que me n’enviï una ell i m’ha dit que abans ho faci jo. Em continua agradant i encara no sé per què. Diu que hauríem de veure’ns un dia però em fa por. I si no és com jo me l’imagino? Diu que treballa a una empresa que fa tubs d’escapament, ja és casualitat, com el desgraciat del meu home.

Aquest divendres no he pogut veure el Guillem perquè no podia, havien quedat amb la seva dona per fer no sé què.

Diumenge 3 de juny del 2007. Vespre.

Li he demanat una fotografia a la Sucre i no vol. Fins que no me la passi jo tampoc ho faré.

No sé si m’agrada axò del diatari, ni si em servirà de res perquè no consulto mai el diccionari com em diu sempre la Sucre que haig de fer. Em recorda un profe de català pesadíssim. No recordo com es deia però era francament dinamitable! Et baixava mig punt cada vegada que a un examen oral deies buenu o pues, però si ho diu tothom!

Abans d’anar a domir miraré si hi ha la Sucre al xat, és com si la trobés a faltar i gairebé no la conec.

Diumenge 10 de juny del 2007. Vespre.

Porto molts dies sense poder escriure cap poesia. No em surt, m’he quedat eixuta de versos. Em preocupa. La relació virtual amb el Princep de la Satisfacció m’ha deixat sense paraules, la poesia no em brolla com fa uns mesos. Deu ser que només tinc paraules per ell. Fins i tot m’he aprimat tres quilos des de la darrera vegada que em vaig pesar a la bàscula aquella que em va regalar la mamà.

Ahir vaig acabar el llibre que em va deixar la Victòria. El final és esplèndid. A part de ser una molt bona amiga l’encerta sempre amb els llibres que em deixa. Llegeix molt i sap quina mena de llibres em poden agradar perquè em coneix fins i tot millor que el Pau. Mira que no saber qui era Baudelaire! Encara no sap ni pronunciar-ho!

No sé quin llibre llegiré a partir d’ara. La sensació d’haver de començar-ne un m’excita. Puc estar un o dos dies sencers per triar-lo. De la mateixa manera em sap molt greu acabar-lo si m’agrada molt. A vegades he plorat i tot a l’acabar un llibre. Sóc una fleuma.

Hem quedat demà per veure’ns amb el Princep de la Satisfacció a Vic, al costat de la feina. Aquesta setmana hem xatejat gairebé cada dia. Em fa riure moltíssim. Crec que a partir de demà em tornarà a sortir la poesia com abans. Necessito veure-li la cara, ni que sigui, sentir la seva veu que segur que és bonica, dolça, agradable.

Diumenge 10 de juny del 2007. Vespre.

Finalment coneixeré a la Sucre. És la primera vegada que quedo amb algú pel xat a mi no m’agraden gaire els xats però la Sara m’ha robat el cor i la vull conèixer. Portaré condons per si de cas, mai se sap.

Hem quedat a Vic, diu que és on treballa. La Sara també treballa a Vic, aviam si me la trobaré…

Hem quedat a un bar que es diu Neutral. Ella anirà amb un jersei de color vermell i portarà un llibre molt gran a la mà d’un tal Joan Brosa que es diu poesia rasa.

Estic neguitós. M’agradarà quan la vegi? Al final no ens hem intercanviat cap foto, només sé d’ella que m’agrada molt.

Diumenge 17 de juny del 2007. Tarda.

Estic trista perquè sé que trobaré a faltar el Pau malgrat que el nostre matrimoni no tenia present ni futur. Demà se’n va de casa, ja ha fet tots els paquets, ni tan sols he pogut ajudar-lo. La sensació és estranya. De moment al nen no li explicarem res, li direm que el pare ha marxat per uns quants dies.

Li explicava a la Victòria el que m’havia passat i rèiem com unes lloques, mira que lligar amb el teu home per internet i no adonar-te’n.

Ja he quedat amb el Guillem que a partir d’ara ens veurem tots els divendres a casa meva, tot i que és al·lèrgic als gats, què faré amb el Baudelaire?

Diumenge 17 de juny del 2007. Vespre.

Abandonu aquest dietari, no té cap sentit continuar-lo. Resulta que la Sucre era la Sara! Quan la vaig veure em van caure els collons a terra. Primer vam riure però després vam discutir molta estona. A mitja discusió em va dir que fa temps que s’entén amb un tal Guillem i que ho vol deixar, que no té cap sentit la nostra relació encara que purtem divuit anys casats. Em va prometres que podré veure els nens però que se’ls queda ella a la casa.

Estic trist y enfadat amb mi mateix i amb la Sara. No sé on aniré a viure. El meu amic Marc que també està separat em va dir que podia anar a casa seva fins que trobi un lloc on refer la meva vida.Ja he fet les maletes, la Sara ni tan sols m’ha ajudat. Demà me’n vaig.

CAPRICIS DE L’ATZAR

Des d’un principi li vas dir que eres de Reus, per aquelles coses del benefici de l’anonimat que et permet estar davant de la pantalla de l’ordinador i mentir sense fer gaire esforç. I tantes altres coses, li has dit, amb aquest benefici! Mentint sense aturador, sense més feina que la d’idealitzar-te tu mateix i la d’idealitzar aquesta princesa que flota en la immensitat de la xarxa i que has tingut la sort de trobar, virtualment.

- Fins després…

Et tremolen les mans quan li tecleges la frase. I els punts suspensius, més determinants del que ara et poden semblar. Finalment us coneixereu. No et sorprèn que t’hagi dit de quedar al Glop, el local de Barcelona on la Sabrina sempre va a fer el cafè amb les seves amigues. Quina casualitat. Només faltaria que us trobéssiu, amb la teva dona, avui!

- Tu, aquest vespre tinc una reunió de feina que segurament s’allargarà fins a altes hores de la matinada… Et deixaré alguna cosa per sopar al microones. Adéu.

Mires la Sabrina i el seu cul enorme com desapareixen balancejant per la porta del teu estudi. No pots suportar veure com camina. Sembla un elefant malgirbat! I per què deixa la porta oberta? Li tens dit que tanqui la porta, collons!

Quin gran dia, quan vau decidir no tenir canalla i poder disposar d’un estudi per cada un amb el seu corresponent equip informàtic… Quin gran dia!

Sospires. Per fi avui coneixeràs la teva princesa de veritat. Perfecte, no t’has d’inventar cap excusa per a la dona. Tot va rodat.

Heu quedat que portaràs un lliri i així ella et reconeixerà de seguida. És la dona de la teva vida, la princesa que espera que la vagis a buscar. Segur que té uns pits grossos i dolços. Estàs tan nerviós que no t’has adonat que passeges pel pis l’etiqueta de la nova americana, comprada per a l’ocasió. També et vas afaitar ahir, perquè saps que et fan més interessant aquests quatre pèls desorientats i enfurismats que poblen les teves galtes rodones al cap de vint-i-quatre hores d’haver-hi passat la fulla.

Surts de casa i estàs tan nerviós que tens la sensació que en qualsevol moment pots explotar de l’emoció. Pel carrer, algú t’ha volgut aturar per fer-te una enquesta i has respost un “Tinc pressa, ho sento” a un volum tan elevat de veu que el pobre entrevistador s’ha quedat de pasta de moniato per la cridòria. Et dius que t’has de controlar. Entres a la floristeria i aprofites per respirar profundament.

- No, no cal que l’emboliqui, el portaré a la mà, dius a la dependenta.

Surts amb el lliri a la mà i enfiles Passeig de Gràcia, cap al Glop. Segueixes passejant l’etiqueta de la nova americana. Mentalment vas repassant les converses virtuals de les últimes setmanes amb la princesa. No et pots creure que hagi arribat el moment de veure-us. Per un instant et passa pel cap la Sabrina. Tot i que t’ha dit que té una reunió, si te la trobessis al local potser seria bo dir-li que no en vols saber mai més res, d’ella. Que has trobat la teva princesa i que mi-te-la, que maca que és i quins pits més grossos que té. “No, estúpid, no és qüestió de fer un numeret, avui”, et dius. “Has de procurar mantenir-te tan correcte i elegant com has estat a través de la pantalla, tots aquests mesos”. Merda, aquests pensaments et fan posar més nerviós.

Ja gairebé és fosc. Albires el cartell lluminós del Glop en tombar el carrer del Cigne. Et sents com un flam acabat de desmotllar. Mires el rellotge. Molt bé, fas cinc minuts tard. Te la imagines, a ella, esperant-te, asseguda a la barra, tal com t’ha dit que t’esperaria, amb una gerbera darrera l’orella, engalanant-li els cabells de cabellera de princesa.

Ets davant del Glop. Des de fora, pots veure l’interior del bar a través dels vidres. Estens la mà que no té lliri per obrir la porta quan, de sobte, el veus. I et deixa glaçat, immòbil, uns quants segons. El cul de la Sabrina vessa per tots els costats del tamboret. De sobte, com si es sentís observada, es gira una gerbera al costat de la cara excessivament maquillada de la dona. I et veu. I us quedeu glaçats tots dos, perplexos, mirant-vos durant uns quants segons, incrèduls.

Tants segons com perquè l’ànima et caigui als peus i després torni a pujar perquè puguis reaccionar. Fins i tot el lliri s’ha estremit.

Anna Miralpeix i Llobet

Desembre de 2007