CURSET DE TÈCNIQUES D’ESCRIPTURA

Lectura pública de LA PLAÇA DEL DIAMANT

2008-02-14T11:50:00.002+01:00

Vine a llegir La Plaça del Diamant de Mercè Rodoreda

Dia: dissabte, 8 de març

Hora: a les 10 del matí i fins que s’acabi l’obra

Lloc: Biblioteca Dos Rius, Torelló

Tothom hi és convidat!

Si hi voleu participar només ens ho heu de fer saber: b.torello.dr@diba.cat / 938594043

Organitzen: Biblioteca Dos Rius; Ajuntament de Torelló; Ràdio Ona - programa Diàlisi -

Col·laboren: Setmanari Torelló; Setmana del Llibre en Català

L’Aula Segimon Serrallonga celebra els cinc anys amb una lectura popular de textos

2008-02-03T21:46:00.000+01:00

Amb motiu del cinquè aniversari de la seva creació, l'Aula Segimon Serrallonga de la Universitat de Vic (UVic) us convida a la presentació de l'antologia "Sempre voldré voler", a càrrec de Víctor Obiols, i a una lectura col•lectiva de textos de l'autor a càrrec d'una trentena de persones.
També es projectarà un audiovisual sobre Segimon Serrallonga realitzat pel Servei d'Audiovisuals de la UVic. L’acte tindrà lloc el proper dijous, dia 7 de febrer, a les 7 de la tarda, a la Sala Segimon Serrallonga de la Masia Torre dels Frares.
- Més informació de l’Aula Segimon Serrallonga

(Informació d'osona.com)

Berenar Literari de Manlleu 2008

2008-01-28T14:23:00.000+01:00

VINE A LLEGIR EN VEU ALTA!

L’acte de lliurament de premis del XIV Premi de Narrativa Frederica Montseny enguany tindrà lloc durant el Berenar Literari de Manlleu 2008, a la sala d’exposicions de can Puget, el dia 8 de març a les 6 de la tarda.

L’acte consistirà en un recital de textos de dones escriptores de literatura catalana i universal, a càrrec dels alumnes participants de les dues edicions del Taller d’Escriptura, organitzat per l’àrea de Cultura de l’Ajuntament de Manlleu, i també de tothom qui ho desitgi.

Els assistents a l’acte també podran recitar textos que ja portin preparats o que podran escollir entre els llibres que hi haurà a la sala d’exposicions de can Puget cedits per la Biblioteca de Manlleu.

Qui vulgui assistir als dos assajos previs que es faran per preparar el recital que es posi en contacte amb Anna Miralpeix de l’àrea de Cultura (miralpeixla@manlleu.cat / 93 850 66 66 EXT 175).

En finalitzar l’acte s’obrirà un debat sobre l’actualitat de les bases del Premi de Narrativa Frederica Montseny: “Cal modificar les bases del premi perquè deixi d’anar dirigit únicament a dones?”. Després del debat, una votació popular decidirà democràticament el futur del premi en la propera convocatòria.

Vent d'aram, Joan Vinyoli

2008-01-23T16:35:00.000+01:00

ESPECTACLE "VENT D'ARAM"

Descripció

Espectacle sobre la poesia
de Joan Vinyoli.
Direcció: Lluís Solà.
Flauta: Mercè Miró.
A càrrec de Lluís Solà,
Mercè Miró i Pep Paré.

Temàtica

TEATRE

Data

25/01/2008

Horari

21 h

Lloc de celebració

Teatre Cirvianum
Pl. Nova, 10
Tel. 93 8504095 i 93 8593612
Torelló (Osona)

Venda d'entrades

Preu: 8 euros.

Entitat organitzadora

http://www.ajtorello.net/cultura/cirvianum.asp

Resum de la sessió del dia 17 de gener de 2008

2008-01-23T10:19:00.000+01:00

Durant la quarta i última sessió del curset d’enguany , i dins la temàtica del conte, vam treballar els diàlegs. Els vam explicar com a una mena de “zoom” que acosta l’acció narrativa al lector, és a dir: semblants a un primer pla que ens permet observar de prop les expressions i la manera de fer dels personatges.

Per la seva forma, els vam diferenciar en directes (complets, incomplets) i indirectes (implícits, explícits); per la seva funció, en essencials per a la trama i circumstancials, que poden tenir una funció purament estètica, o més rellevant. També en vam observar la puntuació (guions, cometes) o l’absència de puntuació, deliberada per tal d’aconseguir un determinat efecte de fluència narrativa.

Com a exercici pràctic, vam comentar els “deures” de la sessió anterior, que consistien en traslladar el conte de Salvador Espriu, “Tereseta-que-baixava-les-escales”, escrit tot ell en segona persona i a base de diàlegs directes incomplets (només s’expressa un interlocutor) a una narració convencional. Us en reproduïm un exemple, fet a partir del darrer apartat del conte.

Finalment, vam comentar els contes de Biel Barnils (“Diumenges creuats”) i Anna Miralpeix (“Capricis de l’atzar”), tots dos molt ben aconseguits, i vam proposar una possible millora en cadascun.

Per a “Diumengtes creuats”, escrit en forma de doble dietari, potser es podria experimentar una variació del temps narratiu: fer que la història de la noia progressi cronòlògicament, i que la història del noi ho faci en sentit contrari: des del desenllaç al començament. Per a “Capricis de l’atzar”, en què la ironia és un dels trets més rellevants, ens va semblar que es podria posar de manifest des del començament, per tal de poder llegir tot el conte des d’aquesta òptica.

"Tereseta-que-baixava-les-escales": modificació del darrer fragment ( V):

- Qui enterren, avui? Pel bagul, diria que és algú important...

- Tu diràs, la caixa de la "Fragata" vols que no sigui de fusta bona? Fuig, la neboda és ganyona, anem, però no escatimaria un cèntim en un detall de tant supòsit. Al cap i a la fi duien la mateixa sang, i no s'exposarà a les estisores de les llengües.

Les dues dones, arraulides al capdavall de l’església, tafanegen discretament, murmuren amb veus gairebé inaudibles. La més entesa té una edat indefinida, i el rostre solcat d’arrugues antigues. La jove, també amb la cara i les mans gastades de les dones dels mariners, se l’escolta amb una curiositat mal reprimida.

El seguici de l’enterrament, encapçalat per la senyora geperuda, seu als primers bancs de l’església plena de llums i guarnida per a l’ocasió.

- Mira, de criada, o pitjor, a senyora i majora: els camins de la vida. El senyor Vicenç de Pastor, que encorbat...Desenganya't, és tan vell i es queda tan sol, i diuen que sempre la va estimar, vés a saber.

La dona jove s’ho mira extasiada:

- Sí, una gentada, aquest espectacle no es veu sovint...I, dius que és molt rica, ara, la neboda?

- Uf, molt rica, calcula-li per un cap baix dues-centes mil unces i et quedes potser curta.

- Quina enveja! Amb la meitat faríem...

- Ai, no, filla, no, no no em fa peça. Déu m'ha fet ben dreta i igual, i amb salut. Ho prefereixo. Però com la ronden: ahir l'allunyaven quasi a fuetades, i avui fixa't com la llepen.

Totes les dones del poble hi són, de fet: la botirona Bòtil, la Coixa Fita, la Caterina, La Narcisa Mus...Hi són, però apartades, perquè la difunta era una senyora, i ja se sap que s’han de guardar les distàncies.

- Saps que la Coixa Fita, la Caterina i la Narcisa varen amortallar la vella? Perquè la Paulina, la neboda, no en va ser capaç, i ara passen el platet, les males pues. Saps el que em va contar la Narcisa? Ve't aquí que, mentre buscaven la mantellina de la morta, varen trobar uns rulls rossos i el retrat d'un home dintre una capseta, el retrat d'un jove alt i fort. I, espera, tenia un nom a sota, un nom estrany, com de gavatx. I ningú no va sospitar mai res, com que viatjà tant! I ella, tan dura, tan orgullosa. No saludava la padrina, la meva padrina, Déu l'hagi perdonada, perquè era pobra, i això que havien jugat juntes, de petites. I ja ho veus: un, d'amagatotis. Anem, però, és un suposar, el cas és que potser no va fer mai res de mal.

L’ofici acabat, la gent s’aparta per deixar passar el seguici. Surten de l’església i baixen les escales amb una dignitat encarcarada: vestides de dol, amb vels que amaguen les mirades altives, les senyores van de bracet amb homes que arboren barrets de copa d’un negre brillant i esplèndid: com si fossin fets de la seda dels núvols més foscos.

Les dues dones s’afanyen a sortir per aconseguir un bon racó al capdamunt de les escales, s’abriguen del vent inclement amb els xals de llana deslluïts.

- Calla, calla, ja la baixen. Ha de pesar, i aquestes escales són estretes, que no rellisquin. La fusta és cara, no en pots dubtar, és cara, ja ho pots ben dir. Els del baiard suen, fan angúnia, mira com suen. Vejam si l'esberlaran daltabaix de les escales.

Tereseta-que-baixava-les-escales

2008-01-11T15:37:00.000+01:00

«No s'hi val, no s'hi val encara, tu clisses. Has d'aclucar els ulls i t'has de posar d'esquena a nosaltres, mirant cap a Santa Maria. Però cal fixar primerament la volta, que serà pel carrer dels Corders, pel carrer de la Bomba, Rera-la-fleca, el carrer de l'Església i la placeta. No, pel rial no, perquè ens ensorraríem, i la volta ja és prou llarga. Si ho carreguem, no ens aconseguirem mai, i d'altra banda és massa cansat. La rectoria, paret de cuit, us hi aveniu? Ara, que no hem de fer patotes. La Teresa para, au, correm. No s'hi val, que ella filustra, Teresa, filla, ja t'ho he dit, t'has de posar d'esquena a nosaltres, mirant cap a Santa Maria. Si ho fas, no necessito que acluquis els ulls, però no t'has de bellugar gens, fins que cridem. Vejam, que no m'heu entès? Pel carrer de la Torre sí, tornem-hi. Pel rial no, que la sorra entrebanca. Demanes que comptem de nou? Hem comptat abans, Teresa. No t'hi conformes? Com perdem el temps! Es farà fosc, amorraran les barques, i no haurem començat a jugar. Que la "Panxita" us torna de Jamaica? Qualsevol diria! El pare va anar més lluny, a Rússia i tot. Va venir amb un abric de pells i quedava tan pelut, que semblava un ós. Quan va entrar a donar les gràcies d'arribada, fra Josep d'Alpens, que era a la trona, el va saludar, de per riure, com si fos el dimoni, el pare ho conta sempre. Au, juguem o no juguem? Sembla que la vostra sigui l'única fragata que hi hagi al món. Ai, filla, que ets tossuda! Comptem, i a qui toqui, que no protesti. Macarró, macarró, xambà, xiribí, xiribí, mancà. Tu, altra vegada. Tereseta, fort. Escampem-nos. Ranqueges, Bareu? Espereu-vos, nois, que el Bareu ranqueja. Se li fan condicions o vigila el marro? Bé, que ajudi a vigilar-lo. No et queixis, Tereseta, que no pares sola. Au, a la fi. Ei, d'esquena! Si el Bareu, coix o no, fa de porter, ens serà gairebé impossible d'atansar-nos a la rectoria. Qui xiscla "fet"? No, Teresa, no, nosaltres no ens havíem encara amagat. No baixis les escales, Tereseta, et dic que no les baixis, un poca-soltta s'ha escridassat abans d'hora. Excuses, enredaire jo, que em veig atrapada? Quines poques ganes de jugar que tens! I et fa ràbia de parar, ve-t'ho aquí. No baixis les escales, que no em sents?, no les baixis. Està bé, renyides! Sí, ja em pots córrer al darrera, plego.»

«No les havies vistes? Noi, d'on surts, si varen tornar ahir! Aquesta vegada ha estat un senyor viatge de tres mesos, per la Bàltica i després, per terra, és clar, per Alemanya, Suïssa, Milà, Venècia i Florència. Varen deixar la "Panxita" a Dantzic. És estrany, no havien d'anar a Itàlia, perquè el viatge era solament per mar, un viatge comercial. Devien persuadir el capità de convertir-lo en un passeig de plaer, en una volta romàntica. El pare els concedeix tot el que li demanen. Avui estan radiants, conten i no acaben. Han dut muntanyes d'objectes magnífics: cristalleries de Trieste, porcellanes procedents de Capodimonte, marbres, sedes, medalles. A Fiésole es varen trobar amb Vicenç de Pastor, o ell es va fer trobadís, perquè estima Teresa. Sospito que no ha tornat massa triomfador, està capcot i es nega a la confidència. Sí, són unes noies molt boniques, i Teresa ho és més que Júlia, que no? No m'hi avinc, Teresa és més bonica. Sobretot d'ençà del retorn, li endevino una lluïssor als ulls, una llum recollida i llunyana, una alegria amagada i manifesta alhora. Júlia és més fina, però també és més esborradissa i està delicada. La mare morí tísica, i això va ser un cop per al capità. Aquest i el disgust del fill, malaguanyat noi. Crec que ara és a la Trinitat, enmig de negres i de purrialla blanca. Es va casar amb una criolla, potser fins i tot una mestissa, tenen una criatura escarransida, una nena geperuda, i em penso que la passen magra. Ja s'atansen. Mira com baixen les escales de l'església, ni freguen els graons. Teresa és esplèndida, tu queda't amb Júlia. Ja te'n pots riure, ja, però semblen unes duquesses, i aquesta tarda, al ball de l'enramada, seran les reines.»

III

«No saludis Teresa, no la saludis, no veu ningú. Com ha canviat, ella que era tan alegre! És que són molts cops, l'un rera l’altre. Júlia es va morir, després d'una lenta agonia i d'haver lluitat mesos llargs, amb coratge, contra la mort. El dia mateix que es morí, la "Panxita" va encallar a les boques del Roine. No, no va ser una pèrdua econòmica considerable, perquè en Vallalta és ric, però estimava tant la seva fragata! D’ençà del naufragi, no s’ha embarcat més, ha avorrit el navegar. Es passa els dies a la "Pietat", la seva horta, enmig d'arbres i de llibres, contemplant la mar de lluny. Aquest home, tan fort abans, ara és un vell vacil·lant, decrèpit. Ja no conta les seves aventures marines, perd la memòria. Quin home que va ser! Diuen que arribà a assistir, de brivall, a l'expedició d'en Barceló contra Alger, la passada centúria, encara que els comptes potser no surten, i ha estat després pertot arreu, a Ilo-Ilo, a Mèxic, a les Nicobar, a Terranova, a Odessa, però ara el capità ja no desitja sinó morir en la calma de les seves arbredes, i la filla té cura d'ell. Sí, Teresa és una dona potser de quaranta anys, potser de més, i Vicenç de Pastor encara espera una paraula dels seus llavis, però Teresa no estima ningú. No la saludis, és inútil, no et veurà, baixa d'esma les escales.»

«Fixa't com baixava les escales, que senyora! Pas de dama, lent, compassat i lleuger alhora, d'un ritme igual i segur, d'una escola i d'un estil que s'han perdut. Sí, la Teresa és molt vella, ja ho saps, té els meus anys. Que si ho puc recordar? Vàrem jugar tantes vegades juntes, en aquesta placeta, a cuit, a marro-titiu, al soldat plantat, a saltar i parar. I ara això és ben lluny. Aleshores el poble se'ns apareixia com si fos més gran, immens, d'un color més ric, amb un altre caràcter. Les nostres corregudes sempre descobrien un nou racó amagat. Cada tarda esperàvem al sorral l'amorrada de les barques i, de tant en tant, el retorn d'algun veler de les remotes mars d'Amèrica o de la Xina. El meu pare també va ser pilot i anà fins a Rússia, a través d'aigües gelades, vorejant niells de glaç. Arribava després vestit amb pells, igual que un ós, i a l'església escandalitzava amb el seu luxe. Tot va passar. Algun dia, al capvespre, ens enfonsàvem pels canyars dels rials, amb l'esgarrifança d'una aventura prohibida. Avancàvem gairebé a les palpentes, i ens voltava com el pressentiment d'un miracle. Hi havia potser una teranyina de boira al Remei i una gropada de bruixes al fons, damunt la Muntala. I contàvem, en tornar, a les nostres àvies l'incident d'una topada amb algun fantasma. Tot passà. Vàrem anar creixent, i jo em vaig casar. La Teresa i la seva germana Júlia, morta, tísica, de fa molts anys, varen viatjar amb el capità Vallalta, en la "Panxita". Més tard la fragata va naufragar, i al cap de poc, la Júlia i el vell es varen morir. I ara, ja ho veus, la Teresa passa pel meu costat sense mirar-me, amb la neboda geperuda al darrera, com una ombra de gos, passa fregant-me i ni em mira, i la meva família ve d'una estirp almenys tan clara com la d'ella, i jo li he de donar tractament, com una menestrala. Tot canvià. La Teresa és una vella trista, no sap riure. I el poble em sembla, i a ella de segur que també, tan petit, tan buit i rònec! I en altre temps la nostra fantasia l'imaginava com dintre un núvol, sense límits. Carrer de la Bomba, Rera-la-fleca, carrer de la Torre. La Teresa baixava rabent els graons de l’església, i fixa't ara com els baixa. Això sí, tan senyora, amb pas de dama.»

«Tu diràs, la caixa de la "Fragata" vols que no sigui de fusta bona? Fuig, la neboda és ganyona, anem, però no escatimaria un cèntim en un detall de tant supòsit. Al cap i a la fi duien la mateixa sang, i no s'exposarà a les estisores de les llengües. Mira, de criada, o pitjor, a senyora i majora: els camins de la vida. El senyor Vicenç de Pastor, que encorbat! Sembla un axioma. Desenganya't, és tan vell i es queda tan sol, i diuen que sempre la va estimar, vés a saber. Sí, una gentada, aquest espectacle no es veu sovint, cada dia no moren "Fragates". Uf, molt rica, calcula-li per un cap baix dues-centes mil unces i et quedes potser curta. La picossada, sencera per a la gepes. Ai, no, filla, no, no no em fa peça. Déu m'ha fet ben dreta i igual, i amb salut. Ho prefereixo. Per deixar-ho! Fixa't com la ronden, ahir l'allunyaven quasi a fuetades, i avui fixa't com la llepen. Totes hi són: la botirona Bòtil, la Coixa Fita, la Caterina, La Narcisa Mus. Les tres últimes varen amortallar la vella, perquè la Paulina, la neboda, no en va ser capaç, i ara passen el platet, les males pues. Saps el que em va contar la Narcisa? Ve't aquí que, mentre buscaven la mantellina de la morta, varen trobar uns rulls rossos i el retrat d'un home dintre una capseta, el retrat d'un jove alt i fort. I, espera, tenia un nom a sota, un nom estrany, com de gavatx. I ningú no va sospitar mai res, com que viatjà tant! I ella, tan dura, tan orgullosa. No saludava la padrina, la meva padrina, Déu l'hagi perdonada, perquè era pobra, i això que havien jugat juntes, de petites. I ja ho veus: un, d'amagatotis. Anem, però, és un suposar, el cas és que potser no va fer mai res de mal. Quietud, ja la baixen. Ha de pesar, i aquestes escales són estretes, que no rellisquin. La fusta és cara, no en pots dubtar, és cara, ja t'ho deia. Els del baiard suen, fan angúnia, mira com suen. Vejam si l'esberlaran daltabaix de les escales. »

("Tereseta-que-baixava-les-escales", Salvador Espriu, dins Narracions. Barcelona: Edicions 62, 1974, p. 9-16)

Resum de la sessió del dia 10 de gener de 2008

2008-01-11T15:24:00.000+01:00

Durant la sessió la sessió del dia 10 de gener de 2008, vam parlar de l’espai narratiu, el punt de vista i el temps lilerari, aspectes que vam treballar en dos contes més: L’”Hedera helix”, de Pere Calders, i “Tereseta-que-baixava-les escales”, de Salvador Espriu.

Pel que fa a aquest darrer conte, que us reproduïm sencer, vam posar deures: es tracta de reconvertir cada un dels apartats a un format convencional: discurs narratiu, diàlegs directes i indirectes, etc. Ja en publicarem el resultat!

El proper dia, 17 de gener, que ja serà l’últim del curset, treballarem els diàlegs i llegirem el conte “Raspall”, també de Pere Calders i els contes que Biel Barnils (“Diumenges creuats”) i Anna Miralpeix (“Capricis de l’atzar”), assistents al curset, han fet a partir de la proposta de la primera sessió, i que ja fa dies que estan publicats al bloc.

Mirarem d’analitzar-los des de tots els angles treballats al llarg del curset. Un esquema d’aquesta anàlisi podria ser el següent:

1. Nivell de llenguatge: col·loquial, culte, directe, descriptiu...

2. Lèxic, adjectivació i imatges literàries.

3. Estructura: plantejament, nus, desenllaç.

4. Punt de vista: persones gramaticals

temps verbals

narrador i personatges secundaris

5. Temps literari: variacions d’ordre (retrospeccions, anticipacions...) de duració (acceleracions, desaccceleracions...) de freqüència (repeticions...)

6. Espai narratiu: geogràfic, imaginari però versemblant, imaginari inversemblant, etc.

7. Diàlegs (directe, indirecte...).

Resum de la sessió del dia 20 de desembre de 2007

2008-01-11T15:02:00.000+01:00

El dia 20 de desembre de 2007 vam parlar de l’estructura dels contes, a partir de dos exemples concrets: “La maleta marinera”, de Pere Calders, i el “conte” que Quim Monzó va llegir com discurs inaugural a la Fira del Llibre de Frankfurt 2007.

Ho vam fer a partir d'aquest esquema:

EL CONTE LITERARI: ESTRUCTURA

Títol: Molt important. A vegades una paraula, o una sola frase, pot suggerir un conte. (Exemple: “Antaviana”, de Pere Calders).

Altres vegades, en canvi, el títol no es veu clar fins que s’ha acabat d’escriure el conte.

Com que el conte, per definició, és curt, el títol hi té un valor informatiu, o de suggerència, molt important.

Plantejament: Situa l’acció. Ha de crear expectativa, ha de fer venir ganes de continuar llegint.

Pot incloure:

Descripció del personatge principal: física i de caràcter.

Descripció més resumida d’algun personatge secundari.

Descripció del lloc o de l’ambient.

Indicacions del temps: estació de l’any, matí, tarda, hora del dia més precisa...

Indicacions del temps meteorològic: estació de l’any, fred, calor...

Nus: Ens diu què hi passa. En un conte, ha de passar alguna cosa, encara que aquesta cosa sigui mínima; fins i tot pot explicar només un procés mental.

Pot incloure:

Descripcions resumides de personatges secundaris.

Descripcions resumides de llocs secundaris.

Diàlegs, directes o indirectes.

Desenllaç: Ens explica com acaba. És indispensable que un conte “acabi”. Hi ha d’haver almenys una frase que faci de conclusió. És aconsellable no començar a escriure un conte si encara no tens clar el desenllaç.

Aplicat al conte de Pere Calders, aquest esquema es traduiria més o menys així:

EL CONTE LITERARI: estructura d’un conte de Pere Calders.

Títol: La maleta marinera

És un títol enigmàtic. De fet és purament circumstancial, però fa venir ganes de saber-ne més coses.

Plantejament: Situa l’acció en una platja qualsevol, al començament. Hi ha unes quantes frases descriptives, que fan més referència al temps atmosfèric i al sentit del tacte que a cap altra cosa. Fa calor, per tant pot ser al migdia.

Descripció del personatge principal: El narrador (el promès) també és un protagonista. Escrit en primera persona, en passat. No sabem com és físicament, però sí el seu caràcter: és dòcil, potser calçasses i tot, submís.

De la promesa, la Julieta, en tenim una breu descripció física (té un “cos meravellós), però el seu caràcter es va perfilant tant en aquesta part del conte com al llarg de la narració: és dominant, autoritària, gelosa.

Nus: Ens diu què hi passa:

· El promès es capbussa per complaure la promesa.

· Troba una maleta al fons del mar, que conté un objecte estrany amb una adreça gravada.

· El promès va al lloc de l’adreça i es deixa seduir per la propietària de l’objecte.

Pel que fa als personatges secundaris, n’hi ha dos: un guardià de banys, que fa el paper d’entès, i una noia prima, que només serveix per a no fer tan lineal la narració.

Descripció del lloc o de l’ambient: de la platja passem a una descripció del fons del mar i després a la d’una casa: tant de l’aspecte exterior com interior.

A la casa, tot fa pensar que hi ha llum artificial; potser és al vespre.

Diàlegs, directes:

1. Parla el guardià de banys.

2. Parla dues vegades la noia que sedueix el promès.

3. Parla una vegada el promès.

Tots els altres diàlegs són indirectes.

Imatges literàries: ironia.

Desenllaç: Ens explica com acaba: el promès trenca la seva relació amb Julieta i se’n va a viure amb la noia que el sedueix.

Es pot interpretar que contradiu la descripció: pren la iniciativa.

Però també es pot interpretar el contrari: es deixa portar per les circumstàcies, és seduït per “la noia de les perles”.

Diumenges creuats

2007-12-22T21:29:00.000+01:00

Diumenge 20 de maig del 2007. Vespre.

Dia molt assolellat sense ombres ni núvols, bufa un vent agradable. Hem passejat amb el Pau tot el matí pel parc del costat de casa. Com sempre sense dir-nos re, sense esperar re un de l’altre. Té sentit tot plegat? Fa dies que no em ve la regla i estic neguitosa. Continuo amb el llibre que em va deixar la Victòria. De moment m’agrada molt i espero que el final no em decepcioni.

Aquesta tarda he conegut un tal Príncep de la Satisfacció al xat. Al principi m’ha semblat un nick ridícul però hem xatejat molta estona ell i jo sols. Li he retret que escriu amb moltes faltes i ell m’ha dit que als xats la gent va per feina i no s’està per dièresis ni accents. Però hi ha alguna cosa que m’ha agradat d’ell i que mai he trobat en el Guillem i encara menys en el Pau, un no sé què que no sabria definir encara. El Guillem també el vaig conèixer fa un any i escaig al xat i al principi em va donar exactament les mateixes sensacions que em dóna el Princep de la Satisfacció. Ens continuem veient cada divendres a casa seva, tot i que és cansat portar una doble vida i ell ja m’ha dit per activa i per passiva que mai abandonarà la seva dona. Però tampoc vol que ens deixem de veure, si no s’aclareix l’aviaré. Els homes són tots uns cagadubtes!

Pel què fa al meu matrimoni amb el Pau, el pare dels meus fills, no sé encara què fer amb ell. Sóc una covarda per no deixar-lo, doncs és absurd continuar junts. Dimecres que ve fem divuit anys de casats i estic convençudíssima que ni ho recorda.

Diumenge 20 de maig del 2007. Vespre.

Començo un diatari. Així apandré a escriure. Una noia amb qui he xatejat avui m’ho ha ratret. Mai li he dunat importancia a l’escriptura. Jo em dedico a vendre tubus d’escape i m’interessa poc com escric però m’ha convençut adamés m’ha explicat que escriu un diatari fa molts anys y que li ha servit per aprendre a escriure i puder ordenar les idees en relació amb ella i amb als altres. Diu que escriu cada diumenge perquè és el dia que està més tranquil·la i pot fer el resum de la setmana. Les dones són molt rares però a vagades l’ancerten, jo també ho faré. Em sembla que la Sara també n’escriu un. Un dia li vaig trobar una llibreta i de seguida me la va agafar diu que són coses seves personals i ningú té dret a llegir-les. Als diumenjas a la tarda sals passa escrivint potser aquest diatari i altres coses.

Dimecres fará divuit anys que astic casat y em sembla que ella ni s’enrecorda.

Diumenge 27 de maig del 2007. Tarda.

Ens han donat un gatet de tres mesos. Encara li hem de buscar un nom. Jo li vull posar Baudelaire. L’ignorant del Pau m’ha demanat què vol dir! Porto massa temps convivint amb una persona que no m’aporta res com no sigui una mica de sexe i una mica de diners cada mes. En canvi el Guillem els divendres i el Príncep de la Satisfacció pel xat em donen tot allò que necessito!

Dimecres vam fer divuit anys de casats amb el Pau. No vam fer res especial. Només l’amor i malament. Vam sopar el què havia sobrat del dinar i del dia anterior. El molt cretí va regalar-me un ram de flors d’aquelles horribles, li he dit milers de vegades que no m’agraden les roses i ell sempre me les regala. Ho deu fer expressament!

Diumenge 27 de maig del 2007. Matí.

Segon dia al meu diatari. Acabo de rellegir el que vaig escriure diumenge passat i em sembla que hi ha moltes faltas però més igual això no ho llegirà mai ningú ni pretenc ser un super escriptor.

L’altre dia la Sara i jo vam fer divuit anys de casats. A l’últim moment li vaig comprar un ram de roses perquè em sembla recordar que li agraden molt. Va fer veure que li feia molta il·lusió però crec que no, això es nota. Ella no em va regalar res de res, ni les gràcies per les roses.

Uns cosins de la Sara ens han dunat un gat petit. Jo no el volia perquè odio els animals y hem discutit amb la Sara tot el matí. Se naurà de cuidar ella perquè jo passo. Sempre acabem fent el que ella vol. Li vol posar un nom raríssim, pobre gat.

Divendres al centre em va semblar veure la Sara amb un home però devia confondrem.

M’agradaria fotre ni que sigui un polvo amb la Sucre. Aquesta setmana hem xatejat tres dies com a mínim y demà li diré si vol quedar.

Diumenge 3 de juny del 2007. Tarda.

Fa dies que el Príncep de la Satisfacció em demana que li envïi una fotografia meva. No ho faré, em veig molt lletja últimament. No m’agrado. Li he demanat que me n’enviï una ell i m’ha dit que abans ho faci jo. Em continua agradant i encara no sé per què. Diu que hauríem de veure’ns un dia però em fa por. I si no és com jo me l’imagino? Diu que treballa a una empresa que fa tubs d’escapament, ja és casualitat, com el desgraciat del meu home.

Aquest divendres no he pogut veure el Guillem perquè no podia, havien quedat amb la seva dona per fer no sé què.

Diumenge 3 de juny del 2007. Vespre.

Li he demanat una fotografia a la Sucre i no vol. Fins que no me la passi jo tampoc ho faré.

No sé si m’agrada axò del diatari, ni si em servirà de res perquè no consulto mai el diccionari com em diu sempre la Sucre que haig de fer. Em recorda un profe de català pesadíssim. No recordo com es deia però era francament dinamitable! Et baixava mig punt cada vegada que a un examen oral deies buenu o pues, però si ho diu tothom!

Abans d’anar a domir miraré si hi ha la Sucre al xat, és com si la trobés a faltar i gairebé no la conec.

Diumenge 10 de juny del 2007. Vespre.

Porto molts dies sense poder escriure cap poesia. No em surt, m’he quedat eixuta de versos. Em preocupa. La relació virtual amb el Princep de la Satisfacció m’ha deixat sense paraules, la poesia no em brolla com fa uns mesos. Deu ser que només tinc paraules per ell. Fins i tot m’he aprimat tres quilos des de la darrera vegada que em vaig pesar a la bàscula aquella que em va regalar la mamà.

Ahir vaig acabar el llibre que em va deixar la Victòria. El final és esplèndid. A part de ser una molt bona amiga l’encerta sempre amb els llibres que em deixa. Llegeix molt i sap quina mena de llibres em poden agradar perquè em coneix fins i tot millor que el Pau. Mira que no saber qui era Baudelaire! Encara no sap ni pronunciar-ho!

No sé quin llibre llegiré a partir d’ara. La sensació d’haver de començar-ne un m’excita. Puc estar un o dos dies sencers per triar-lo. De la mateixa manera em sap molt greu acabar-lo si m’agrada molt. A vegades he plorat i tot a l’acabar un llibre. Sóc una fleuma.

Hem quedat demà per veure’ns amb el Princep de la Satisfacció a Vic, al costat de la feina. Aquesta setmana hem xatejat gairebé cada dia. Em fa riure moltíssim. Crec que a partir de demà em tornarà a sortir la poesia com abans. Necessito veure-li la cara, ni que sigui, sentir la seva veu que segur que és bonica, dolça, agradable.

Diumenge 10 de juny del 2007. Vespre.

Finalment coneixeré a la Sucre. És la primera vegada que quedo amb algú pel xat a mi no m’agraden gaire els xats però la Sara m’ha robat el cor i la vull conèixer. Portaré condons per si de cas, mai se sap.

Hem quedat a Vic, diu que és on treballa. La Sara també treballa a Vic, aviam si me la trobaré…

Hem quedat a un bar que es diu Neutral. Ella anirà amb un jersei de color vermell i portarà un llibre molt gran a la mà d’un tal Joan Brosa que es diu poesia rasa.

Estic neguitós. M’agradarà quan la vegi? Al final no ens hem intercanviat cap foto, només sé d’ella que m’agrada molt.

Diumenge 17 de juny del 2007. Tarda.

Estic trista perquè sé que trobaré a faltar el Pau malgrat que el nostre matrimoni no tenia present ni futur. Demà se’n va de casa, ja ha fet tots els paquets, ni tan sols he pogut ajudar-lo. La sensació és estranya. De moment al nen no li explicarem res, li direm que el pare ha marxat per uns quants dies.

Li explicava a la Victòria el que m’havia passat i rèiem com unes lloques, mira que lligar amb el teu home per internet i no adonar-te’n.

Ja he quedat amb el Guillem que a partir d’ara ens veurem tots els divendres a casa meva, tot i que és al·lèrgic als gats, què faré amb el Baudelaire?

Diumenge 17 de juny del 2007. Vespre.

Abandonu aquest dietari, no té cap sentit continuar-lo. Resulta que la Sucre era la Sara! Quan la vaig veure em van caure els collons a terra. Primer vam riure però després vam discutir molta estona. A mitja discusió em va dir que fa temps que s’entén amb un tal Guillem i que ho vol deixar, que no té cap sentit la nostra relació encara que purtem divuit anys casats. Em va prometres que podré veure els nens però que se’ls queda ella a la casa.

Estic trist y enfadat amb mi mateix i amb la Sara. No sé on aniré a viure. El meu amic Marc que també està separat em va dir que podia anar a casa seva fins que trobi un lloc on refer la meva vida.Ja he fet les maletes, la Sara ni tan sols m’ha ajudat. Demà me’n vaig.

CAPRICIS DE L’ATZAR

2007-12-21T09:41:00.000+01:00

Des d’un principi li vas dir que eres de Reus, per aquelles coses del benefici de l’anonimat que et permet estar davant de la pantalla de l’ordinador i mentir sense fer gaire esforç. I tantes altres coses, li has dit, amb aquest benefici! Mentint sense aturador, sense més feina que la d’idealitzar-te tu mateix i la d’idealitzar aquesta princesa que flota en la immensitat de la xarxa i que has tingut la sort de trobar, virtualment.

- Fins després…

Et tremolen les mans quan li tecleges la frase. I els punts suspensius, més determinants del que ara et poden semblar. Finalment us coneixereu. No et sorprèn que t’hagi dit de quedar al Glop, el local de Barcelona on la Sabrina sempre va a fer el cafè amb les seves amigues. Quina casualitat. Només faltaria que us trobéssiu, amb la teva dona, avui!

- Tu, aquest vespre tinc una reunió de feina que segurament s’allargarà fins a altes hores de la matinada… Et deixaré alguna cosa per sopar al microones. Adéu.

Mires la Sabrina i el seu cul enorme com desapareixen balancejant per la porta del teu estudi. No pots suportar veure com camina. Sembla un elefant malgirbat! I per què deixa la porta oberta? Li tens dit que tanqui la porta, collons!

Quin gran dia, quan vau decidir no tenir canalla i poder disposar d’un estudi per cada un amb el seu corresponent equip informàtic… Quin gran dia!

Sospires. Per fi avui coneixeràs la teva princesa de veritat. Perfecte, no t’has d’inventar cap excusa per a la dona. Tot va rodat.

Heu quedat que portaràs un lliri i així ella et reconeixerà de seguida. És la dona de la teva vida, la princesa que espera que la vagis a buscar. Segur que té uns pits grossos i dolços. Estàs tan nerviós que no t’has adonat que passeges pel pis l’etiqueta de la nova americana, comprada per a l’ocasió. També et vas afaitar ahir, perquè saps que et fan més interessant aquests quatre pèls desorientats i enfurismats que poblen les teves galtes rodones al cap de vint-i-quatre hores d’haver-hi passat la fulla.

Surts de casa i estàs tan nerviós que tens la sensació que en qualsevol moment pots explotar de l’emoció. Pel carrer, algú t’ha volgut aturar per fer-te una enquesta i has respost un “Tinc pressa, ho sento” a un volum tan elevat de veu que el pobre entrevistador s’ha quedat de pasta de moniato per la cridòria. Et dius que t’has de controlar. Entres a la floristeria i aprofites per respirar profundament.

- No, no cal que l’emboliqui, el portaré a la mà, dius a la dependenta.

Surts amb el lliri a la mà i enfiles Passeig de Gràcia, cap al Glop. Segueixes passejant l’etiqueta de la nova americana. Mentalment vas repassant les converses virtuals de les últimes setmanes amb la princesa. No et pots creure que hagi arribat el moment de veure-us. Per un instant et passa pel cap la Sabrina. Tot i que t’ha dit que té una reunió, si te la trobessis al local potser seria bo dir-li que no en vols saber mai més res, d’ella. Que has trobat la teva princesa i que mi-te-la, que maca que és i quins pits més grossos que té. “No, estúpid, no és qüestió de fer un numeret, avui”, et dius. “Has de procurar mantenir-te tan correcte i elegant com has estat a través de la pantalla, tots aquests mesos”. Merda, aquests pensaments et fan posar més nerviós.

Ja gairebé és fosc. Albires el cartell lluminós del Glop en tombar el carrer del Cigne. Et sents com un flam acabat de desmotllar. Mires el rellotge. Molt bé, fas cinc minuts tard. Te la imagines, a ella, esperant-te, asseguda a la barra, tal com t’ha dit que t’esperaria, amb una gerbera darrera l’orella, engalanant-li els cabells de cabellera de princesa.

Ets davant del Glop. Des de fora, pots veure l’interior del bar a través dels vidres. Estens la mà que no té lliri per obrir la porta quan, de sobte, el veus. I et deixa glaçat, immòbil, uns quants segons. El cul de la Sabrina vessa per tots els costats del tamboret. De sobte, com si es sentís observada, es gira una gerbera al costat de la cara excessivament maquillada de la dona. I et veu. I us quedeu glaçats tots dos, perplexos, mirant-vos durant uns quants segons, incrèduls.

Tants segons com perquè l’ànima et caigui als peus i després torni a pujar perquè puguis reaccionar. Fins i tot el lliri s’ha estremit.

Anna Miralpeix i Llobet

Desembre de 2007

Resum de la sessió del dia 13 de desembre

2007-12-14T10:24:00.000+01:00

Durant aquesta primera sessió dedicada al conte, vam començar amb la lectura del conte El conte, de Quim Monzó, que precisament exemplifica les dificultats d’un escriptor a l’hora d’escriure un conte.

Seguidament, vam imaginar que un conte és com una capsa tancada (una novel.la seria una capsa oberta). No hi ha conte si no tenim un final per a la història (el fons de la capsa) i un títol (la tapa), així com un argument. En un conte, també, ha de passar alguna cosa, hi ha d’haver un procés, encara que a vegades no és físic, sinó mental. Vam ressaltar que en un conte la brevetat i l'economia de recursos obliguen l'escriptor a ser molt precís, tant en les coses que diu com en les que omet.

Vam repassar algunes imatges literàries, tals com la comparació, la metàfora, la personificació, la sinestèsia, la ironia...i en vam buscar exemples concrets i vam fer un repàs de vocabulari (adjectius molt precisos) en dos contes: Ideals, de Joan Sacs (pseudònim de Feliu Elias, 1878-1948) i Avís misteriós, de Joaquim Ruyra (1858-1939).

Vam observar que són dos contes molt diferents: mentre que a Ideals la dificultat (i la gràcia) del conte és conceptual i d’estructura, a Avís misteriós la dificultat rau en l’esplendorosa riquesa del llenguatge, treballat per Ruyra amb la minuciositat i l’exactitud d’un artesà.

Finalment, ens vam proposar escriure un conte a partir d’una notícia periodística real, apareguda a El Periódico, el 17 d’octubre de 2007:

“Una parella es divorcia en descobrir que flirtejaven entre ells a la xarxa”.

Al llarg de les tres sessions restants, intentarem anar millorant aquest conte a partir de les aportacions teòriques de les classes.

Us esperem el proper dijous, 20 de desembre!

La revista Reduccions crea un consell assessor i dedica un número a Joan Maragall

2007-12-12T13:25:00.000+01:00

La revista poètica Reduccions ha creat un consell assessor format per vuit escriptors del Principat, València i les Illes Balears. El director de la revista, Lluís Solà, diu que amb aquest ens es vol mostrar la presència “real” als territoris de cultura i parla catalana. El nou consell estarà format per Sam Abrams, Antoni Ferrer, Xavier Macià, Isidre Martínez Marzo, Biel Mesquida, Margalida Pons, Lluís Roda Balaguer i Josep Maria Sala Valldaura.

La revista, que és la més important que es publica de poesia catalana, acaba de publicar el número 88 dedicat a la poesia de Joan Maragall.

- Àudio: Lluís Solà, director de Reduccions, 1

- Àudio: Lluís Solà, director de Reduccions, 2

Segons ha explicat Lluís Solà, si la presència de la revista a Internet “ha ampliat els territoris” a Reduccions, el nou consell assessor amplia “la mirada de persones amants i expertes en la poesia dels Països Catalans”. El nou consell assessor ajudarà “a fer un seguiment” de l'actualitat i l'activitat poètica. L’ens no es dona per tancat i es podria ampliar segons les necessitats.

Aquest consell ha començat a treballar en els volums que sortiran fins al 2010, dedicats a la poesia de Maria Mercè Marçal, Agustí Bartra i Màrius Torres.

La poesia de Joan Maragall

En el número 88 de Reduccions s'analitza la poesia de Joan Maragall amb estudis del propi Lluís Solà, Sam Abrams i Jordi Julià. Pel que fa a l'apartat de poesia catalana, aquest número presenta poemes inèdits de Lluís Alpera, Susanna Rafart, Carles Duarte, Jorge Brotons, Jordi Nopca, Begonya Pozo i Víctor Sunyol. També s’hi presenten versos dels poetes americans E.E. Cummings, que ha traduït Alfred Sargatal, i de l'hongarès György Somlyó, traduït per Eduard J.Verger. Francesc Codina ha estat el coordinador d'aquest número.

El director de la revista ha destacat que la publicació hagi ampliat la seva difusió i coneixement. Actualment, Reduccions compta amb 279 subscriptors i amb 13 altes noves durant el darrer any. D'aquestes, quatre són de biblioteques.

La revista també ha renovat l'acord amb Caixa de Manlleu. L’entitat d’estalvi farà arribar exemplars de cada número a 19 universitats del territori de parla catalana i 34 centres d'ensenyament de la comarca.

Reduccions és una publicació periòdica dedicada a la poesia. El seu primer número va aparèixer el gener de 1977 i ha estat un punt de referència de l'activitat poètica. La revista publica textos i n'examina les tendències, però també inclou assajos sobre la poesia de tots els temps i publica textos inèdits d'autors coneguts.

(Informació d'osona.com)

I ara, contes!

2007-12-08T09:32:00.000+01:00

Recordeu que els contes seran els protagonistes de les quatre properes sessions del curset:

Dia 13 de desembre de 2007: Lèxic i imatges literàries.

Dia 20 de desembre de 2007: El conte, estructura.

Dia 10 de gener de 2008: El conte, punt de vista i temps literari.

Dia 17 de gener de 2008: El conte, diàlegs.

Resum de la sessió del dia 29 de novembre

2007-12-08T09:03:00.000+01:00

Aquest cop ens va visitar l’escriptor i editor Víctor Pallàs. Poeta de formació acadèmica i conreador de formats establerts fa anys i panys. Ell rebutja la denominació poètica clàssica o classicista tal com s’utilitza actualment i defineix el terme en quelcom que transcendeix la seva època. Per jutjar, però, qui o què ostenta l’adjectiu, cal una certa perspectiva i un temps necessari.

Retorno, doncs, als formats que es van repetint des de l'antigor i que marquen d’alguna manera als escriptors que els utilitzen, tanmateix als poetes que utilitzen habitualment els vers lliure.

Hi ha uns versos, quant a síl·labes, establerts. També hi ha una rima: assonant, consonant, femenina, masculina, culta... i un ritme intern, també imposat per una seqüència d’àtones i tòniques. Tot això encabeix el poema dins d’un paràmetres més o menys rígids i que obliguen o auto-obliguen el poeta a cenyir-se a una estructura, tot i què Pallàs ens anota que per a molts poetes aquest estructura brolla espontània en el quefer poètic. Això existeix i per tant cal aturar-hi la nostra atenció.

Pallàs té com a punt referencial el gran Ausiàs Marc. Aquest cop sí que en podem dir tot un clàssic, agosarat en el seu temps, increïblement imaginatiu quant a metàfores i imatges i amb un ritme intern molt musical, encara que desconeixem la fonètica utilitzada en aquells anys remots.

La poètica del nostre autor convidat, reflecteix l’assimilació (no la còpia) de moltes lectures de la poesia d’Ausiàs Marc, amb el resultat d’una veu pròpia consolidada. No vull dir amb això que tot en l’obra de Pallàs derivi d’aquest referent. Els referents són només això, referents. L’obra s’ha de bastir amb talent i creació pròpia i això no és fruit exclusiu d’una primavera, sinó d’incomptables hiverns, que en el cas de Pallàs queden palesos.

El creador és lliure d'expressar-se com vulgui, fins i tot d’adaptar la seva llibertat a un motlle concret.

Per descomptat, el ritme intern d’una obra poètica pot ser la cadència lliure d’una melodia pròpia, harmoniosa o dissonant, aparellada apropiadament o no, al tema o al contingut del text.

En cap cas cal posicionar-se contrari a un format que no hem adoptat per moltes o poques raons, perquè l’essència poètica supura arreu de construccions sorprenents. Res és més relatiu que la creació poètica. Tant com la mateixa definició de la pròpia poesia.

En tot això, ara em remeto al poeta català Agustí Bartra, precisament perquè acabo de cloure un llibre de reculls de la seva autoria. A Agustí Bartra, no destacat precisament pel seu agosarament en la forma, en una entrevista se li va fer la pregunta: Quina diferència enteneu entre la poesia i la prosa? I contestà: La que hi ha entre la raó i la màgia, entre la informació i el llampec, entre el dos i dos fan quatre i les noces del cel i la terra. Jo hi afegiria que la poesia comença quan s’oblida el camí i es penetra decididament en el bosc.

Víctor Pallàs ens diu que la perfecció d’un poema rau en l’equilibri entre la forma i el contingut. Bartra ens diu: La perfecció com a finalitat en ella mateixa no m’interessa. Hi ha tècniques i perfeccions verbals perfectament inútils i buides. No hi ha genis glacials. Però hi ha una dura joia que es diu ofici.

Diguem que els dos poetes coincideixen en el fons i també posats a la pràctica. No m’imagino l’amic Víctor adornant la vacuïtat d’uns carrinclons jocs florals o alguna cosa semblant.

El dia 29 també ens varem endinsar en el sonet, com a paradigma del format establert. El sonet per a si sol omple tot un món de poètica i es bifurca en nombroses variants.

Vàrem notar en les lectures i així s’indicà en el taller que els dos quartets i els dos tercets del sonet segueixen una estructura equiparable a la d’un conte, amb un desenllaç que equivaldria al darrer o darrers tercets.

Sonet inèdit de Víctor Pallàs. Variant anglesa:

CLEPSIDRES

Ara sé que les hores tenen preu

en aquest lent degotar de l’arena

perquè havent-te resseguit la carena

el record de la posta amb mi ja jeu.

I sé que els dies que ens torna el destí

seran gasius com el sol d’horabaixa,

com les conquilles en marea baixa

serveixen per record del fons marí.

Regiran aigües les llunes del món

i s’emmirallaran en els teus ulls,

en mar & en terra no hi haurà esculls

que ajornin la certesa del Segon:

Faré clepsidres amb grana d’estels

cada Moment que et llevis tots els vels!

Em aquest darrer taller, m’acomiado d’un nou repte i d’una experiència que ha resultat reconfortant per a mi. Espero, de veritat, que tot això hagi servit per obrir breument les portes de l'univers poètic a algunes persones assistents. Altres, penso que ja fa temps que el coneixen.

Josep Checa

Resum de la sessió del dia 22 de novembre de 2007

2007-12-05T09:30:00.000+01:00

És molt interessant apreciar com les cultures orientals ens atrauen fins al punt de voler-les imitar. És el que fa ja molt de temps succeeix amb la forma poètica anomenada “haiku” (tres versos de 5, 7 i 5 síl·labes respectivament i sense rima aparent). Molts poetes occidentals han adoptat aquesta modalitat per expressar-se, i ens ha plagut i ho em admirat. Cal, però, endinsar-nos sota la superfície de la gran cultura nipona, de la mà, per exemple, del professor Àngel Ferrer, perquè la nostra ànima s’esbatani davant d’una forma de veure les coses molt diferent a la nostra.

Ens adonem que, com sempre, darrera de la forma mínima i atractiva d’un “haiku” hi ha un univers de silencis fràgils que la nostra ignorància o incapacitat, o senzillament la nostra irrupció irrespectuosa transgredeix i manipula.

Àngel Ferrer ens diu com ha de ser un haiku veritable i no una imitació, en aquest cas, a la catalana:

La natura és el contingut. Les diferents estacions vertebren des de sempre els poemaris on els “haikus” guspiregen com petites joies. Les sensacions, les sorpreses davant del camí. Nosaltres, com un pedaç de natura, tanmateix formiga que puja i baixa d’un salze vinclat damunt d’un riu, o del braç sec d’una estàtua de Buda.

La meravella rau en la senzillesa de la imatge, en aquest cas sense cap metàfora.

Difícil per a nosaltres, els occidentals, acostumats a la desmesura, a la grandiloqüència de la retòrica. Un exercici el “haiku”, per disciplinar la llengua i expressar el sentiment en la més breu contenció.

L’home savi (l’Àngel Ferrer), ens anima a fer “haiku”. Després de una trentena d’anys com a catedràtic a la universitat de Kioto, de viure com un japonès il·lustre entre els japonesos, de dominar la llengua dels símbols, de crear relacions insolubles en el temps, relacions d’amistat i de família. Ens fa de pont per conquerir quelcom molt llunyà. Ell ha donat conferències arreu del món sobre multitud de facetes de la cultura japonesa, ha traduït moltíssims poemes japonesos al català: per exemple el llibre “Haiku del Mestre” de Kawaguchi Teiichi (Shinden Ediciones), com a important obra traduïda per Ferrer, amb un rerafons d’amistat poeta-professor. Una llarga història d’un anhel aconseguit més enllà de la mort del poeta, la de veure la seva obra en versions al castellà i al català respectivament. A mi, personalment, aquesta història em commou, tant com el darrer “haiku” escrit per Teiichi moments abans de morir i dedicat a Àngel Ferrer:

Darrer amic;
ara em fa mal el cor
la nit és freda.

Aquests són els “haiku” escrits per alguns dels participants al taller el mateix dia de la xerrada:

L'aigua del riu
acaricia les flors
i va seguint.

(Anna Miralpeix)

La gota d’aigua
mulla la fulla groga
el vent l’eixuga.

(Joan)

Cau una nota
al fons d’un llarg pou negre
i al final calla.

Busca una busca
a dins la gran esfera
i al final para.

(Biel Barnils)

(Josep Checa)

Tretze 'carnerians' commemoren els cinquanta anys de l'edició de 'Poesia (1957)'

2007-12-04T18:30:00.000+01:00

Narcís Comadira, Perejaume, Sergi Pàmies i Enric Casasses en són alguns

El 21 de desembre de 1957, ara fa cinquanta anys, l'editorial Selecta publicava 'Poesia' de Josep Carner (Barcelona, 1884 - Brussel·les 1970), un volum fonamental. Un Carner madur, des de l'exili, oferia una revisió a fons de la seva obra poètica, amb poemes descartats i més d'un centenar de nous. En total, 896 poemes. Jaume Coll, director de l'Edició Crítica de l'Obra de Carner (ECOC), coordina tres sessions carnerianes a la Biblioteca de Catalunya.

Avui, a la primera sessió, Jaume Coll parlarà del Fons Josep Carner, conservat per la Biblioteca de Catalunya, i presentarà oficialment l'original de 'Poesia (1957)', el que Carner va enviar a Barcelona perquè fos editat i que tothom es pensava que s'havia destruït l'any 1979, en l'incendi de la llibreria Catalònia, antiga seu de Selecta. Però fa poc la Biblioteca de Catalunya va adquirir una sèrie de materials de Carner als hereus de l'editorial Selecta, entre els qual hi havia onze seccions de les tretze del volum. 'És un document d'una grandíssima importància, diu Coll, i permetrà una nova edició de 'Poesia' (1957)'. Aquest estudiós de Carner ja en va publicar, l'any 1992, a Quaderns Crema, una edició que encara es pot trobar.

Inici de l'Obra Completa

La nova edició de 'Poesia (1957)', a partir de l'original recuperat, es publicarà a Edicions 62 dins l'Edició Crítica de l'Obra de Carner (ECOC). El primer volum d'aquesta Obra Completa sortirà la primavera vinent. Segons que explica l'editor, Jordi Cornudella: 'La feina del primer volum (Poesia 1896 - 1924) ha avançat molt. Arribarà a les llibreries a la primavera. És una edició crítica feta per Jaume Coll. El volum en qüestió recull tots els llibres de versos d'aquests anys (de 'Llibre dels poetas' a 'La inútil ofrena') i també tots els poemes dispersos (publicats a la premsa, presentats a jocs florals, enviats a amics...) des del començament fins al 1924.' Jaume Coll també espera que durant el 2008 es publiqui un segon volum, que contindrà la prosa de 1896 a 1922.

Josep Carner: Dir molt en un mig dir

El programa de 'Josep Carner: Dir molt en un mig dir' és el següent:

Dimarts, 4 de desembre: Les quatre primeres seccions del llibre. A càrrec de: Narcís Comadira, Perejaume, Sergi Pàmies, Marcel Ortín.

Dimarts, 11 de desembre: Les cinc seccions següents. A càrrec de: Marina Gustà, Jordi Cornudella, Toni Sala, Albert Roig, Joan Ferrer.

Dimarts, 18 de desembre: Les quatre darreres seccions. A càrrec de: Enric Casasses, Pere Ballart, Manel Ollé, Jaume Subirana.

Cada sessió es tancarà amb una lectura de poemes de les seccions corresponents, a càrrec d’Anna Maluquer.

M. S.

(Informació de vilaweb)

14è PREMI DE NARRATIVA FREDERICA MONTSENY

2007-12-03T09:51:00.000+01:00

Convocat per l'ajuntament de Manlleu i l'Ordit
El termini d'admisió d'obres és fins el dia 1 de febrer 2008

Bases
-L’Àrea de Cultura de l’Ajuntament de Manlleu i l’Associació Educativocultural l’Ordit de Manlleu convoquen l’edició 2008 del Premi de Narrativa Frederica Montseny, que arriba enguany a la catorzena edició, amb l’objectiu de fomentar la narrativa (novel·la breu, conte unitari o relat).
-El primer premi està dotat amb 1.000 euros, mentre que el segon amb 500.
-Els treballs s'han de fer arribar a l’Àrea de Cultura de l’Ajuntament de Manlleu (Plaça Fra Bernadí, 6, 2a planta. 08560 Manlleu).
-El termini d'admissió d'originals és el divendres dia 1 de febrer de 2008.
-El Premi Frederica Montseny està adreçat exclusivament a dones que s’expressen literàriament en llengua catalana. L’objectiu del certamen és retre homenatge a la literatura com a vehicle de l’expressió humana i en especial al col·lectiu femení.

Sessió del dia 15 de novembre de 2007

2007-11-21T22:41:00.000+01:00

El passat dia 15, la Pilar Cabot i la seva poesia, dues entitats que al meu entendre no es poden separar, foren l’eix central del taller.

Deia que la poeta i la seva poesia, en el cas de la Pilar i en la majoria dels casos, no són dos camins diferenciats, ni tan sols paral·lels. Són, sens dubte, un mateix camí que avança en diferents nivells. La poesia sempre en un nivell més profund. Excavant la mateixa llera de la vida quotidiana de l’individu. És, doncs, la sinceritat el que preval sempre, i això demana una gran valentia.

Pilar Cabot pertany a una mena de poetes (com jo mateix) sense escola. Vull dir, que ella mateixa s’ha fet des d’una intenció literària i en un procés que no és altre que el de la mateixa vida. El que en diuen l’experiència de la vida. L’experiència de la vida transportada a un ofici que posat a la pràctica anul·la el temps i que exigeix constància i un gran esperit de superació.

Ara penso en la feminitat de la poesia de la Pilar com a un tret molt accentuat de la seva obra. No vull dir amb això que la seva poesia sigui feminista. Crec que el que ella comunica transcendeix aquest i molts altres conceptes. Penso en la forma summament destil·lada. En l’autoexigència de la línea de bellesa harmònica i decididament musical que aconsegueix plasmar en el poema. Jo puc veure (permeteu-me la llicència) les paraules, escrupolosament triades de la poètica de la Pilar, ballar en el traç curvilini i ondulant d’una forma femenina.

Això no vol dir de cap manera que la poeta caigui en un estil tou i bucòlic, ni en la carrincloneria fàcil. Ella, la Pilar, no exclou pas del seu repertori poètic els episodis més coents que poden sortir a l’encontre de les vivències. Patits en la seva pròpia persona o fruit de l’observació més còmplice o més propera. La Pilar, quan escriu, no amaga res, però tot ho fa dansar dins la melodia més pregona de la natura o en un ritme musical pouat, com la mateixa poesia, d’un indret imprecís i profund, aproximat a l’epicentre de la seva essència interior.

Resultava molt gratificant i al mateix temps s’esdevenia un espai molt proper, gairebé familiar, l’entorn de la conversa distesa amb la popular autora. Ella, durant la seva dilatada carrera literària ha tocat, en més o menys profunditat, tots el gèneres literaris, exceptuant la novel·la. La poesia, però, és l’origen, el detonant i el fil conductor de tota la seva obra, com reconeix obertament.

Ens va anunciar un nou poemari que esperem amb candeletes per gaudir de la seva maduresa poètica i de la vitalitat que supuren les seves paraules.

Actualment només es poden trobar aquests dos poemaris de Pilar Cabot al mercat:

Vol ballar un tango amb mi, senyor Vivaldi? (Emboscall)
Els versos obstinats (editorial Comte d'Aure)

Josep Checa

Erotisme som tu i jo

2007-11-21T21:02:00.000+01:00

Localització : Sant Hipòlit de Voltregà
Data : 25/11/2007
Descripció : El dia 25 de novembre a les 17 h, a l'Ateneu de Sant Hipòlit de Voltregà tindrà lloc la presentació del llibre "Erotisme som tu i jo", un llibre col·lectiu en què han participat 80 autors. L'acte comptarà amb la presència de diversos autors osonencs i d'altres indrets de Catalunya.

Presentació del llibre Els plàtans de Barcelona

2007-11-15T18:13:00.000+01:00

Ens complau convidar-vos a la presentació del llibre Els plàtans de Barcelona de Víctor Mora, que es farà el propvinent divendres 23 de novembre de 2007, a les 20 hores del vespre, a la sala de Plens del Consell Comarcal d’Osona (Edifici del Sucre, 4a planta).

Obrirà l’acte la senyora Rosa Vestit i Villegas, consellera delegada de Cultura del Consell Comarcal d’Osona.

Presentarà l’acte l’escriptor Víctor Pallàs, vocal de lletres d’Omnium Cultural d’Osona, el coordinarà el poeta Josep Checa i hi intervindran:

Joaquim Noguero, professor de la Universitat Rovira i Virgili i crític de La Vanguàrdia
Maria Lluïsa Pazos, directora literària de La Busca edicions
Armonia Rodríguez,dramaturga, per la Fundació Víctor Mora
Estanislau Puig i Artigas, vicepresident de la Fundació Víctor Mora i batlle de L’Escala

L’autor estarà present a l’acte.

Vic (Osona), 12 de novembre de 2007

Properes sessions

2007-11-12T19:51:00.001+01:00

Durant les properes tres sessions, també dedicades a la poesia, vindran els següents convidats/es:

- El dia 15 de novembre de 2007 vindrà Pilar Cabot (poeta).
- El dia 22 de novembre de 2007 Àngel Ferrer (catedràtic emèrit de la universitat de Kioto)
- El dia 29 de novembre de 2007 Víctor Pallàs (poeta i editor).

La frontera entre la matèria i l’esperit

2007-11-12T09:30:00.000+01:00

El primer dia del taller dedicat a la poesia va ser un temps introductori a aquest món, els límits del qual són poc definibles. Va resultar molt agradable per la meva part constatar la voluntat de participació de les persones inscrites, que varen preguntar i fer comentaris de la manera més natural i en un context comunicatiu.

Quan s’entra decididament en aquest tema, les conclusions sempre són relatives. Es va pretendre donar resposta a preguntes com: què és la poesia? Per a què serveix? Què es pretén aconseguir? Què és més important, el contingut o la forma?

Es descabdellaren conceptes com on comença la poesia i acaba la prosa. Es desmitificà la figura del poeta per atorgar-li els trets comuns d’una persona que ha de conviure i guanyar-se la vida com qualsevol altra.

El resultat de la xerrada va aconseguir fer una reflexió de la poesia com a art, on preval un contingut pletòric d’esperit, on els sentiments i les emocions vessen per damunt de les paraules. Que aconsegueix o intenta aconseguir, primer, endreçar el caos emocional del poeta i, segon, arribar a sotraguejar els sentiments d’un receptor. Tot això amb una veu pròpia, abstracta, feta amb paraules.

La forma: el format clàssic i el format del vers lliure amb ritme intern, o la combinació de les dues coses. L’eterna controvèrsia encara vigent i al meu entendre desfasada. Controvèrsia que a la gran poesia del món fa riure.

Una conclusió: un text amb rima i mètrica no és necessariament poesia. Un text sense rima ni mètrica pot ser poesia.

Després de parlar llargament sobre tot això, la lectura de poemes i els posteriors comentaris van escurçar el temps.

Recull de poemaris i poetes recomanats:

JOANA, de JOAN MARGARIT (PROA)

(1938) Poeta contundent, de caire intimista. Tot el que he llegit d’en Margarit volteja les seves relacions amoroses i familiars. Tot i que la rima en els seus versos és lliure, no ho és pas la mètrica, ja que utilitza molt habitualment el vers hendecasíl·lab. El seu estil és directe i no fa servir un llenguatge rebuscat, tot al contrari. Això, juntament amb un eficaç vers conclusiu, contingut, rotund i un bon ventall de metàfores, fan de Margarit el poeta més llegit de la nostra literatura actual.

LA ROSA, de PEP ROSANES-CREUS (EMBOSCALL)

(1957) Manlleuenc de naixement. Rosanes és un poeta transgressor i al mateix temps conserva el cultisme acadèmic. Agosarat i descarat en moltes ocasions, demostra el seu domini del llenguatge des de l’insult a l’elegància del vers. Abraça l’observació i la preocupació tant social, política, com afectiva. Els seus poemes són àcids i descarnats, amb una tendència o visió negativa de l’entorn humà. En moltes ocasions cenyeix la mètrica a la formalitat clàssica, mentre parla amb els seus fantasmes més secrets.

MARCO AURELIO 14, de ENRIQUE BADOSA (LA BUSCA)

(1927) Per a Enrique Badosa la poesia és un mitjà de comunicació i un mitjà de coneixement, una manera única d’unir la seva ètica i la seva estètica. És a dir, el poeta transcendeix el rigor formal, al qual malgrat tot concedeix importància com a part d’un bagatge clàssic, per fer de la seva poesia una expressió velada de les seves preocupacions com a home.

L’ALÈ DE CADA NIT, de VLADIMÍR HOLAN (LA GUINEU)

(1905-1980) Txec. Poeta dur, àcid i al mateix temps tendre i commovedor. Senzill en la paraula i dens en el significat. Poeta marcat per la mala fortuna o per la realitat més descarnada. La seva poesia és la consciència sense preàmbuls de l’home i de la seva capacitat maligna. Holan és capaç d’esquarterar la seva dubtosa creença en un déu indiferent i posar-se a plorar davant d’unes sabatilles abandonades de ballarina. Emocionalment ferit per la vida, Holan es rebel·la i lluita fins el darrer moment vers la passivitat, fins i tot vers la mort. Mostra la seva ferida oberta i sagnant al món.

La sinceritat dóna a les paraules poetitzades una dimensió que ultrapassa la comprensió. Holan arriba a fregar el sostre de la poesia.

SER POETA, de JAROSLAV SEIFERT (LA GUINEU)

(1901-1986)Txec. Premi Nobel 1984. El poeta de Praga. Enamorat de Praga i del cos femení.

Poeta eminentment descriptiu i amb una gran força subtil i, malgrat tot optimista.

Una vida plena de guerres, d’ocupacions militars i injustícies. Tot això es reflecteix a la seva obra, però també un positivisme paral·lel i una lloança al seu país, concentrat en Praga. Una exaltació de l’art (música, pintura i poesia) i de l’atracció a les formes femenines.

VISTA AMB UN GRA DE SORRA, de WISLAWA SZYMBORSKA (COLUMNA)

(1923)Polonesa. Premi Nobel 1996. Poesia inesperadament fresca. Òbvia en molts casos i per això sorprenent. Una poesia gairebé naïf i amb una sorpresa darrera de cada estrofa. Dóna molt èmfasi a les situacions atzaroses de la vida, fent-se preguntes i invertint les situacions establertes. Una quasi nul·la afectació en el seu discurs, incrementa la ironia i l’humor en temes universals tractats des de sempre amb molta seriositat. L’originalitat d’aquesta autora rau en exposar amb atreviment genial els temes de sempre.

CLAVATS A LA CARN DEL MÓN, de IEHUDA AMIKHAI (PROA)

(1924-2000) Israelià. Soldat i mestre d’escola. Un dels grans poetes del món. El seu tret més característic és, potser, aconseguir plasmar la profunditat del pensament humà amb les paraules més senzilles. En moltes ocasions arriba a ser un llenguatge gratament desconcertant.

“la tasca d’un poeta és posar un nom a cada cosa, a cada sentiment, a cada experiència, d’una manera planera i precisa, sense pretensions...”

LA CIUTAT I EL NEN, d'ALES DEBELJAK (LA GUINEU)

(1961) Eslovè. Poeta compromès amb el seu país en un dels temps més convulsius de la història. La seva poesia no és fàcil, però un cop dins es manifesta un món de metàfores que cal entendre des de la visió d’un intel·lectual que només observa, en el cas de “La ciutat i el nen” la brutalitat de la condició humana. Amb un punt d’inflexió i al mateix temps d’esperança: l’amor. L’amor a la seva dona i posteriorment a la seva filla nounada.

També cal fer esment que aquest poeta fa ús de la formalitat en la construcció dels seus versos. Cal endinsar-nos, no obstant, en la cultura eslovena per poder desxifrar l’arquitectura modificada per la creativitat i l'habilitat del poeta.

Aquest meu poema fou llegit el dia 8, però no en teniu còpia. Aquí el teniu a petició d’alguns de vosaltres. Seria molt bo que hi afegíssiu els vostres comentaris, tant d’aquest poema com de qualsevol altre que us hagi motivat, així com també d’algun poema que hagueu fet.

LA TERRA NO ES POSSEEIX...

La terra no es posseeix.

La terra et pot posseir,

com ho fa amb les arrels d’un roure,

tot i que aquest és un ésser gairebé etern,

donant de vida als missatgers de l’aire.

No com aquest aparença al volant de l’automòbil,

de nit, condemnat per la línea contínua,

entre la fam dels reclams lluminosos dels clubs

i la negació de ser qui ets.

El filaberquí del corc, animal de companyia,

barrina el desig d’esquinçar el dolor

i mudar-te a territoris asèptics.

Aquesta carrera de sacs per parelles:

tu i el teu botxí. Tu i tu mateix.

La terra et va posseir amb habilitats de geisha

i encara restarà púber quan s’oblidin

del teu record i dels teus versos

escabotats com claus d’un crucifix.

El dolor que ara et fa estimar

és menys que una agulla de pi,

o una gota de rou sobre un llimac.

Un murmuri absent de converses perdudes,

el darrer gust emmetzinat

traspassa els fragments d’un anhel

ferrat sota l’oblit de les heures.

Devot, sobre el record d’un antic testament,

vull reescriure els dies anònims.

Anònims són els ossos enterrats darrera el mur,

entre les arrels del roure.

Aquest poema és molt dens. Va ser un repte escriure’l. Ara és un repte per a vosaltres.

Si voleu en parlem.

(Josep Checa)

Segon taller d’escriptura gratuït

2007-10-31T10:00:00.000+01:00

Manlleu organitza el segon taller d’escriptura gratuït.
Es farà al Casal Cívic els dijous i anirà a càrrec de l’escriptor Josep Checa.

L’àrea de Cultura de l’Ajuntament de Manlleu organitza el segon taller d’escriptura, que aquest any anirà a càrrec de l’escriptor Josep Checa. El curs és gratuït i vol ser un incentiu perquè la població s’expressi a través de l’escriptura. El taller presenta novetats respecte a l’edició anterior. El material literari amb què es treballarà serà diferent i les sessions s’organitzaran per tractar a parts iguals la narrativa i la poesia.

També es comptarà, en algunes sessions, amb la presència d’autors convidats relacionats amb el tema del programa.

El taller d’escriptura es farà els dijous de 18.30 a 20.00 hores, al Casal Cívic de Manlleu (Av. Puigmal, 137-139, telèfon 93 851 56 84). Començarà el 8 de novembre i finalitzarà el 17 de gener de 2008. Les inscripcions es poden fer al mateix Casal Cívic fins al dia 6 de novembre, i hi ha 20 places.

Per a més informació, es pot anar consultant aquest bloc literari, que es va elaborar en la primera edició del taller i que en seguirà essent una eina de trebal: hi anirem publicant resums de cada sessió i la majoria dels textos treballats.

El taller d’escriptura també té com a objectiu iniciar el camí cap al XIV Premi de Narrativa Frederica Montseny de Manlleu.
Us hi esperem!

Tornem a començar!

2007-10-23T19:35:00.000+01:00

El dia 8 de novembre estrenem un nou curset. Aquesta vegada, amb professor nou: Josep Checa, poeta, i amb aquest programa:

Dia 8 de novembre de 2007: La poesia, la frontera entre la matèria i l'esperit.
Dia 15 de novembre de 2007: La poesia, un espai de llibertat.
Dia 22 de novembre de 2007: La poesia oriental
Dia 29 de novembre de 2007: Anàlisi i comentari de diferents poemes.
Dia 13 de desembre de 2007: Lèxic i imatges literàries.
Dia 20 de desembre de 2007: El conte, estructura.
Dia 10 de gener de 2008: El conte, punt de vista i temps literari.
Dia 17 de gener de 2008: El conte, diàlegs.

Els dijous de 18.30h a 20.00h
Lloc: Casal Cívic Frederica Montseny. Av. Puigmal, 137-139, Manlleu (Osona)
Organitza: Ajuntament de Manlleu-Àrea de Cultura

Joc literari

2007-08-08T13:00:00.000+01:00

Exercici de vacances: es tracta d'escriure un final diferent per al conte "Colors", de l'escriptor Josep Maria Tibau, segons proposa ell mateix al seu bloc:

http://jmtibau.blogspot.com/

Reprodueixo el conte:

"En un primer moment, el negre ho envaïa tot, creant un fons uniforme i poc esperançador, sense que s’albirés en l’horitzó la intenció de cedir ni tan sols un punt de terreny guanyat. Donava la sensació que una eternitat buida havia arribat, conquerint tot l’espai possible, deixant al seu lloc un regust amarg. Llavors, quasi sense voler, de l’angle inferior esquerre, una línia blau cel puja en diagonal, prima i delicada, eixamplant-se lentament mentre avança. Gairebé al mateix temps, sense cridar massa l’atenció en un principi, unes ínfimes taques verdes comencen a créixer arreu, com sembrades per un pagès metòdic i pacient. Després, tot es succeeix amb una acceleració creixent. Taques grogues, taronja i morades van guanyant terreny prenent formes capricioses, per a deixar pas més tard a nous colors que no semblen acabar-se mai, com portats per vents de tot el món. Quasi al final, un vermell apassionat ho esquitxa tot, sense miraments, omplint l’espai de vida."

Qui s'hi anima?

2007-07-10T14:56:00.000+01:00

Hola a tots i totes!
Com van les vacances? Escriviu? Dormiu?
Només us vull informar de dos blocs nous que trobareu entre els nostres enllaços:

http://desdelcami.blogspot.com

http://montseviver.blogspot.com

Si us hi passegeu una estona, ja em direu què us semblen.
Apa, no us hi canseu. Bones vacances!

Roser

ANGLADA, L’IMMIGRANT

2007-06-12T22:12:00.000+01:00

Als voltants de l'any 1000 a.n.e., gent vinguda de l'altra banda dels Pirineus que parla una llengua indoeuropea i que coneix la metal•lúrgia del ferro, pel seu origen a la zona danubiana, a Centre Europa, es superposa sobre el substrat indígena del país. L’immigrant Anglada, l’iber Anglada, era un d’ells. Com jo. No ens van rebre gaire bé.

L’any 218 a.n.e.., el cartaginès Hanníbal, àlies Anglada, l’immigrant, va travessar les terres de l’interior, lluitant amb les tribus que li eren hostils...el seu objectiu era passar els Pirineus, per tal d’atacar Roma per via terrestre...i els pobres ausetans, es van haver de tornar a defensar quan un romà, Gneu Corneli Escipió, àlies Angulata, va desembarcar a Empúries amb la missió d’atacar els cartaginesos que encara quedaven a la península.
La ciutat, Ausa, es va rendir després d'un mes de setge, de la fugida del cabdill Amusic i del pagament d'un tribut de 20 talents.

El 516 a.n.e.. Cinidi (dit l’Anglada), el primer bisbe cristià, va arribar a la plana des de les comarques del litoral mediterrani.

EL MUSULMÀ ANGLADA

I vénen també els visigots, que es van aliar amb els romans i més tard amb els musulmans. Ausa, després Ausona, queda destruïda.

Els visigots es converteixen en aliats dels musulmans (entre els quals Anglada). Ens ensenyen la manera de regar la terra, la numeració... (Hi ha qui assegura que “Anglada” pot tenir origen germànic, o fins i tot àrab: en aquest últim cas, derivat de Zanglada)(1).

Amb tantes lluites, Osona ha quedat molt despoblada. Els reis francs deleguen el seu poder en els comtes. Guifré el Pelós i altres francs, entre els quals l’immigrant citat, comencen la repoblació d’Osona l’any 879.

“Vicus Ausonae”, és a dir, el raval d’Osona, es converteix en Vic. Un besnét del comte Guifré, el bisbe Oliba, ho va ser de Vic. El Mercadal ja és un centre d’atracció comarcal, i també el mercat de provisions de la Quintana, , davant del palau dels Montcada. Potser l’immigrant Anglada hi fa de carnisser.

A les darreries del segle dotze, ja hi ha tres mil habitants a la ciutat.

EL JUEU ANGLADA

Els jueus, entre els quals Anglada, s’estableixen a la ciutat cap al 1277. Eren canvistes, metges...Hi van construir una sinagoga, malgrat l’oposició d’alguns veïns.

El 1348, Anglada s’escapa per poc de la pesta negra, i dels terratrèmols del 1428 i del 1448. Van caldre vint-idos anys, per refer les muralles. Vic queda tan despoblat, que el 1388 el rei Joan I concedeix la llibertat a tothom qui es vol establir a Vic, encara que sigui presoner. És el cas de l’immigrant Anglada, que hi funda una família.

El 1450 hi ha la revolta dels remences. Volen aconseguir la llibertat personal comprant al senyor el dret de remença que els lligava a la terra.

Durant el segle XVI encara hi ha rebrots de pesta. El 1538, es col• loca la primera pedra de l’hospital de la Santa Creu. També es funda una institució benèfica que acull els nens orfes (com el petit Anglada) a causa de la pesta o de la lluita contra França.

EL NYERRO ANGLADA

La ciutat comença a dividir-se entre nyerros (Anglada?) i cadells. Els bandolers de l’època estan al servei dels uns contra els altres, i es passegen per la ciutat armats amb pedrenyals.

Vic torna a créixer. El 1670, fra Josep de la Concepció fa el projecte de la casa de la ciutat. Malgrat que Anglada és un immigrant, podia haver estat elegit a l’Ajuntament, on els càrrecs es trien per insaculació (un nen menor de deu anys treu el nom d’un petit sac) a partir dels noms d’una llista aprovada pel rei.

A Vic hi ha poc blat, fam, epidèmies, guerra, bandolers i bruixes. A la plana de Vic es van penjar prop de cinquanta bruixes i bruixots: el bruixot Anglada, també!

El 1687, hi ha una plaga de llagostes, que arrasa els conreus.
El 1787, després de la guerra de Successió, durant la qual els vigatans s’oposaren als botiflers, Vic tenia 9.193 habitants. Hi devia haver Anglades a ambdós bàndols.

Després de 1714, arran del Decret de Nova Planta, Felip V imposa una política centralista arreu de Catalunya, més repressora encara per als vigatans. Pengen a la forca el cèlebre vigatà Bac de Roda.
El mateix any de la revolució francesa, el 1789, a Vic hi ha avalots pel pa. Els fabricants de teixits repartien feina (llana per a filar) per les cases.

Hi ha la guerra contra Napoleó, ( la primera ocupació francesa de Vic es produeix el 1809), les lluites entre constitucionals i absolutistes, i encara les tres guerres carlines. L’immigrant Anglada reapareix entre els refugiats i, més tard, entre els nens que treballaven a les fàbriques. Cap a la fi del segle, la pèrdua dels mercats colonials fa que els sous siguin encara més baixos...

EL FRANQUISTA ANGLADA

El 1868 es concedeix el dret de vot, però només als homes. Arriba el tren , el 1875. S’accentua la divisió entre propietaris i assalariats. Hi ha immigrants Anglada entre els uns i els altres.
No arriba la televisió fins als anys 60 (1960), just quan neix un tal Josep Anglada, immigrant de soca-rel. Als 18 anys és militant de Fuerza Nueva. Als 42, funda el partit de Blas Piñar a Vic, organitza viatges al Valle de los Caídos. És un franquista convençut. No es considera ni racista ni xenòfob, diu, tant ell com el seu partit volen promoure el respecte i la tolerància (sic). El 15 de gener de 2001 legalitza Plataforma Vigatana, que amb el temps serà PXC. Vol un control de la immigració que ve del sud (Els que vénen del nord són turistes o estrangers, es veu). Que s’autocontroli, doncs. Que s’autoexpulsi, si molt convé!

(1) Consulteu la web http://www.anglada.com.ar/principal/princesp.htm

Roser Iborra Plans
Torelló, 10 de juny de 2007

Mercat del trasto a Torelló

2007-05-07T08:49:00.000+01:00

El Mercat del Trasto és un mercat d'objectes usats, de segona, tercera, o desena mà, que es celebra el matí del diumenge immediatament anterior a Sant Isidre, es a dir, el segon diumenge de maig, al centre de la vila de Torelló. Aquest any es fa el dia 13 de maig.

Hi assisteixen unes 25.000 persones que passegen, remenen, fan el badoc, negocien preus... etc. entre les més de 450 parades que hi participen cada any.

Passejar pels carrers del Mercat, des de les 7h del matí, fins les 2h de la tarda, hora en que finalitza, és tota una aventura que no et pots perdre. Podràs veure, remenar, triar, trobar coses que mai no hauries ni imaginat. Podràs veure un aparador de trastos diferent i divertit. Podràs esmorzar i fer el vermut, en una taverna inigualable per la seva singularitat, amb música en directe igualment singular...

Tot això ho trobaràs al Mercat del Trasto, llavors entendràs per què milers de persones cada any repeteixen la visita.

Per tot això el Mercat del Trasto de Torelló és una de las fires més importants i alhora diferents que pots trobar a les terres catalanes.

I també hi ha llibres vells!

Retrobada

2007-04-22T20:08:00.000+01:00

Hola a tots, soc Montse Soler. Primer de tot vull manifestar la meva satisfacció per retrobar-vos llegint els vostres escrits al bloc. He estat tot aquest temps vagant, enfeinada i ara que he tornat m'ha sabut greu haver-me perdut les trobades que heu fet, no me'n havia assabentat. Encara no som el dia de Sant Jordi, però jo ja he comprat un llibre que m'ha costat una mica de trobar perquè estava exhaurit, però l'he trobat en el mercat de segona mà. És un llibre de l'Anaïs Nin i es titula “Delta de Venus”. Des del curset que no he escrit gaire res, però espero que vindran temps millors. Agraeixo a en David les pautes per accedir al bloc, doncs ja se'm havien oblidat.

De moment, les roses...

2007-04-22T11:42:00.000+01:00

LES ROSES RECORDADES

Recordes com ens duien
aquelles mans les roses
de sant Jordi, la vella
claror d'abril? Plovia
a poc a poc. Nosaltres,
amb gran tedi, darrera
la finestra, miràvem,
potser malalts, la vida
del carrer. Aleshores
ella venia, sempre
olorosa, benigna,
amb les flors, i tancava
fora, lluny, la sofrença
del pobre drac, i deia
molt suaument els nostres
petits noms, i ens somreia.

Salvador Espriu

SANT JORDI 2007

2007-04-21T15:37:00.000+01:00

Una salutació ben forta a tots els de la colla!

Bé, ja s'apropa el dia de Sant Jordi, i si apurem, potser podem dir que ja és aquí. Com totes les festes que es fan, té un to consumista. Comprar i vendre sens parar. Però com a mínim té uns rerefons ben macos, que són la lectura i la cultura catalana. Així que, en honor a nosaltres mateixos, ja sabem el que ens toca: potenciar al màxim les dues vessants d'aquest dia.

Espero que us regalin moltes roses (seguint la tradició i veient l'estructura del grup, serà probablement el que més rebi la gent de la colla) i molts llibres (als pocs representants del gènere masculí i també a les dones de gran talent del curset que tinguin ganes de llegir) i que feu el mateix amb la gent que estimeu.

A partir del dia de Sant Jordi, us animo a aportar els noms dels llibres que heu rebut o heu regalat!

Au, que us vagi bé a tots i molta salut!

Apadrina una paraula

2007-04-10T09:44:00.000+01:00

Suposo que heu sentit a parlar de la inciciativa d'apadrinar paraules, de cara a Sant Jordi d'enguany.

Ho podeu fer a:

http://www.escueladeescritores.com/apadrina-una-paraula

Cap de setmana literari a Torelló

2007-04-10T08:57:00.000+01:00

Hola, gent, sóc la Roser. Us vull fer saber que aquest cap de setmana hi ha dos actes literaris convocats a Torelló: un de més informal, el dissabte 14 d'abril, que es diu "Onzena jam-session literària" i que es farà al restaurant "L'Eclipsi" (sota Rocaprevera). Aquestes sessions consisteixen en una lectura lliure de textos per part dels assistents. Es proposa un tema (en aquest cas és l'absurd) i tothom hi diu la seva, o llegeix textos d'altres autors, o passa del tema i llegeix el seu, o escolta i prou. També s'hi pot sopar, però s'ha d'avisar amb temps, si és així.
La sessiò pròpiament literària, d'entrada lliure i gratuïta, començarà cap als volts de les onze del vespre.
L'altre acte, més institucional i seriós, per entendre'ns, es farà el diumenge 15 d'abril, a dos quarts de dotze del migdia, a la Biblioteca Dos Rius, de Torelló, amb els següents parlaments i actuacions artístiques:
. Presentació de llibre Sempre voldré voler, a càrrec de Víctor Obiols.
. "El fons Segimon Serrallonga de la Universitat de Vic", a càrrec de Francesc Codina.
. "L'ampliació dels estudis en el grup del Seminari de Vic", a càrrec de Ricard Torrents.
. Recital de poesia de Segimon Serrallonga, a càrrec de Cinta Massip, amb la intervenció musical d'Imma Udina.
. Clourà l'acte Miquel Franch, alcalde de Torelló.
A veure si ens hi trobem!

Poder publicar amb nom i usuari propi

2007-03-30T17:44:00.000+01:00

Salutacions a tots els de la colla, sóc en David.
Bé, com ja li vaig prometre a la Roser, miraria com ens podiem apuntar com a col·laboradors del blog i redactar amb el nostre propi nom. A continuació us marco els passos a seguir i si teniu algun problema doncs m'envieu un e-mail i us ajudaré tan aviat com pugui.
1. Entrar al blog mitjançant acceder --> nueva versión de blogger; i hi entreu amb el nom d'usuari i la contrasenya que ja coneixeu.
2. A la pàgina que ens sortirà, triem Opciones, i posteriorment el botó subratllat que diu Permisos.
3. Una vegada apareixeu dins aquesta pàgina, trobareu els usuaris que poden escriure en aquest blog, i com a nous, heu de clicar a Añadir Autores i posteriorment afegir el vostre correu.
*Haig de comentar que crec que s'ha de ser usuari registrat a blogger per tal de poder publicar, per tant, haureu de fer els passos que varem aprendre amb la Roser en el cas de que no tingueu ja un blog personal. Entreu a www.blogger.com i aneu a Crear tu blog ahora, i seguiu tots els passos. Recordeu que si no voleu escriure un blog personal, sinó únicament participar en el del curset, l'haureu de crear igualment, però bé, si després no l'utilitzeu, com a mínim haureu de saber el vostre nom d'usuari i la contrasenya creada, i així podreu seguir els passos que us he indicat.
4. Una vegada hagiu afegit el vostre correu, rebreu un e-mail on, si no recordo malament, haureu de clicar en un enllaç per a validar la vostra invitació. A partir d'aquest moment ja podreu escriure amb la vostra identificació personal. Si voleu que apareixi el vostre nom en lloc del nom d'usuari, entreu al blog amb l'usuari que té tot el grup i podeu fer els canvis que veieu necessaris una altra vegada a l'apartat Permisos.

Suport a Núria Pòrtulas

2007-03-27T10:42:00.000+01:00

L’Assemblea vigatana de suport a Núria Pòrtulas us convoca als actes següents:

Cada dimecres: A les 8 del vespre, concentració davant del local d’Iniciativa per Catalunya (carrer Morgades, Vic)

Dijous, 29 de març: A les 7 de la tarda, acte informatiu a l’Aula Magna de la Universitat de Vic.
Hi intervindran: Benet Salellas, advocat.
Miquel Pòrtulas, germà de la Núria.

Casa de coixins i pedretes

2007-03-26T15:37:00.000+01:00

La casa de coixins es fa quan estàs a punt de fer set anys. És clar que també s’ha de fer un dia núvol, sense pluja i sense sol; un jorn d’aquests que semblen suspesos entre el dia i la nit, i que destil·len una claror tènue, de seda grisa o d’aigua oculta: llum de tauleta de nit.
Llavors, fas l’estesa de coixins al terra del menjador de casa l’àvia (a casa de la mare no, que et renyaria!) i després t’hi ajeus una estona i somies que la casa és només teva...
Si fa sol, però, fas una casa de pedretes al bell mig del bosc, i és com un plànol: l’entrada, el menjador, el dormitori...Aquesta casa pot ser compartida, de fet és un joc; però de tant en tant algú no respecta les normes:
- No s’hi val! Has entrat travessant la paret, i havies d’entrar per la porta!

(Roser Iborra Plans)

Gallerets

2007-03-26T07:56:00.000+01:00

Hola, família!

Ja escriviu força? Al bloc no es nota, però...

Us volia explicar que l'altre dia vaig ser a Barcelona, al carrer de la Canuda, a l'Ateneu Barcelonès. Resulta que hi ha una Escola d'escriptura, amb cursos de narrativa, de poesia, de teatre...Tot i més!

Apa, bones vacances, i gaudiu dels primers gallerets...

Qui s'apunta a fer-ne una descripció? O un conte?

Roser

Homenatge a Anna Politkòvskaia i Yael Langella

2007-03-19T20:11:00.000+01:00

Demà dia 20 de març a les 20:00 a la Nau Ivanow (C. Honduras, 30,Barcelona - parada metro Sagrera)

Es retrà homenatge a la periodista russa Anna Politkòvskaia i a la poetaYael Langella.

Pera més informació sobre l'acte:

http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/43116

Descripció d'un personatge

2007-03-19T19:26:00.000+01:00

Té un gran somriure franc, un posat amable. Sap explicar les coses amb senzillesa, te les fa properes i vives. I tot això sense cap mena d’encarcarament: ben al contrari, tant si llegeix com si opina, la seva veu flueix com un petit torrent, des de la deu més espontània.
Per molts anys, Pep Suri!

Descripció d'un personatge

2007-03-19T19:15:00.000+01:00

Escapat d’un poema trobadoresc del segle XII, havia aterrat a l’espinosa era actual. Tenia l’ànima de poeta i si l’enyorança era massa forta s’entristia, però l’alegria li corria per les venes i sovint mostrava un semblant serè, rialler.
Parlava d’un passat fet de cançons que s’esvaïren entre els núvols. La tendresa li traspuava tots els porus de la pell; tenia una sensibilitat tan dolça, tan delicada...
Però no era una sensibilitat femenina: ell era un home ferm i robust, a qui les ferides de la vida no havien tornat dur, esquerp o amargat. A aquell home fornit, el somriure li vessava pels llavis; tenia unes mans grosses i molsudes plenes de pètals vellutats als dits. I uns ulls brillants, color de mel, dolços com ell.
Caminava dret, amb el pit cap enfora, com si cap afront li fes por.
Sota aquella imatge masculina, la tendresa lluitava per fluir.

Montse Soler

Descripció d'un personatge

2007-03-19T18:38:00.000+01:00

És escardalenc, amb ulleres de miop, edat indefinida, més aviat tirant a vell; porta sempre un gosset fidel a qui crida de tant en tant amb una veu rogallosa, per tal de fer-se la il·lusió que no està sol del tot. Des que va es va quedar vidu, els fills no se’n cuiden massa, si hem de jutjar per la seva vestimenta, un xic tronada.
La seva expressió ferrenya fa pensar en els nombrosos entrebancs que, de ben segur, la vida li ha portat. Sembla resignat a l’anar fent de cada dia, amb un deix de tristesa que es fa palesa en les arrugues del front, i en un rictus amarg a banda i banda de la boca.
El seu pas és lent, acompassat. A voltes s’atura per contemplar el carrer i saluda d’esma algun conegut escadusser que es creua amb ell...
Solitud, vellesa, anar tirant, anar fent, anar gastant encara més unes sabates velles que no deixa mai, perquè ja les ha afaisonades als seus peus, i no en vol d’altres.

Montserrat Viver

L'exprés

2007-03-19T18:16:00.000+01:00

Assegut a la vorera, l’Arnau esperava, carregat de maletes, el tren exprés que l’havia de dur lluny d’aquelles terres. Contemplava els vianants, que traginaven amunt i avall del carrer pesats farcells i paquets de totes mides.
Però els vianants també se’l miraven, estranyats, perquè els feia pena veure’l tan il.lusionat, esperant un tren que no vindria. Xiuxiuejaven i dissimulaven mirades: aquell viatger no podria anar-se’n, perquè allà no hi havia hagut mai ni tren, ni vies.
Però ell esperava, amb paciència de sant, el xiulet màgic del tren que anuncia la seva arribada. Sabia, sorneguerament, que malgrat no haver-hi camí de ferro ni cavalls de vapor, el seu era un viatge anunciat. Tenia vuitanta-quatre anys i li faltava algú proper que li fes la companyia necessària per tal que els seus dies fossin més amables. Estava cansat d’allargassar la son sense ganes; tenia l’esma de viure esgotada, i un mal lleig se’l menjava per dins.
Cada maleta apilada al seu costat, a la vorera, era plena de records. Com més grossa era la maleta, més carregada estava de dies alegres: i, la veritat sigui dita, hi havia fins i tot algun bagul!
A la mà, però, hi duia una carpeta petita que pesava com el plom: dins, hi havia els dies difícils i durs i la certesa d’aquest viatge impulsiu.
De matinada, el fred d’un hivern rigorós glaçà el poc alè que li quedava, i l’Arnau emprengué finalment el seu viatge.
Els veïns del carrer, resignats a traginar paquets amunt i avall, envejaven el somriure de l’home. I l’acotxaren llitera del seu exprés, amb rumb a l’eternitat.

Josep Surinyach

(Ampliació cel conte de Pere Calders "L'exprés", publlicat en aquest mateix bloc)

CANTS I CANTS A LA SERRA DE LLAERS

2007-03-16T10:25:00.000+01:00

Hola a tots, sóc Montse Soler. Ahir vàrem estar parlant amb la Roser d'una activitat programada per a aquest cap de setmana.

El dissabte dia 17 de març, a l'Hostal la Serra de Llaers es fa música tradicional. Llaers és un lloc amagat, a prop de Ripoll. El telèfon de l'hostal, perquè no us perdeu, és el 972 198049. Ho organitzen el grup Randellaires i comença a partir de les 11 del matí. Es preveu que duri tot el dia i es cantaran cançons i cançons. A veure si us animeu.

Resum de la vuitena i última sessió

2007-03-15T23:57:00.000+01:00

Hem parlat de la novel·la, a partir de diferents llibres que tracten el tema, entre els quals un que recomano vivament: “La maleta de l’escriptor”, d’Isidre Grau.
Em sembla útil que cadascú faci un repàs del naixement i de la història de la novel.la, i no només de la novel.la catalana. Això, evidentment, només ho hem suggerit durant la sessió, però és important saber d’on venim, perquè formem part d’una cultura literària concreta, la catalana, que així mateix forma part d’una altra, universal.
Tot i que parlar de la novel.la com a gènere seria vastíssim, hem apuntat algunes idees (d’autors diversos): l’anticipació, la lleugeresa, la rapidesa, la multiplicitat, l’exactitud, el temps narratiu...
També hem dedicat una estona a la prosa poètica, i hem constatat que té elements que l’acosten a la poesia (la simbologia, el ritme...) i altres que la fan més pròxima a la prosa, com el fet de tenir una mínima trama narrativa.
Hem llegit i comentat la prosa poètica de Mercè Rodoreda publicada al bloc, i una altra de Josep Surinyach.
Hem llegit també dues descripcions de personatges, de les dues Montses, que properament publicarem en aquest bloc.
I això és tot! Ha acabat el curset...
Ho dic amb una mica de melangia, perquè us trobaré a faltar. La proposta és que provem de no perdre el contacte: aquest bloc, ara més que mai, és de totes i tots, i m’agradaria molt que fos un punt de trobada. Cal perdre la por d’entrar-hi i de publicar-hi, doncs. També pot funcionar com a fòrum d’opinions, de suggerència de trobades, etcètera.
A veure si ho aconseguim!

Roser Iborra Plans

Balanç

2007-03-15T23:11:00.000+01:00

Arrossegava les cames, i els peus, i la vida. Vivia la seva existència monòtona, avorrida, sense esperança ni il·lusió. I arrossegant també la galleda marxava cap al pou, amb el cap cot. En ser al brocal del pou va llençar-hi la galleda com si hagués llençat els seus somnis. La galleda de zenc va esclafir en la somorta aigua del pou, trencant-li l'assossegament. I assedegada com estava de vida, es va beure l'aigua que venia de camins ocults, amagats sota terra. Quan l'home va notar la galleda plena, tibà la corriola rovellada i ella tremolosa i vibrant pujava pel túnel fosc a la recerca de la llum. Però tot just quan estava a punt d'abastar la galleda, va fallar-li una cama i caigué al pou. Amb la seva caiguda la va arrossegar també a ella, tornant-la a la tenebrosa foscúria de les cavitats profundes de sota terra. La caiguda els portaria a tots dos a una mort ineludible, insalvable. Mentre queia , va passar-li allò tan conegut de veure d'un cop d'ull tota la seva vida. I la va trobar llisa, igual i monòtona. Va adonar-se que havia tingut una vida estàtica i al costat de la seva existència va veure un camí ple de flors, uns paisatges bellissims, unes carenes i fondalades inexplorades per ell. L'encant de la vida era allà mateix, a tocar d'ell, sols havia de sortir del camí i endinsar-s'hi. Però va triar per ell el camí de les obligacions, de les responsabilitats i de les imposicions. I massa gran i massa cansat per desobeir, s'empassà l'aigua d'ofegar-se amb una exemplar resignació. D'aquesta manera es resumia el seu ésser: exemplar i resignat.

Montse Soler

(Ampliació cel conte de Pere Calders "Balanç", publlicat en aquest mateix bloc)

Prosa poètica: Mercè Rodoreda

2007-03-15T16:18:00.000+01:00

Viatge al poble de les nenes perdudes
No era un poble, era un bosc. Les nenes havien sortit de casa seva per anar a collir la vidalba, algunes la rosella, algunes l’escardot morat, d’altres la rosa de bardissa... i no havien sabut sortir del bosc que havien hagut de travessar i el bosc se les havia quedades. Totes anaven vestides igual: faldilla vermella, cosset de floretes blaves i grogues amb el fons de la roba blau marí. Totes eren rosses, totes duien tirabuixons, totes tenien els ulls blaus, totes duien a la mà un pom de la flor que havien anat a collir. Així que es despertaven començaven a ballar i a voltar i voltar la soca d’un arbre, cadascuna el seu, tot cantant la cançó de la matinada. «De què viviu?» «De castanyes, de les que encara tenen la closca verda, llisa, amb una punxa de tant en tant.» Una que duia un pom de llessamí em va explicar la seva vida: «A casa meva vivia bé; tenia tantes nines i tants ninos com volia, menjava sempre cervellets de colomí i plats de crema cremada, bevia sempre que tenia set orxata d’ametlla tendra, dormia fins que se m’acabava la son i tenia temps de sobres de somiar que era peix, que era ocell, que era serp, que era hiena... però una nit vaig somiar que les flors de llessamí em cridaven; volien que les collís jo i només jo. S’obrien de mica en mica i del foradet que tenen al mig sortia una veueta que era la meva i deia baixet mentre jo dormia: «Volem que la nena que ho té tot vingui a collir-nos abans que l’abella faci mel de nosaltres.» Vaig llevar-me, encara era plena nit, encara anava amb la son encastada als ulls, tota jo un deliri, i caminant, caminant, vaig trobar el llessamí, vaig fer un pom amb totes les seves estrelles i ara sóc una nena perduda perquè no vaig saber trobar mai més el camí de casa meva, de la meva casa amb un jardí florit de violers i de vitadímia.» Li vaig dir que si volia jo la podria acompanyar, que les podria acompanyar totes d’una a una. De seguida va fer la cara trista i el blau dels ulls se li va entelar; va acabar per confessar-me que s’estimava més ser nena perduda i viure en el bosc on a la nit les branques dels castanyers baixaven fins on era i tot abraçant-la l’acotxaven i li deien que l’estimarien fins a l’hora de la mort; que si no sortia del bosc sempre seria nena amb faldilles vermelles, amb tirabuixons com encenalls, amb el blau dels ulls ple de tendreses d’aigua i amb gotes de rosada entre el rosa dels llavis... I va afegir amb uns ulls carregats d’innocència i sense parpellejar: «Així es perd una nena, al poble li posen el nom de la nena perduda, i aquella nena es converteix en la patrona del seu poble. Compren una nina gran, la vesteixen de santa, li posen una corona de llautó, la fiquen en una vitrina i la van a visitar i a dur-li flors de tant en tant. Jo, em dic Gertrudis.»

Mercè Rodoreda, Viatges i flors, Barcelona. Edicions 62, 1980.

RESUM DE LA SETENA SESSIÓ

2007-03-09T14:51:00.000+01:00

Instal.lats també a l'aula d'informàtica, vam passar a tercera persona el text “La pluja petita”, de Joan Miralpeix.
Seguidament, vam passar a considerar l’estructura habitual d’un conte, i vam fer la lectura comentada de “Invasió subtil”, de Pere Calders.
També vam llegir uns quants “contes molt curts”, del mateix Calders, i la proposta és triar-ne un i reconvertir-lo a un conte clàssic, seguint l’esquema estudiat. És a dir: es tracta de desenvulpar la història que ja està continguda en cadascun d’aquests contes curts. Això ens servirà com a exercici, però no hem de perdre de vista que, fent-ho, no millorarem l’original, segurament, sinó tot al contrari.

Vam dedicar l'última mitja hora a crear un bloc literari: el del David, que ja enllaçarem tan bon punt hagi començat a publicar-hi. A veure qui més s'hi anima!

EL CONTE LITERARI: ESTRUCTURA

2007-03-08T15:55:00.000+01:00

Títol: Molt important. A vegades una paraula, o una sola frase, pot suggerir un conte. (Exemple: “Antaviana”, de Pere Calders).
Altres vegades, en canvi, el títol no es veu clar fins que s’ha acabat d’escriure el conte.
Com que el conte, per definició, és curt, el títol hi té un valor informatiu, o de suggerència, molt important.

Plantejament: Situa l’acció. Ha de crear expectativa, ha de fer venir ganes de continuar llegint.
Pot incloure:
Descripció del personatge principal: física i de caràcter.
Descripció més resumida d’algun personatge secundari.
Descripció del lloc o de l’ambient.
Indicacions del temps: estació de l’any, matí, tarda, hora del dia més precisa...
Indicacions del temps meteorològic: estació de l’any, fred, calor...

Nus: Ens diu què hi passa. En un conte, ha de passar alguna cosa, encara que aquesta cosa sigui mínima; fins i tot pot explicar només un procés mental.
Pot incloure:
Descripcions resumides de personatges secundaris.
Descripcions resumides de llocs secundaris.
Diàlegs, directes o indirectes.

Desenllaç: Ens explica com acaba. És indispensable que un conte “acabi”. Hi ha d’haver almenys una frase que faci de conclusió. És aconsellable no començar a escriure un conte si encara no tens clar el desenllaç.

(Imatge: Joan Brossa, Poema visual, 1989. Cada persona té una única empremta, i Brossa l'enmarca aquí dins un joc que utilitza les paraules com és el dels mots encreuats.)

INVASIÓ SUBTIL, Pere Calders

2007-03-08T09:14:00.000+01:00

A l'Hostal Punta Marina, de Tossa, vaig conèixer un japonès desconcertant, que no s'assemblava en cap aspecte a la idea que jo tenia formada d'aquesta mena d'orientals. A l'hora de sopar, va asseure's a la meva taula, després de demanar-me permís sense gaire cerimònia. Em va cridar l'atenció el fet que no tenia els ulls oblics ni la pell groguenca. Al contrari: en qüestió de color tirava a galtes rosades i a cabell rossenc. Jo estava encuriosit per veure quins plats demanaria. Confesso que era una actitud pueril, esperant que encarregués plats poc corrents o combinacions exòtiques. El cas és que em va sorprendre fent-se servir amanida -"amb força ceba", digué-, cap i pota, molls a la brasa i ametlles torrades. Al final, cafè, una copa de conyac i una breva.M'havia imaginat que el japonès menjaria amb una pulcritud exagerada, irritant i tot, pinçant els aliments com si fossin peces de rellotgeria. Però no fou pas així: l'home se servia del ganivet i la forquilla amb una gran desimboltura, i mastegava a boca plena sense complicacions estètiques. A mi, la veritat, em feia trontollar els partits presos. D'altra banda, parlava català com qualsevol de nosaltres, sense ni una ombra de cap accent foraster. Això no era tan estrany, si es considera que aquesta gent és molt estudiosa i llesta en gran manera. Però a mi em feia sentir inferior, perquè no sé ni un borrall de japonès. És curiós de constatar que, el toc estranger a l'entrevista, l'hi posava jo, condicionant tota la meva actuació -gestos, paraules, entrades de conversa-, al fet que el meu interlocutor era japonès. Ell, en canvi, estava fresc com una rosa. Jo creia que aquell home devia ésser representant o venedor d'aparells fotogràfics, o de transistors. Qui sap si de perles cultivades... Vaig provar tots aquells temes i ell els apartà amb un ample moviment del braç. "Venc sants d'Olot, jo", digué. "Encara hi ha mercat?", vaig preguntar-li. I em va dir que sí, que anava de baixa però que ell es defensava. Feia la zona sud de la Península, i va afirmar que, així que tenia un descans o venien dues festes seguides, cap a casa falta gent...
-No hi ha res com a casa! -reblà amb un aire de satisfacció.
-Viviu al nostre país?
-I doncs? On voleu que visqui? Sí, és clar, són rodamóns i es fiquen pertot arreu. Me'l vaig tornar a mirar i asseguro que cap detall, ni en la roba ni en la figura, no delatava la seva procedència japonesa. Fins i tot duia un escut del Futbol de Club Barcelona a la solapa. Tot plegat era molt sospitós, i em va capficar. La meva dona s'havia fet servir el sopar a l'habitació, perquè estava una mica empiocada; vaig contar-li l'aventura, adornant el relat amb les meves aprensions: si molt convé, es tractava d'un espia.
-I d'on ho has tret que és japonès? -em preguntà ella. Vaig riure, potser no de bona gana, compadit de la seva innocència.
-Els conec d'una hora lluny... -vaig contestar-li.
-Que vols dir que n'has vistos gaires?
-No, però els clisso de seguida!
-T'ho ha dit ell, que era japonès?
-Ni una sola vegada. Són astuts...
-T'ho ha dit algú?
-Ningú no m'ha dit res, ni falta que em fa. Tinc l'instint esmoladíssim! Ens vam barallar. Sempre em burxa dient-me que sóc malpensat i que qualsevol dia tindré un disgust dels grossos. Com si no em conegués prou! Sembla que es complagui a no raonar i és d'una candidesa increïble. Aquella nit vaig dormir poc i malament. No em podia treure el japonès del cap. Perquè mentre es presentin com són, amb la rialleta, les reverències i aquella mirada de través, hi haurà manera de defensar-se'n. Així ho espero! Però si comencen a venir amb tanta de simulació i d'aparat ful, donaran molta feina.

Pere Calders (1912-1994)

CONTES MOLT BREUS, Pere Calders

2007-03-08T08:51:00.000+01:00

L'EXPRÉS

Ningú no volia dir-li a quina hora passaria el tren. El veien tan carregat de maletes que els feia pena explicar-li que allí no hi havia hagut mai ni vies ni estació.

QÜESTIONS DE TRÀMIT

Van dir al reu que tenia el dret d'una última voluntat, però ell respongué que passava, perquè no s'entendrien pas.

BALANÇ

Tot just quan estava a punt d'abastar la galleda, va fallar-li una cama i caigué al pou. Mentre queia, va passar-li allò tan conegut de veure d'un cop d'ull tota la seva vida. I la va trobar llisa, igual i monòtona (dit sigui entre nosaltres), de manera que s'empassà l'aigua d'ofegar-se amb una exemplar resignació.

OBCECACIÓ

Entre anar al cel o quedar-se a casa, va preferir això darrer, a desgrat del poder de la propaganda contrària, i del fet que a casa seva hi havia goteres i moltes i molt variades privacions.

DISCRECIÓ

Van convidar-lo a pensar i digué que no volia donar molèsties, que ja pensaria a casa.

Pere Calders, Invasió subtil i altres contes

M'agrada la pluja petita

2007-03-08T08:38:00.000+01:00

Fa una estona que roineja, i és quan l’alzina, a la llar de foc, crema més acollidora. A la ràdio diuen que, al poble del costat, cau un xàfec com fa temps no s’esqueia i els cotxes, com sempre que plou a bots i barrals, llisquen carrers avall i s’amunteguen a les cantonades.
Les tempestes semblen exèrcits sense comandament: aigua, vent , trons i llampecs i la foscor, presagi de qualsevol desastre.
A mi m’agrada la pluja petita, sense presses. Sortir al carrer i besar-la gota a gota, mentre ressegueix el meu cos com si el conegués de sempre. M’estimo el plugim perquè és llaminer com un nen i llefuga com aquella dona que compra pastissets per als fills que encara no ha tingut.
Em complau la roina perquè ho tafaneja tot, arriba a tot arreu i sempre es queda, amara a poc a poc la terra àvida.
Ara plou i tanmateix els carrers són eixuts d’anhels, potser la poesia és l'única esperança.

Joan Miralpeix

Resum de la sisena sessió

2007-03-07T19:37:00.000+01:00

Vam instal.lar-nos a l’aula d’informàtica del centre, on també farem les dues sessions que queden.
La primera part va ser teòrica: vam aprofundir una mica en el paper del narrador, i vam insistir en diferenciar-lo de l’autor. El narrador sempré és una ficció literària, fins i tot quan una narració està escrita en primera persona i són, posem el cas extrem, unes memòries.
Vam comentar les dificultats de canvi de persona gramatical, i a partir del fragment de Solitud, de Víctor Català, que ja estava publicat al bloc, i que vam copiar en un document de word a cada ordinador, vam traslladar el primer paràgraf a primera persona, però ens vam adonar que també havíem de triar el narrador entre els dos personatges possibles, Mila o Matias, i vam fer els dos exercicis.
A continuació, vam “penjar” els dos escrits resultants al bloc del curset, i també vam afegir-hi dues imatges. Això ens va permetre veure una mica el funcionament intern del bloc.
Com a “deures”, vam proposar el canvi de primera persona a tercera a partir del text “La pluja”, de Joan Miralpeix, que prèviament havíem comentat i corregit tots plegats.

Canvi de narrador: Matias

2007-03-01T19:36:00.000+01:00

"Passat Ridorta havíem atrapat un carro que feia la mateixa via que nosaltres i jo, amb ganes d'estalviar el delit, vaig preguntar al carreter si ens volia dur fins a les collades de la muntanya. El pagès, rialler i encantat de trobar una estona de conversa, em va fer de seguida lloc a son costat en la post travessera, i digué a la Mila que s'ajoqués darrera nostre, sobre el bossat. Ella guaità amb agraïment a n'aquell home desconegut, que li feia semblant mercè. Malgrat la bona cama que té, estava fatigada. Li havia contat que de Llisquents, on ens deixà l'ordinari, fins a Ridorta, hi havia cosa de mitja horeta, i ja feia cinc quartassos que caminàvem quan veiérem negrejar el campanaret del poble dalt del turó verdelós: d'aleshores fins a trobar el carro havia passat un altre quart llarg i entre el solei, la polseguera i la contrarietat, li havia donat un gran malhumor, a la pobra Mila."

Canvi de narrador: Mila

2007-03-01T19:31:00.000+01:00

"Passat Ridorta havíem atrapat un carro que feia la mateixa via que nosaltres i en Maties, amb ganes d'estalviar el delit, preguntà al carreter si ens volia dur fins a les collades de la muntanya. El pagès, rialler i encantat de trobar una estona de conversa, li féu de seguida lloc a son costat en la post travessera, i a mi em digué que m'ajoqués darrera d'ells, sobre el bossat. Vaig guaitar amb agraïment a n'aquell home desconegut, que em feia semblant mercè. Malgrat la bona cama que tinc, ja estava fatigada. El meu marit m’havia contat que de Llisquents, on ens deixà l'ordinari, fins a Ridorta, hi havia cosa de mitja horeta, i ja feia cinc quartassos que caminàvem quan veiérem negrejar el campanaret del poble dalt del turó verdelós: d'aleshores fins a trobar el carro havia passat un altre quart llarg i entre el solei, la polseguera i la contrarietat, ja m’havia donat un gran malhumor."

Solitud, Caterina Albert (Víctor Català)

2007-02-23T11:46:00.000+01:00

"Passat Ridorta havien atrapat un carro que feia la mateixa via que ells, i en Maties, amb ganes d'estalviar el delit, preguntà al carreter si els volia dur fins a les collades de la muntanya. El pagès, rialler i encantat de trobar una estona de conversa, li féu de seguida lloc a son costat en la post travessera, i digué a la Mila que s'ajoqués darrera d'ells, sobre el bossat. Ella guaità amb agraïment a n'aquell home desconegut, que li feia semblant mercè. Malgrat la bona cama que tenia, estava fatigada. Son marit li havia contat que de Llisquents, on els deixà l'ordinari, fins a Ridorta, hi havia cosa de mitja horeta, i ja feia cinc quartassos que caminaven quan vegeren negrejar el campanaret del poble dalt del turó verdelós: d'aleshores fins a trobar el carro havia passat un altre quart llarg i entre el solei, la polseguera i la contrarietat, li havia donat un gran malhumor a la pobra dona.

Tantost encauada en son ni de l'estora, amb el farcellet de la roba al caire i l'esquena arrimada a un coster, es desféu el mocador que duia com una teuladeta sobre la cara, i agafant-lo pels becs l'esbategà contra les galtes. Estava acalorada, i l'aire fresquívol del mocador li passà pel coll i polsos com una manyaga dolça i una mica esgarrifadora que la resseguí tota: mes, al parar de ventar-se, es trobà més reposada i serena per a guaitar les belleses d'aquells camins que tantes vegades li havia ponderat en Matias.

Mirà d'una banda i l'altra. Per darrera del carro fugia cap avall, fent tortes i esbiaixades, la carretereta veïnera, plena de sots, de roderes fondes i de crestes de fang ressec, que el pas de les rodes anava escantellant poc a poquet, amb catxassa tan perfidiosa, que fins al pic de l'estiu no les deixaria mal arranades. Aleshores la carretera s'allivellaria amb matalassos de pols per una temporada, fins que la tornessin a malmetre els xàfecs tardorencs."

(Caterina Albert. Solitud, Barcelona: La Magrana, 1998)

Tots tres surten per l'Ozama, Vicenç Riera Llorca

2007-02-23T11:34:00.000+01:00

Xop de suor, lentament, el Ramon va cap a casa, amb el gec blanc sota el braç i un paquet a la mà. Ve del Palau del Govern, on ha servit en una festa on hi havia tots els secretaris d'Estat i el Cos diplomàtic, els alts funcionaris de l'Estat i dels bancs...

Quatre hores de servir sandvitxos i begudes, sense reposar un moment. Aquells fanalets de papers de colors, com els que veia a les festes de carrer de Barcelona, han donat to a la festa. Ha vessat una coca-cola sobre la falda d'una dama mulata i aquesta se n'ha queixat al patró, que dirigia el servei, i li ha dit: "Pero, hombre, Ramón... A una dama!" Ha begut molt de conyac i se sent un xic excitat. Si es fica al llit ara, li costarà adormir-se.

Com que ja ha cobrat, anirà al cinema.

Així que entra a casa, el Miquel, que està adobant una cadira que tenia una pota desencolada, el guaita i es posa a riure.

- Quina "torradora" que portes!El Ramon riu i explica que s'ha begut mitja botella de conyac, i de seguida demana:

- Ja has sopat?

- No.

El Ramon desfà el paquet i deixa sobre la taula mitja dotzena de sandvitxos.

- Té, de pernil, de formatge i de foie-gras.

El Miquel n'agafa un, però abans de mossegar-lo el deixa i diu:

- Tinc molta set. Si em pots deixar dos "cheles" aniria a comprar gel i refredaríem aigua.

- Sí, anem. T'acompanyo.

Solitud, de Caterina Albert (Víctor Català)

2007-02-23T11:30:00.000+01:00

“Era un pagès de mig temps, malgirbat, amb un gec pansit de vellut blau i unes calces de pana groga estripades i cenyides al cos per una cordilla d’espart. Anava espitregat i descalç, i de la barretina posada sense gira, amb la puntorra enrera, entre clatell i orella, n’eixia un bordó ossós de color d’oli i una margera de celles que amagaven una enclotada, en qual fons s’hi removien inquietament, com dos insectes enmig de la brossa, dos ullets petits, petits, de no se sabia quin color.

(...)

Li costava d’explicar-se, i, tot enraonant, sa mirada fugia de les persones com quelcom esquerp i espantadís, i la veu ronca se li ofegava completament, mateix que se li posés un tel al canyó.”

Víctor Català, Solitud

Pa negre, Emili Teixidor.

2007-02-23T11:27:00.000+01:00

El segon en deixar l'escola, si bé de forma provisional van dir, va ser en Quirze jove. Va ser els dies que el mas quedava envaït de segadors, quadrilles de segadors arribats de totes bandes, homes madurs i homes joves, tots forts i descamisats que dormien a la pallissa o al bosc i es reunien a l'era cada matí per repartir-se en grups i dividir-se els camps de blat, feien garbes al racó del braç i després les apilotonaven en garberes, tots amb la falç a una ma i l'esclopet a l'altra, i les dones passaven després pels rostolls a espigolar. Les dones, a mitja tarda els portaven la beguda en un cistell tapat amb un tovalló, i els segadors quan veien arribar la cistella feien xiulets i reien (...) i anaven suats, amarats de suor, i feien una olor tèbia que barrejava l'aroma del blat i l'herba amb la calor dels cossos cepats. En Quirze jove aquell any va haver d'ajudar-los, al costat del seu pare o de l'oncle Bernat i dels mossos, havia d'aprendre'n, van dir, i ja era hora que comencés, l'estudi podia esperar, ja hi tornaria quan hagués acabat la sega. Però després de la sega venia la batuda...
Pa negre. Emili Teixidor (pàg. 292-293)

Resum de la cinquena sessió

2007-02-23T11:07:00.000+01:00

Vam parlar del temps narratiu, tan diferent del temps real, i dels diversos usos que n’han fet els grans escriptors i escriptores: alteracions d’ordre cronològic (anticipacions, retrospeccions, temps cíclic...), de duració (acceleracions, desacceleracions) i de freqüència (narració singulativa, repetitiva, iterativa). Tot això a partir del llibre Teoria literària 1, d’Enric Sullà, que us recomanem.
Després de comentar l´ús del temps narratiu en alguns llibres i en el fragment de Tots tres surten per l’Ozama, de Vicenç Riera Llorca que adjuntem al bloc, vam passar a un altre tema: els diàlegs directes i indirectes.
Com a exercici pràctic, vam transformar el diàleg directe del text de Riera Llorca esmentat a diàleg indirecte. I vam fer l’exercici invers a partir del fragment de Pa negre, d’Emili Teixidor, que també adjuntem.
Teníem a punt la correcció col.lectiva d’una descripció de la pluja, però la vam ajornar perquè l’autor no hi era. Ja ho farem!
També vam llegir una descripció de personatge de la novel.la Solitud, de Víctor Català, i una altra feta per una assistent al curset. Com a exercici per fer a casa, la proposta és canviar la persona gramatical d’aquesta descripció de Víctor Català: passar el text de tercera persona a primera.
Per al proper dijous, caldrà aprofundir una mica en l’ús de les persones gramaticals i la funció del narrador. I ja estarem preparats per a veure l’estructura d’un o més contes.

UN DIA DE PLUJA

2007-02-16T10:13:00.000+01:00

Des de darrera els vidres entelats de l’habitació veig un cel trist, tapat com si l’haguessin cobert amb una tela fina que no deixa passar ni un filet de claror.
El sol s’ha apagat. Fa escassos minuts, encara lluïa amb tota la força, però ara l’espessor que van agafant els núvols l’ha fet marxar: fuig, espantat de la pluja.
Plovineja. Comencen a caure les primeres gotes, que repiquen amb suavitat sobre la catifa de fulles seques que hi ha damunt la terra. L’aigua esparvera els pobres ocellets, que no fa gaire encara cantaven i feien companyia al sol.
Obro la finestra i deixo entrar la flaire de la terra humitejada, que va envaint tota l’estança. Veig passar la gent apressada amb els paraigües oberts: intenten esquivar els aigüerols de les voreres.
Ara ja cau un bon xàfec, i l’aigua va formant petites riuadetes que s’obren pas pels carrers, ràpides.
Està tan fosc que sembla de nit. Els núvols segueixen atapeïts, sense deixar passar el sol. Tanco la finestra, perquè el vent empeny la pluja cap a dins.
La tempesta creix. Els llampecs aombren la ciutat, els trons m’ensordeiexen. Els núvols baixos han entenebrit la casa.

(Maria López)

LA PLUJA

2007-02-16T09:47:00.000+01:00

Els núvols grisosos ens van prendre l'escalfor del sol i la puresa blava del cel que s'havia tornat d’un blanc brut. Hi havia una claror tènue, pàl.lida, desmaiada. Uns núvols botits d'humitat aclaparaven i oprimien l'ambient. En aquell moment veiérem creuar al cel un agosarat estol d'ocells que volava en línia, com si formessin una espasa que esquincés els núvols.
Tot seguit van començar a caure gotes: primer fou un gotellinar tímid, allargassat com agulles de cosir, unes gotinyes que es clavaven a la pell, feridores. Dalt les branques d'un vern ennegrit per la mullena, alguns ocells intrèpids estiregassaven les ales i rebien el plovisqueig que els rentava el plomall. El forat dels ocells en els núvols s'anava eixamplant i aquell roinejar esdevingué pluja: un ruixat dens, espès, que va aixecar olors soterrades de la terra. Fou un xàfec cantaire que va emmudir els festejos dels ocells, però que portava melodies del piano de Chopin a Mallorca. Rebíem l'aiguat amb els palmells estesos, els braços nus i la boca ben oberta, per poder beure de la puresa que venia del cel i calmar la nostra set de rebel·lia. Llampecs i trons esberlaven els bromalls, plovia ja a bots i barrals i l'aigua negava els solcs llaurats a la terra. Els bassals tèrbols s'agitaven amb les gotellades feixugues com un diminut mar encabritat. La pluja portaria fertilitat als camps, abeuraria els boscos assedegats.
I les aigües revindrien a les fonts.

(Montse Soler)

Resum de la quarta sessió

2007-02-16T09:23:00.000+01:00

Vam començar la quarta sessió amb la correcció col.lectiva d’una descripció d’ambient: “La pluja” i vam poder constatar que l’exercici previ de recerca de vocabulari sobre el tema ens havia resultat útil.
A continuació, i abans d’entrar en el tema específic del dia (les imatges literàries) vam tenir un petit debat sobre els grans temes de la literatura universal: l’amor (i l’odi, la gelosia...), la mort, el temps, la reflexió sobre el fet d’escriure...
Feta aquesta reflexió, vaig explicar una mica el per què dels temes aparentment anodins que proposo al curset: descripció d’una cuina, d’un estri de cuina, d’un dia de pluja, etcètera. El cas és que, si no ens impliquem massa sentimentalment en els temes, això ens permet una distància emocional que ens resulta útil a l’hora de poder fer correccions col.lectives. És a dir, que de moment fem de manobres de la llengua, d’artesans de les paraules. Esmolem i posem a punt les eines, tal com un cisteller posa en remull els vímets per a fer-ne un cistell.
Pel que fa a les imatges literàries, només vam aprofundir una mica en les més usuals: el símil, la metàfora, la personalització, la sinestèsia, l’al.legoria...amb la intenció de fer-les servir, més que no pas de fer un llistat exhaustiu i complicat de retòrica literària.
En vam llegir exemples, d’escriptors diversos, i després vam fer un petit exercici escrit: a partir d’un color, vam intentar trobar imatges literàries; val a dir que de creativitat no en falta, al grup!
Com a exercici escrit per al proper dia, la proposta és fer una petita descripció d’un personatge, real o imaginari, tenint en compte els dos aspectes bàsics habituals: l’aspecte físic i els trets del caràcter.
Dedicarem la propera sessió a exercicis de diàleg (directe, indirecte) i d’ús de les persones gramaticals. Però també tindrem un petit debat sobre un dels esculls més habituals a l’hora d’escriure: el tractament del temps (cronològic, lineal, amb salts enrera, endavant...?)

Descripció d'una cuina

2007-02-08T19:11:00.000+01:00

Orientada cara nord, el sol defugia entrar-hi la major part de l’any, sols a les tardes d’estiu hi entrava d’esquitllada. L’ampli finestral de dues fulles rebia joiós els raigs de que anunciaven el capvespre i que inundaven tota l’estança.
Al mig de la cuina, una taula de fusta sostenia els nostres àpats: l’amargor del primer cafè i les dolçaines enfitades de les festes obligades.
Els armaris blancs omplien les parets i s’amaraven, com tota la casa, de l’aroma del brou d’api que ens reeixia de la fredor hivernal. Al costat dels armaris, el rellotge de pèndol dels avis mirava amb desdeny el microones i tenia un litigi no declarat amb la ràdio; la ràdio que callava el tic-tac del pas del temps amb cançons conegudes que omplien la cuina de música i de records nostàlgics.
Tot i que des del balcó albiràvem la muntanya del Puigmal i el seu alè gèlid penetrava per les escletxes, a l’interior de la cuina es respirava aire mediterrani. La fruita vessava dels calaixos de la fruitera i l’omplia de colors: el groc de l’olor de les pomes, el setí verdós de les peres, la calidesa de les taronges; i, a sobre de tot, els plàtans, com fulles de palmera de joguina.
Sobre l’armari baix del costat hi havia hi havia petits testos d’alfàbrega, d’orenga, de julivert i de romaní que usàvem per a condimentar els àpats. I tot plegat, la fruita i les herbes, desprenia olors tèbies, en espera del bon temps.
Els dies de vent vèiem bressolar-se els arbres, buscant un consol impossible. Els més propers, els pollancres riberencs, desfullats i esquelètics, creixien gegants vora el riu, enyorats de les orenetes que ens havien abandonat. Més enllà del riu Freser vèiem un turó poblat de roures; un turonet marronós que contrastava amb la muntanya que en sorgia al darrera, verda tot l’any de l’esclat perenne del pi roig.

(Montse Soler)

La cuina de casa

2007-02-08T18:42:00.000+01:00

Un pom daurat em convida a traspassar el llindar d’una porta de vidre glaçat. Un terra grisós marca el rectangle de l’habitacle, que contrasta amb la blancor d’uns armaris penjats a un costat, contenidors de tota mena d’estris. Entremig, un marbre negre clapejat de verds fa que l’aigüera, els fogons, el microones i sobretot la fruitera prenguin, amb la llum del gran finestral, tots els colors de l’arc de Sant Martí. Un parell de natures mortes a les parets, pintades d’un color de dona alliberada, quatre pàmpols per fer llum (amb disseny dels anys setanta) i una taula amb quatre cadires, conformen un espai dintre l’espai, amb la nevera que li fa de tanca.
La llum natural és finita i la part que fa d’obrador s’il·lumina amb un fluorescent de llum groga, que hi dóna calidesa.
Diuen que, cada dia i en hores diferents, una o un alquimista barregen ingredients de tota mena, que tot seguit endrapen amb fruïció, asseguts a la taula.

(Pep Suri)

JACOBÉ (fragment)

2007-02-02T19:59:00.000+01:00

A la platja de Santa Cristina hi havíem fet excursions delicioses algunes tardes d'estiu. Allí, mentres la dida i el mariner que solia acompanyar-nos amb el gussi, coïen el sopar en fogons improvisats amb quatre pedres, la Jacobé i jo gambejàvem descalços per les maresmes, cercant-hi les petxines, que viuen aferrades als penyals banyats per l'onatge. Mai n'he menjat de més gustoses. I quan tot furategant amb el ganivet per arrencar-ne alguna, captombats a frecd'aigua, ens escometia de cop i volta una ona esvalotada, esquitxant-nos de xarabots, quins xiscles i quina tabola! Encara em sembla que veig com la Jacobé, de quatre grapes damunt de la roca, alzinava esverada el seu caparró adornat amb lliris de platja, tot ruixat de gotetes tremoladores, i com en un moment la seva cara passava de la sorpresa a l'espant, de l'espant a la consternació i de la consternació a la còmica hilaritat.
-Que et creies estar en sec, Minguet?... Si ens descuidem!... A mi l'aigua em regala esquena avall que em fa unes pessigolles!... I tu sembles un mico remullat.

Rèiem per les butxaques. I ja el sopar estava llest i les estovalles esteses a la sorra i els grills començàven a cantar la vinguda del vespre, i encara ens recava la diversió i fèiem esgargamellar la dida cridant-nos.
Joaquim Ruyra (1858-1939)

Resum de la tercera sessió

2007-02-02T19:48:00.000+01:00

Aquesta tercera sessió, dedicada al lèxic, va ser, sobretot, pràctica.
Vam començar amb la correcció col.lectiva de dos textos escrits per dues persones que assisteixen al curset, i vam poder constatar que no és, ni de bon tros, la primera vegada que escriuen, ja estaven molt ben fets. Només vam acabar de polir alguns detalls. Cal tenir en compte, però, que en literatura no hi ha normes exactes, i que cadascú té el seu estil i la seva veu.
A continuació vam analitzar el vocabulari d’un fragment de “Jacobé”, de Joaquim Ruyra, i vam poder constatar que és molt ric i precís. En vam buscar sinònims, d’aquestes paraules, però tots els que se’ns acudien eren més generals.
L’exercici següent va consistir en omplir els buits que amagaven algunes de les paraules (sobretot, adjectius) més ben trobades d’un text de Josep Pla. La comparació que vam fer després de les paraules trobades amb les originals ens va anar bé per a poder apreciar la precisió i la sensibilitat d’aquest escriptor.
Vam acabar amb una proposta: buscar totes les expressions que tenim per a anomenar la pluja, segons la seva intensitat: caure gotes, roinejar, espurnejar, ploure, ploure a bots i barrals, etcètera. I, a partir d’algunes d’aquestes paraules, fer un petit text descriptiu d’un dia de pluja.
També vam parlar de la necessitat de consultar sovint el diccionari, més ben dit: els diccionaris, entre els quals el diccionari de sinònims i antònims és també una bona eina.
Per si voleu consultar el diccionari Alcover-Moll on line:
http://dcvb.iecat.net/

Estris de cuina

2007-02-02T19:02:00.000+01:00

T'he tocat mil vegades i a penes mai et miro, t'he besat quasi sempre que t'he palpat i, ara que hi penso, avergonyit t'esbrino : Ets blanca, blanca com la llet que, a voltes, reposes; dins la teva cara de lluna guardes els meus primers anhels. Sempre et trobo freda quan els meus dits t'abasten del teu amagatall, alt i precís, i tanmateix saps guardar-hi bé l'escalfor que el meu cos desitja, fretura, a qualsevol hora del dia.
Sempre hi ets menys quan esperes, resignada a la teva sort, submergida amb altres cossos que, com el teu, esperen l'estrebada d'unes mans, massa sovint desconegudes, que et faran oblidar la nostra última trobada. Malgrat tot, sempre calles: qui sap si el teu silenci és el que més m'agrada, de tu. No sé per què, però tots et sabem nostra i a la vegada t'anomenem pel mateix nom: tassa, la nostra tassa.

Joan Miralpeix i Valls

La cuina era mig soterrani...

2007-01-30T18:48:00.000+01:00

“La cuina era mig soterrani. Hi havia dues finestres amples i una mica altes damunt de l’aigüera. Aquelles finestres s’obrien a peu pla del jardí i des de la cuina s’hi veien tremolar herbetes. Si es recordaven de posar-hi pa mullat sempre hi havia baralles de pardals. Damunt de l’armari hi tenien una ràdio tota blanca i petita i un vas alt i prim, amb el julivert. La ràdio la tenien engegada sense parar. El que no sabria explicar de la cuina és la mena d’olor que feia: com un deix carregat de sucres i mantega i guisats bons que, quan feien cafè, fugia i, un cop el cafè enllestit, tornava. La claror alta ho feia tot recollit.”

Mercè Rodoreda

"El quadern gris", Josep Pla

2007-01-27T14:07:00.000+01:00

“A mitja tarda es posa a ploure –una pluja fina, densa, menuda, pausada. No fa gens d'aire. El cel és gris i baix. Sento caure la pluja sobre la terra i els arbres del jardí. Fa una fressa sorda i llunyana –com la del mar a l'hivern. Pluja de març, freda, glacial. A mesura que va caient la tarda, el cel, de gris, es torna d'un blanc de gasa –lívid, irreal. Sobre el poble, pesant sobre els teulats, hi ha un silenci espès, un silenci que es palpa. La fressa de l'aigua que cau l'allarga en una música vaga. Sobre aquesta sonsònia, hi veig flotar la meva obsessió del dia: vint-i-un anys!”
(Josep Pla, El quadern gris)

Resum de la segona sessió

2007-01-27T09:14:00.000+01:00

Durant aquesta segona sessió, es van incorporar tres persones al curset: i ja en som quinze! No cal ni dir que tothom hi és benvingut.
Vam parlar una mica de filosofia del llenguatge: el pensament estructura el llenguatge, o és el llenguatge, qui estructura el pensament? Grans preguntes...
Vam fer un repàs molt ràpid de gramàtica i de les diferents maneres de veure-la al llarg de la història més recent; de la necessitat de revisar la nostra ortografia i puntuació.
Pel que fa a la puntuació, és aconsellable visitar:
http://www.upf.es/grec/gl/libestil/05signes/1princ.htm
http://www.blues.uab.es/~s_gabcat/signes/pagines/entrada.htm
Després d’aquest preàmbul, vam comentar la descripció d’una cuina, feta per Mercè Rodoreda. Sota la seva aparent simplicitat, hi vam descobrir moltes coses!
Vam fer el mateix amb un text de Josep Pla, un altre mestre a l’hora d’escriure.
Una de les conclusions de l’anàlisi dels dos textos: no abusem de les paraules abstractes i gastades, tals com amor, tendresa, fidelitat; el seu ús excessiu i frívol les ha malmès, i a nosaltres ens toca expressar els sentiments d’una manera nova. Suggerir és millor que ensenyar.
El temps ens va fugir volant! Tant, que el segon exercici pràctic va quedar per “deures”: fer la descripció d’un objecte de la cuina. A veure què surt!

Resum de la primera sessió

2007-01-19T12:45:00.000+01:00

Aquesta primera sessió, introduïda per la consellera de Cultura de l’Ajuntament de Manlleu, M.Rosa Cullell, va resultar, al meu entendre, una mica desordenada: en part perquè la gent anava arribant de mica en mica, i sobretot perquè la presència de les càmeres de TVO distorsionaven el discurs. Però, en fi, tot es fa a fi de bé, que diuen. Espero que ho anirem corregint.
Vam dedicar una part del temps a presentar-nos, a partir de dues preguntes:
- Quin llibre llegeixes actualment?
- Què n’esperes, del curset?
Per sort, vam poder constatar que tots els alumnes són grans lectors, la qual cosa posa un coixí indispensable al fet d’escriure.
També vam parlar de literatura i compromís, de la necessitat ineludible de reescriure, etc.
Pel que fa a la part pràctica, vaig proposar un petit escrit: “Descripció de la cuina de casa teva”, que vam escriure a raig, sense dedicar-hi gaire temps.
En realitat es tractava d’una petita trampa, d’encarar-nos a una dificultat òbvia: en una cuina hi ha massa coses!
Els resultats van ser molt encoratjadors i molt diversos, i vam anar comentant els resultats: des de qui va obviar la descripció i va començar a escriure una història fins a qui en feia una descripció minuciosa de catàleg, passant per la ironia i la descripció més poètica.
El proper dia contrastarem aquests escrits (ampliats o reduïts posteriorment, a casa) amb una descripció d’una cuina feta per Mercè Rodoreda. I crec que quedarà clara una cosa: escriure, entre moltes altres coses, és triar!

Per cert, algú s'anima (encara que no vingui al curset) a fer la descripció de la cuina de la fotografia? I parlant de tot: d'on deu ser?

Literatura i compromís: "On són els nostres Zola?"

2007-01-19T12:37:00.000+01:00

Víctor Alba
Avui, 5-12-2002

El setembre del 1902, Émile Zola morí a casa seva, de les emanacions de la llar de foc. Mai s'ha aclarit si fou un accident o un crim preparat amb habilitat.
A França s'ha commemorat amb conferències, taules rodones, exposicions, aquest centenari. He deixat passar dos mesos abans de parlar-ne, perquè tenia curiositat per veure si aquí, a casa nostra (nostra?) algú es feia ressò del centenari, tan aficionats com som a les commemoracions dels 50 i els 100 anys. Es veu que Gaudí i Verdaguer s'han endut tota l'atenció. O potser ha estat una altra la causa del silenci català. Potser és que aquí mai hem tingut un Zola.
Hem tingut escriptors naturalistes, com abans en tinguérem de romàntics, però cap ha pres posicions tallants, que necessitaven coratge i decisió i exposar-se al perill, com ho feu Zola amb motiu de l'afer Dreyfus, quan aquell capità de l'exèrcit francès, jueu, fou acusat falsament d'espionatge -simplement per l'antisemitisme de l'exèrcit i dels benpensants- i Zola fou un dels poquíssims que sortí en defensa seva, amb el seu article J'accuse, tot i saber que així es marginaria de bona part de la societat i dels seus lectors. Zola i altres aconseguiren que Dreyfus fos rehabilitat i tornés del presidi de la Guaiana francesa on l'havien condemnat.
He pensat, en escriure això, en la desaparició i assassinat d'Andreu Nin. Qui sortí no ja en defensa seva, sinó simplement a demanar que s'investigués allò que havia passat? Un humorista conegut, quan anaren a demanar-li que signés un paper inofensiu demanant una simple investigació, donà aquesta resposta: "El que Nin hauria d'haver fet era seguir traduint del rus i no ficar-se en política". Ni Mercè Rodoreda, que havia estat amiga molt especial de Nin, s'atreví a fer preguntes.
És clar que els intel·lectuals catalans, que gairebé tots eren moderats, d'allò que en deien Acció Catalana (una escissió de la Lliga) es passaren en bloc al PSUC, que els donava feina, protecció i les llenties de Negrín. I no solament a Catalunya, sinó a tota la zona republicana. Recordeu Machado, escrivint odes a Líster, el general comunista que desmuntà a trets les col·lectivitzacions aragoneses.
Així mateix, si mirem entorn, veiem moltes -bé, algunes- obres interessants, però, ¿quina que surti en defensa dels treballadors, com Zola amb la novel·la d'una vaga, Germinal o amb l'Assomoir, defensa que Clavé, fa més de cent anys, emprengué organitzant corals que arranquessin els obrers de les tavernes? Bons escriptors en tenim, però, ¿on són els cabrejats? Que els temps són diferents? Bé, potser sí, però també són diferents els abusos de poder, les malifetes dels poderosos, les corrupcions de certs estaments, i qui, amb novel·les o articles, les denuncia i les combat? Ara, en la lletra impresa tot sembla cosa de trempar i riure, com dèiem quan jo era jove.
Hauríem de pensar-hi una mica, en aquesta diguem-ne abdicació del paper de l'intel·lectual com a denunciador de les malvestats i les injustícies.
No és pas per manca de material que no ho fan. Per què deu ser?
En tot cas, deixeu-me recordar Zola, jo que sóc de la generació en què els joves miràvem de reüll els intel·lectuals que llucaven cap a la banda on no hi havia perill.

Jaume Vallcorba: "Per a mi llegir era una passió"

2007-01-19T12:29:00.000+01:00

Jaume Vallcorba, editor de Quaderns Crema i El Acantilado"La missió de la bona literatura és divertir"

La bona literatura ha de ser complexa?

En absolut. No hem d'oblidar que la missió de la bona literatura és divertir. Es tracta d'una diversió que no té res a veure amb el concepte imperant en l'actualitat de sortir d'un mateix. La lectura és el plaer d'interioritzar-se i afecta la pròpia condició de l'ésser humà, a qui fa gaudir, encara que de vegades exigeixi un esforç intel·lectual. Però no tota la lectura té el mateix calat. Les novel·les policíaques no són profundes i, no obstant això, pertanyen a un gènere que resulta molt enriquidor, potser perquè llegides en l'edat adulta suposen una regressió a la infantesa.

Quina és la clau per a arribar a ser un bon lector?

Jo vaig tenir la gran sort que a casa dels meus pares no hi havia un sol llibre prohibit en la gran biblioteca i que per a mi llegir era una passió, fins a l'extrem que la meva mare em treia la bombeta del llum de la tauleta de nit perquè no n'abusés. Vaig llegir llavors les novel·les de Jules Verne, L'illa del tresor, fins i tot de molt jovenet alguna cosa de Shakespeare, comèdies com El mercader de Venècia. Però en igualtat d'oportunitats surten lectors compulsius i d'altres que només llegeixen el BOE, o ni això. Amb això vull dir que no hi ha cap fórmula per a convertir la lectura en una passió. Com a mètode, només defenc la importància de llegir amb un diccionari. A banda que descobrir el significat d'una paraula nova és una cosa fantàstica, no es pot seguir una lectura sense entendre tots els mots. Una de les pitjors coses que està passant en les escoles és que els textos de lectura estan acompanyats d'un glossari. A això se suma l'error de donar a llegir llibres coneguts en la llengua que coneixen. Difícilment els escolars aprendran res que ja no sàpiguen, ni es despertarà la seva curiositat.

Començar a escriure...

2007-01-19T12:26:00.000+01:00

Començar a escriure no és gens fàcil. Generalment abans t'has fet un tip de llegir. I segons qui llegeixis el llistó està ben alt. El primer que cal superar, a poc esperit crític que es tingui, és la por.
La por pot paral·litzar. Bloquejar. Si no ets capaç de sobreposar-te a aquesta pressió segurament mai no podràs confegir una història.El primer límit és tot teu. La por és cal·leidoscòpica. Por al ridícul, por al fracàs, por a tu mateix, por als altres.
Mentre t'ho penses i ho rumies el més fàcil és que hagis de començar a treballar en qualsevol cosa. D'alguna manera s'han de pagar les hipoteques, els lloguers i la vida.
És ben possible que quan ja no tinguis por i et llencis a omplir pàgines desesperadament no tinguis temps. Hauràs d'aprendre a robar-lo. Robar-lo a les nits, hores que no dormiràs. Aprofitar el transport públic, les reunions, els moments que fas una cigarreta o mentre compres.
Quan has perdut la por, les històries se t'arrapen al clatell i no et deixen anar. Vagis on vagis et persegueixen i saps perfectament que no et deixaran en pau fins que t'asseguis davant del teclat i comencis a escriure. Just en aquet moment és quan sona el telèfon, el timbre de la porta, o es fa l'hora d'anar a treballar.
Tempus fugit
http://escriureipublicar.bloc.cat/

Manifest als joves escriptors

2007-01-18T14:10:00.000+01:00

Segimon Serrallonga
Llegit al paranimf de la Universitat de València el dia 27 d’octubre de 2001.
Literatura personal: Educació sentimental amb Verdaguer, Maragall, Joan Alcover, Costa, Carner, Ruyra, i llibres d’escola salvats de la foguera el 1939, com el Goethe de la Generalitat de Catalunya de 1932. Educació humana per contacte vital amb Triadú, Riba, Manent, Foix. Educació per amistat amb els companys de seminari Riubrogent, Pous, Junyent, Esteve, Cotrina i Grau, i els amics de la universitat Molas, Comas, A. Manent. Educació amorosa amb la primera i les altres. Educació natural amb la Natura.
Història literària més recent. La Renaixença en estat de marciment. El modernisme o el retorn a Europa. El noucentisme o la normalització de la llengua. L’avantguardisme o l’extrem és sempre un excitant. El realisme social o els soldats de plom amb ploma de tremp divers i sovint de passa-que-t’he-vist. La fragmentació en tendències o la possibilitat d’escriure com sempre havies volgut escriure –la llibertat, en la pobresa econòmica per extorsió de l’Estat reconsagrat per la Dreta impiadosa, arrogant i falsa. Tots els poetes bons són tan difícils com Llull, March, Verdaguer, Maragall, Riba, Foix o Gimferrer, per dir uns quants noms dels molts que existeixen arreu del domini lingüístic català, tant si escriuen la poesia en prosa com en vers, cosa que m’és completament igual. En comptes de llegir poesia de ratlles curtes, en llegeixo de ratlles llargues sovint, Ruyra, Rodoreda, Pla. El que em fa neguit és la mala prosa trossejada en ratlletes. Les literatures estrangeres antigues i modernes són literatures sempre modernes i sempre catalanes. És a dir: m’és impossible de llegir en grec o en accadi, en anglès o alemany, si no ho passo pel cervell, el meu, que és l’únic que tinc.
Política. La guerra d’Espanya o la victòria nacional contra les nacions. La dictadura o la incultura instal·lada al poder. La clandestinitat o la vida intensa. L’Assemblea de Catalunya o la joia de ser més d’un. El Congrés de Cultura Catalana o ja hi tornem a ser tots. La democràcia o la llibertat imposada al demos per una oligarquia intemperant. L’escriptura dels dèbils i l’escriptura dels forts o la inversió tèrmica.
Al jovent: Qui no milita per una causa que abraci l’interès personal més fondo amb l’interès general més ampli no és digne d’escriure una sola ratlla: no valdrà la pena, i ens farà perdre el temps, que podríem despendre en una terrassa de cafè bevent, xerrant o xiulant, i que ell, pensant que fa qui sap què, ens pren per fruir (i patir) la vanitat del no-res. Per al segle XXI: Viviu i després, si us vaga, escriviu bé, del que sabeu en la mesura que ho sabeu i del que no sabeu en la mesura que no ho sabeu, perquè és només dins aquestes coordinades que és veritat que l’home és la mesura de totes les coses.

TALLER D'ESCRIPTURA (GRATUÏT)

2007-01-11T19:11:00.000+01:00

Els dijous de 18.30h a 20.00h

A càrrec de Roser Iborra Plans

Lloc: Casal Cívic Frederica Montseny. Av. Puigmal, 137-139, Manlleu (Osona)

Organitza: Ajuntament de Manlleu-Àrea de Cultura

COMENCEM!

2007-01-10T21:10:00.000+01:00

Dijous que ve, dia 18 de gener de 2007, comencem a Manlleu un "curset de tècniques d'escriptura", que constarà de vuit sessions d'una hora i mitja cadascuna.

Malgrat que vuit sessions és poc, (i d'escriure no se'n sap mai prou!) espero que serà útil. A mi em fa molta il.lusió. Ja fa anys que escric, i també en fa molts que em dedico a la docència, però és la primera vegada que assumeixo la responsabilitat d'un curs d'aquestes característiques, i el començo amb moltes ganes de compartir el plaer de la creació literària.

Espero que aquest bloc ens servirà per a canviar impressions, després de cada sessió, i també per anar-hi publicant els escrits dels alumnes i els textos consultats.

La programació per sessions, que adjunto a continuació, és més un enunciat de temes ineludibles que no pas un propòsit d'abastar-los. És ben clar que cada un dels enunciats podria ser un altre curs!

Sessió 1: 18 de gener de 2007
Llegir abans d’escriure. Els escriptors i escriptores i el fet d’escriure. Viure i escriure.

Sessió 2: 25 de gener de 2007
Escriure i la “higiene”: ortografia, morfosintaxi. La puntuació i les frases curtes.

Sessió 3: 1 de febrer de 2007
Lèxic: trobar el mot precís. Sinònims i antònims. Adjectius precisos.

Sessió 4: 8 de febrer de 2007
Recursos literaris: comparacions, personificacions, oposicions...

Sessió 5: 15 de febrer de 2007.
Prosa: Descripció, punt de vista, persones gramaticals.

Sessió 6: 22 de febrer de 2007.
El conte, estructura. Diàlegs directes i indirectes.

Sessió 7: 1 de març de 2007.
Poesia: rima i ritme. Poesia i versos lliures. Proses poètiques.

Sessió 8: 8 de març de 2007.
Escriure i les noves tecnologies: Word, Power point, blocs literaris...